“Actuàvem per intuïció, no sabíem ben bé què era allò que feiem, només que estàvem carregats d’afanys artístics”. És el que ha dit sempre Antoni Llena, quan se li pregunta per l’època de la casa del Maduixer, quan convivia i compartia experiències artístiques amb Jordi Galí, Sílvia Gubern, Àngel Jové i Albert Porta (Zush).

Corria la segona meitat de la dècada dels 60 i mentre a Europa i a Amèrica esclataven revolucions icòniques, a Catalunya, en ple franquisme, un grup d’artistes s’afanyava, amb una nul·la por al ridícul i emparats pel coratge de la joventut, a capgirar normes i traspassar disciplines, sense importar-los ni imaginar si algun dia les seves obres es veurien en un museu. Eren poquets però hi havia una mica de tot: beatniks a la catalana, dissenyadors, dibuixants i pintors impregnats de l’estètica pop, performers pioners, cineastes d’avantguarda…

Mari Chordà, Autoretrat embarassada, 1966-1967. Col·lecció Mari Chordà.

Aquesta frescor, allunyada de la cosa més tocada i posada de l’informalisme canònic de l’època, és el que desprén l’exposició Liberxina. Pop i nous comportaments artístics 1966-1971, que es pot veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). I és que ha arribat l’hora de posar ordre en un període de la història de l’art català en el qual fins ara semblava que passava ben poca cosa, entre dos moments ben estudiats, la pintura de tall abstracte i els conceptuals. La prova de que les etiquetes en art fan tuf d’obsoletes avui dia és precisament aquesta exposició, que posa de manifest la importància de les microhistòries en els processos creatius, com assegura Imma Prieto que, amb Àlex Mitrani, ha comissariat la mostra. És una exposició que, pel seu mitjà format, té una funció seminal que pot fer d’arrel per a posteriors exposicions i assajos i que posa les bases per la manera com el MNAC ha d’afrontar patrimonialment aquest període.

Jordi Batiste (design), Coberta del disc de Sisa L’home dibuixat, 1968.

Els moments frontissa sempre són interessants, encara que a primera vista semblin un barrejadissa. Aquesta és la impressió que pot donar a primera vista l’exposició, que ja porta en el seu títol tota una declaració d’intencions. Liberxina 90 -quina paraula més bonica!- és el títol d’un film de Carlos Duran -un dels redescobriments de la mostra- en el qual un gas repartit per les tuberies de la ciutat incita a la revolució. Una fantàstica fotografia de Colita del 1970 mostra el jove director fent el signe de la victòria amb els atributs d’un cineasta regnant, amb fragments de rotllo de pel·lícula de collaret i una bobina com a corona. Hi ha d’altres artistes molt poc coneguts a l’exposició i que deixen ganes de més com Guillem Ramos-Poquí, Josep Iglesias del Marquet, Norman Narotzky o Mari Chordà.

Norman Narotzky, I am a Man, 1968-1969.

La mostra demostra també com de bons eren en els seus inicis els artistes que avui en dia són referència del millor art a Catalunya. En són exemple els paperets de Llena, les fotos de soldadets recorrent un cos femení de Miralda, la cadira de tortura de la no prou reconeguda Amèlia Riera, les accions corporals de Muntadas o les increïbles obres psicodèliques amb pintura fluorescent d’Albert Porta/ Zush/Evru. Aquestes darreres són peces que van ser experimentades per primera vegada a l’habitació negra del Maduixer, on l’artista tenia el seu taller; casa on va sorgir la considerada obra pionera del videoart de l’Estat espanyol, Primera mort.

Guillem Ramos-Poquí, Collage de la quadrícula, amb números, cotxes i els Beatles, 1965. Col·lecció Guillem Ramos-Poquí.

Mostra densa, que potser hagués necessitat dues o tres sales més per a una millor digestió, la visita a Liberxina fa reflexionar sobre com dins de les situacions més repressives i sense recursos, la creativitat és la sortida per escapar de la mediocritat i la misèria moral. Una bona lliçó per a l’actualitat.

LIBERXINA, Pop i nous comportaments artístics, 1966-1971 es pot visitar al MNAC, de Barcelona, fins al 22 d’abril de 2019.