La presentació de l’exposició de l’arquitecta italobrasilera Lina Bo Bardi (Roma, 1914 – Sao Paulo, 1992), ha estat el primer esdeveniment després de l’huracà que es va abatre sobre la Fundació Miró, a causa dels acomiadaments i les preocupants notícies sobre el seu dèficit pressupostari, la disminució de visitants i la caiguda de la demanda de les exposicions monogràfiques itinerants sobre Joan Miró que produeix la Fundació.

Com vam anunciar, Lina Bo Bardi dibuixa, és una mostra correcta, fins i tot millor del previst, però incapaç de generar aquell efecte crida que la Fundació sembla necessitar.

Lina Bo Bardi, Projecte de mobiliari per a la Casa Mondadori, Milan, 1945.

Això no treu a l’interès de l’aproximació expositiva, que aborda els seus dibuixos no des de la perspectiva professional, sinó com a expressió personal. Íntima i delicada, és una mostra introspectiva que requereix atenció i gust pels detalls; una mostra en certa manera silenciosa en un món cada vegada més sorollós, que ho tindrà complicat per atreure els nous públics que ha esmentat el director Marko Daniel en la seva avaluació de la situació.

Bob Wolfenson, Lina Bo Bardi, 1978. IBCV Archives.

Per la seva banda el comissari Zeuler Rocha Lima ha definit el dibuix com a “una eina de resistència al forat negre de l’iPhone, a la publicitat i al mercantilisme”. La seva instal·lació d’obertura que, segons les indicacions de Bo Bardi, integra les obres en l’espai (i no enganxades a la paret) per emfatitzar el seu caràcter tridimensional, és especialment reeixida. Aconsegueix plasmar la polifacètica personalitat de l’arquitecta, la seva forma de mirar el món, l’ambigüitat del seu pensament i la seva recerca de simplicitat i d’originalitat. “Estimava el teatre. Els seus dibuixos són com escenografies, en les quals, com Brecht, no volia separació entre públic i obra “, ha explicat Lima.

Lina Bo Bardi, Estudi escenogràfic per a la representació de Calígula al Teatro Castro Alves, Salvador, Bahia, 1960.

A diferència d’altres dones de la seva generació, Bo Bardi va estar sempre present en el seu medi, no va ser ignorada abans ni redescoberta després, ni tan sols amb motiu del centenari del seu naixement fa quatre anys, quan es van organitzar mostres de la seva obra a mig món. Així que, malgrat l’indubtable interès del personatge, una dona controvertida que encara pot deparar sorpreses, serà difícil que la mostra aconsegueixi generar cues.

“Miró i les exposicions temporals han de mantenir una relació simbiòtica.”

Conscient que el públic estranger visita la Fundació per admirar els miró, Daniel ha defensat l’esperit de la institució que, per exprés desig del seu fundador, ha de treballar amb l’art contemporani emergent, encara que des de fa anys aquest estigui relegat a l’Espai 13. “Miró i les exposicions temporals han de mantenir una relació simbiòtica”, ha assegurat Daniel, que està treballant en un rescat i un pla econòmic sostenible per arribar al 50è aniversari de la Fundació el 2025 amb els comptes completament sanejats.

Lina Bo Bardi, Vista interior de la Casa de Vidro, São Paulo, 1951.

La “dolorosa i excepcional decisió” d’acomiadar set treballadors i de no renovar el contracte a un vuitè es manté, però no hi haurà més acomiadaments. Tot esperant que acabi l’auditoria, el director va poder avançar que, el 2017, el dèficit va ser de 199.447 euros, gràcies a una aportació extraordinària de l’Ajuntament de 400.000 euros i que, el 2018, el deute de 655.000 euros es va reduir a 290.000 euros gràcies a un altre rescat de l’Ajuntament, que va aportar 365.000 euros.

Actualment queden per recuperar 458.575 euros. Segons Daniel la situació, que ha definit com a “extremadament delicada”, ha estat generada principalment per la baixada de visitants, de 583.883 el 2.011 a 352.903 el 2018, ja que la institució cobreix el 80% del seu pressupost amb recursos propis. Una altra causa és la caiguda en picat de la demanda d’exposicions de Miró, que ha estat un recurs clàssic de la Fundació. “Ha passat de cinc el 2014 a cap el 2018”, ha dit Daniel tot recordant que “els projectes itinerants cal buscar-los i treballar-los, i això és el que farem”.

Altres mesures implementades són reducció de despeses d’infraestructura, ampliació d’horaris, augment d’un euro en el preu de l’entrada general –13 euros–, campanyes de comunicació i màrqueting, i producció de projectes compartits i transversals. Daniel ha insistit parlar de futur i ha rebutjat analitzar, almenys públicament, els possibles errors passats que han conduït a l’estat actual. També ha rebutjat la possibilitat d’utilitzar un fons d’obra gràfica que Joan Miró va deixar perquè es pogués vendre en casos excepcionals. “L’objectiu és equilibrar el balanç, aquest és un dèficit conjuntural, no estructural”, ha conclòs.

L’exposició Lina Bo Bardi dibuixa es pot visitar a la Fundació Joan Miró, de Barcelona, fins el 26 de maig.