Diu la revista Fortune que, el 1948, una tal senyora Walter comprà a les Galeries Charpentier, de París, l’oli de Cézanne Pommes et biscuits, per 33 milions de francs –uns 600.000 € d’avui–, i que aquest fet significà l’inici del mercat de l’art modern.

El següent pas el marcaria, a Gran Bretanya, la secció de negocis de la revista Time, en encarregar-li a una experta en estadística, Geraldine Norman, l’elaboració d’un índex Dow Jones del món de l’art. A finals del 1967, apareixia, simultàniament, al Times de Londres, al New York Times i a Connaissance des Arts el Times-Sotheby’s. L’èxit va ser apoteòsic fins que el mercat començà a caure en picat, i es decidí suprimir l’índex. Com no s’havien près la molèstia d’incloure-hi l’art contemporani, que era vers on fluïa l’interés en aquell moment, les estadístiques eren enganyoses.

Kunstkompass 2018 Top Ten.

En canvi, des del 1971, a Colònia, el doctor Willi Bongard publicava un petit butlletí quinzenal, Art Aktuell, subtitulat Informació confidencial sobre el panorama artístic, on cada any apareixia un kunstkompass, amb la llista dels artistes que considerava més importants del món, classificats de l’un al cent, segons un sistema propi que no tenia en compte els preus de subhasta, ans adjudicava punts mitjançant una aplicació prodigiosament complexa de la llei de la probabilitat aplicada a les carreres artístiques. Per exemple, es concedien tres-cents punts a un artista amb obra al Museu Jueu de Nova York, i sols 100 per la Hayward de Londres, o 300 punts si l’artista havia participat a la Documenta, però tan sols 50 si havia anat a Venècia o Sao Paulo. També es concedien punts per figurar en publicacions específiques, però no es tenien en compte llibres monogràfics, perquè podien formar part d’una operació promocional del galerista.

Però la veritable eclosió del mercat de l’art contemporani -en xifres- arriba la tarda del 18 d’octubre del 1973 quan, a la sala de subhastes Parke-Bernet de Nova York, surt a la venda una “Selecció de cinquanta obres de la col·lecció de Robert C. Scull”, personatge famós a la ciutat per ser el propietari d’una gegantina companyia de taxis. Scull havia anat comprant art als seus amics artistes pop, però en divorciar-se de la seva dona, volgué tenir diners en mà per a qualsevol contingència. La subhasta facturà un total de 2.242.900 $, rècord absolut en vendes d’art contemporani.

El cim d’aquesta ficció financera fou coronat per l’artista britànic Damien Hirst.

La crisi del petroli apaivagà els ànims, però les subhastes d’art contemporani ja eren una realitat que, entre 1984 i 1990, assoliren fites encara no igualades. Una veritable orgia alcista d’obres produïdes els darrers cent anys que fou interrupta subita amb la decisió, per part de les subhastadores, de no concedir més crèdits als compradors -cosa que apujava les cotitzacions però no garantia el pagament íntegre de l’obra-, i la invasió de Kuwait per part de Saddam Hussein. El petroli pujà fins a 40 $ el barril…

Després de la punxada de les .com l’art contemporani tornà, a poc a poc, empès pels tigres i dragons asiàtics.

El cim d’aquesta ficció financera fou coronat per l’artista britànic Damien Hirst, quan va subhastar directament 218 obres acabades de crear a Sotheby’s de Londres, el setembre del 2008. El món s’ensorrava i ell facturava, en una sola tarda, uns dos-cents milions d’euros.

Si voleu consultar els principals IBEX del món de l’art contemporani el 2018, podeu fer-ho a Capital-Kunstkompass, a Artfacts.net –cadascun d’aquests llocs tenen les seves pròpies regles de joc i algoritmes– i a Artprice.com. Artprice es limita a indicar les evolucions dels preus de cada artista en subhasta.