Els homes de la frontera gràcies al pillatge de les ràtzies van aconseguir l’or imprescindible perquè la ciutat pogués enriquir-se i esdevenir un poderós centre mercantil.

Els ferotges guerrers amb pesades llances, cotes de malla i cascos amb nasal, sempre incòmodes a peu, sense els seus cavalls dins del laberint dels carrers de la ciutat, van nodrir-la amb la seva set de rapinyaires.

Foto: Ralf Roletschek / roletschek.at

L’escala de la torre de les hores de la catedral, de cargol, evoca la ciutat construïda apressadament amb els diners que dóna la guerra. L’escala de cargol puja al voltant d’una columna i no té ull. La torre romànica que s’alçava més enrere d’on avui és la gòtica, és l’escenari de les tensions entre la cultura cavalleresca de la depredació i les maneres de fer dels comtes urbanitzats i pendents de l’incipient comerç a l’entorn de l’any mil.

És l’espiral per la qual va pujar en 1035 el tumultuós jove Udalard Bernat, futur vescomte de Barcelona, per venjar-se i reivindicar-se com a membre d’una mainada que ho confia tot al pillatge, que defensa acarnissadament les formes cavalleresques que venen d’antic i no volen saber res de les innovacions de l’incipient capitalisme. El motiu del seu gest no és gaire important, podria haver estat un altre, els inacabables plets amb què s’embardissa la noblesa durant anys també són una manera de fer característica de les famílies principals del país.

Udalard Bernat defensa la propietat d’unes terres de la família contra el tendenciós poder del comte. El seu oncle és Guislabert, el bisbe de Barcelona i també vescomte; no és difícil imaginar el vailet engabiat en el clos catedralici durant l’hivern, quan no es fan jocs, ni guerres ni cavalcades en territori enemic, avorrint-se durant les hores dedicades a l’aprenentatge de l’escriptura. Es va enfilar al capdamunt del campanar de la seu, acompanyat d’altres nois de la casa vescomtal i, en una pulsió de llibertat, es va dedicar a llençar tot de pedres contra el palau comtal —“iactaverunt petras de ipso clochario ad palatium” diu el document de l’època—. El noi tenia uns quinze anys i de res li va servir ser nét del vescomte Udalard, heroi de la defensa de Barcelona contra Almansor; el judici va ser dirigit per l’abat Oliva, bisbe de Vic, i l’autoritat del comte es va fer respectar amb una enorme multa de dues-centes unces d’or. Els càstigs polítics també tenen el color dels diners en una ciutat construïda per al guany i la millora.

Curiosament això es va esdevenir en la torre de les hores de la seu. La seva successora, gòtica i molt més alta, prismàtica, bastida sobre la porta de Sant Iu, té una escala de cargol que podem visitar i que protagonitza un altre canvi que consolidarà la Barcelona urbana i, ja decididament burgesa. A finals del segle XIV es construeix una enorme campana, l’Honorata, per tocar les hores del dia i de la nit perquè la nova moral dels comerciants ha convençut tothom que el temps és or i que aquesta riquesa ha de ser mesurada i administrada amb encert. Dos sonadors són els encarregats de batre la campana les vint-i-quatre hores, ajudats per un rellotge d’arena que mesura el temps amb força exactitud.

La ciutat passa de les hores canòniques de la litúrgia que havien estructurat el ritme vital dels barcelonins, a través de les esglésies i els convents, a l’hora civil per a tothom que imposen els burgesos. Però no es fa des de la casa de la Ciutat com en altres indrets sinó precisament des del principal campanar de la catedral. El clero també n’és un ferm partidari. L’Honorata, fabricada a Barcelona mateix i finançada pels ciutadans, serà rebuda amb tots els honors. És duta en carretes enramades i la seu fa despesa de gran lluminària per donar-li la benvinguda. Tothom és conscient del nou poder administrador de la campana. El bisbe en persona li dóna l’aigua del baptisme i el conseller en cap li és padrí. El 28 de novembre de 1393, a les sis de la tarda, comença a tocar les hores després de difícils treballs al campanar, després d’innombrables pujades i baixades dels operaris per les escales de cargol.

La repressió de Felip Quint va trossejar i fondre l’Honorata medieval enmig de moltes altres represàlies.

El so d’Honorata s’apodera des d’aleshores dels barcelonins per no emmudir gairebé mai fins avui. La ciutat millora, treballa més i millor gràcies al “gran, bell i notable seny de les hores.” El seny esdevindrà emblema de la manera de ser de Barcelona o, en tot cas, un ideal intensament anhelat. El seny és un valor urbà en què els barcelonins i, per extensió els catalans, volen emmirallar-se. No és estrany, per tant, que amb excessiu sentit pràctic es rebutgés, anys més tard, la instal·lació d’un rellotge mecànic fabricat per un veí de Barcelona. El rellotge humà tenia molts pocs costos de manteniment i, tot i que era menys exacte, resultava molt més fiable, a prova de panes. La campana de les hores esdevé en l’imaginari col·lectiu l’emblema dels ideals de millora i progrés. El seny i l’idealisme que de vegades van del bracet, d’altres no hi van necessàriament.

Així, la campana de la seu acabarà esdevenint el so profund de la llibertat durant els fets de 1714 i del republicanisme revolucionari del segle xix que crida insistentment a la revolta. La repressió de Felip Quint va trossejar i fondre l’Honorata medieval enmig de moltes altres represàlies; la que avui toca és vuitcentista però, en recordança, fa servir el mateix batall de l’originària. L’escala de la torre de les hores, des dels temps de l’impulsiu Udalard Bernat fins a la revolució de 1936, és també un dels cims de la ciutat antiga, un indret des del qual proclamar la rebel·lia i l’anhel de llibertat. L’aire de la ciutat et fa lliure s’ha dit fa una estona. Però més encara en un indret com Barcelona, on ja des dels temps dels orígens medievals, els catalans “havien aüda la lenga en francha alou de parlar de lurs reys e senyors e havien acostumat maldir d’aquells.”