La manera moderna de viure a la gran ciutat comença probablement quan els seus habitants tenen la necessitat de saber quina hora és amb detallada exactitud per aprofitar millor el temps.

En el món antic el còmput temporal era una operació obligatòriament aproximada perquè no es disposa de la tecnologia necessària. Només es disposa d’un còmput temporal lligat a una ordenació horària d’acord amb les pregàries de la vida religiosa: les hores canòniques. En el món premodern tot el temps era local i senzill de calcular: quan el sol era en el punt més alt era migdia i, partir d’aquí, les altres hores.

Teulades i torre del rellotge del Recinte Modernista de Sant Pau. Foto: Teresa Grau Ros (CC BY-SA 2.0).

A Barcelona la torre de la porta de Sant Iu a la catedral gòtica va marcar el desenvolupament de la ciutat burgesa com a torre de les hores. A finals del segle xiv es construeix una enorme campana, l’Honorata, que toca sistemàticament totes les hores del dia i de la nit. Els comerciants han convençut tothom que el temps és or i que aquesta riquesa ha de ser mesurada i administrada amb encert. Perquè funcioni tenen contractades dues persones, els sonadors, els quals fan batre la campana les vint-i-quatre hores, ajudats per un rellotge d’arena que mesura el temps amb força exactitud. És així com la ciutat passa de les hores canòniques de la litúrgia que havien estructurat el ritme vital dels barcelonins, a través de les esglésies i els convents, a l’hora civil per a tothom que imposen els burgesos. I el que és més curiós és que no es fa des de la Casa de la Ciutat com en altres indrets d’Europa sinó precisament des del principal campanar de la catedral. La gestió del temps és una preocupació del conjunt de la societat. La ciutat millora, treballa més i millor gràcies al “gran, bell i notable seny de les hores” com se’l descriu en un document de l’època.

Pocs anys més tard, però, apareix el primer rellotge mecànic, construït per un barceloní. Les possibilitats tècniques d’una màquina com aquesta i en aquella època no són, òbviament, les que tenim avui i la idea va ser aviat desestimada. El rellotge humà tenia molts pocs costos de manteniment i, tot i que era menys exacte, resultava molt més fiable, a prova de panes. Ja sabem que el seny ha estat sempre un mena d’emblema de la manera de ser de Barcelona. O en tot cas un ideal anhelat intensament.

Saber a temps tal o qual informació econòmica, pot suposar guanyar o perdre molts diners.

Per ordenar el temps cal un rellotge precís i que ordeni exactament el temps. Aquesta necessitat neix quan hi ha gent que s’adona que els habitants d’un altre indret del planeta viuen amb un horari diferent, una idea fins aleshores reservada només als astrònoms. Quan apareixen el ferrocarril que devora les distàncies i, sobretot, el telègraf, els barcelonins s’adonen que mentre a la ciutat és, per exemple, l’una del migdia a Moscou és molt més d’hora. La sincronització de rellotges dins d’un mateix territori es fa necessària quan es comença a tenir present els diferents fusos horaris del planeta. Les notícies arriben a través del telègraf i els diaris de Barcelona es fan ressò per primera vegada en la història de terratrèmols, de morts, de naixements de personalitats, d’esdeveniments que, per primer cop, consignen, a quina hora s’han produït. I més important encara: de cotitzacions de borsa. Saber a temps tal o qual informació econòmica, saber què ha passat a la borsa de Londres, de París o de Nova York pot suposar guanyar o perdre molts diners. Saber a quina hora som i quan fa de tal o qual esdeveniment.

Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Foto: Pere López (CC BY-SA 3.0).

La predicció meteorològica també es beneficiarà d’aquesta nova manera de plantejar-se el còmput del temps. Caldrà esperar fins a la nova ciutat que neix amb l’Eixample, amb el canvi de segle entre el xix i el xx perquè Barcelona compti amb un rellotge de gran precisió i, com a conseqüència, perquè pugui assegurar l’hora oficial, la denominada “hora de Barcelona”.

El rellotge encara es pot veure avui i és a la Rambla, a l’edifici de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts: una meravella de l’època, un extraordinari rellotge elèctric Collin que havia estat adquirit el 1887. Des de l’any 1891 és l’hora oficial de la ciutat d’acord amb una ordre de l’alcaldia de Barcelona. Des de l’establiment d’aquesta referència d’ús públic els ciutadans barcelonins que volien donar crèdit i precisió als seus rellotges personals afirmaven que anaven “amb l’hora de l’Acadèmia”. Però per assegurar que aquest rellotge sigui precís es va haver de comptar amb el servei horari de l’Acadèmia, el responsable del qual fou el meteoròleg i sismòleg Eduard Fontserè, el primer vigilant del rellotge.

Cal assenyalar que a l’interior de l’Acadèmia, al vestíbul, hi ha un altre rellotge important. És el rellotge Billeter, fabricat pel fabricant suís instal·lat a Barcelona Albert Billeter. El 1869 va fabricar aquest rellotge astronòmic que assenyala l’hora, la sortida del sol i l’hora a vint-i-quatre capitals del món. Té un calendari perpetu i un planetari amb els signes del zodíac.