Cal anar a l’exposició de Lluís Hortalà a Tecla Sala de L’Hospitalet disposats a un doble joc: el de l’ull, sotmès a la lògica enganyosa del trompe-l’oeil, i al del concepte, articulat en el sòlid relat d’Oriol Fontdevila entorn de l’exposició. Anem a pams.

En una mirada ràpida, els espais de Tecla Sala comparteixen el seu silenci blanc amb unes estructures de fusta que l’ull descodifica com a marbre.

Vista de l’exposició. Foto: © Bjørn Badetti.

Avesat a les textures rocoses de l’alpinisme i als paisatges minerals de llocs emblemàtics com Montserrat, Lluís Hortalà va formar-se a la reconeguda escola de Brussel·les, la Van der Kelen Logelain, un dels pocs llocs del món on s’ensenyen les tècniques tradicionals de pintura decorativa europea. Hortalà hi va aprendre a imitar la superfície del marbre, amb les seves vetes i aigües, les seves filigranes i els seus tons amb noms propis. El blau belga, el granet suec, el groc siena, el blanc de Carrara… Un bagatge tècnic que ell ha portat cap al camp de l’art contemporani. Incorporats com a dispositius materials amb efectes conceptuals, aquest artista d’Olot ens proposa un viatge al moment fundacional de la modernitat.

Foto: © Bjørn Badetti.

Una reproducció impecable i a escala real d’un dels sòcols del Museu del Prado i el de la sala 700 del Museu del Louvre, on s’exposa pintura francesa del XVIII i XIX, ubicat a una certa alçada, com un horitzó, ens situa en el marc d’un museu. Només hi ha els sòcols. No s’hi exposa cap obra, ni cap relat pictòric; en aquest cas, la representació consisteix en la mateixa possibilitat del museu, aquest espai que va néixer a finals del XVIII per democratitzar l’art noble i sacre, i donar-li autonomia.

Foto: © Bjørn Badetti.

A més del museu, el trompe-l’oeil d’Hortalà ens porta també a algunes sales privades d’aquest mateix moment històric: als salons de Maria Antonieta i de Jeanne Bécu, coneguda com Madame Du Barry, condensats en la simbologia de la llar de foc. La primera, procedent del Cabinet du Billard, que la reina Antonieta es va fer construir a les seves dependències, mostra ja un gust neoclàssic. La segona, d’un rococó borbònic, prové del Salon des Jeux del palau de Versalles, habitatge de Jeanne Bécu, aquesta plebea amant de Lluís XV que va ascendir a comtessa. La gran habilitat tècnica d’Hortalà remet així a la disputa palatina d’alt voltatge que hi hagué entre aquestes dues dones i que va acabar afectant la geopolítica europea.

Foto: © Bjørn Badetti.

En aquest viatge material a Versalles, Hortalà ens ofereix també altres sòcols i elements marbrats, ubicats com si es tractés d’un desmuntatge, com si l’Antic Règim, reduït també a trompe-l’oeil per la Revolució Francesa, es mostrés en els seus elements físics més mínims. I és que, d’una manera molt subtil, l’exposició convoca alguns dels conceptes bàsics del nou règim de la mirada que va suposar el naixement de la modernitat.

Com tornar a mirar després de la modernitat?

Els marbres pintats de Tecla Sala remeten a una línia que uneix la fi de l’Antic Règim amb la invenció de la guillotina (així van acabar tant Maria Antonieta com Jeanne Bécu), però també amb el nou dispositiu que va suposar el museu i el paradigma que va entronitzar la importància de l’ull i el seu domini de l’espai, un règim escòpic que ha arribat fins avui. Tot enllaça: el museu com el regne de la mirada i alhora com un dels llocs on l’art del poble es reconeix com a part d’una fraternitat universal, i la guillotina, aquesta nova forma de mort igual per a tots pensada per acabar amb les tècniques salvatges utilitzades fins llavors i que s’aplicaven segons els estaments socials.

Foto: © Bjørn Badetti.

És aquest el jo modern que hem heretat, un jo que té dret a una mort igual i a qui el museu ensenya a mirar i a reconèixer-se en un imaginari compartit. Un jo que mira, un jo pensant, com el volia Descartes, reduït per Lluís Hortalà a pur simulacre, a pur engany dels sentits. Tot i la seva sòlida aparença, els falsos volums d’Hortalà ens deixen en una situació de fragilitat extrema. Com tornar a mirar després de la modernitat? Qui sap si haurem de repetir el que asseguren que deia Madame Du Barry mentre la portaven a la guillotina un 8 de desembre de 1793: “Un moment més, un moment més”.

L’exposició Guillotina. Lluís Hortalà es pot veure al centre d’art Tecla Sala, de L’Hospitalet, fins el 21 de juliol.