Òpera. Passió, poder i política inaugura dues temporades: l’artística del CaixaForum, i l’operística del Gran Teatre del Liceu, en el vintè aniversari de la seva reobertura després de l’incendi de 1994.

I ho fa centrant-se en l’estrena de vuit òperes en tantes ciutats: L’incoronazione di Poppea, de Claudio Monteverdi, a la decadent Venècia de 1642. Rinaldo, de Händel, al renascut Londres de 1711. Le nozze di Figaro, de Mozart, a la tolerant Viena de 1786. Nabucco, de Verdi, al puixant –però sotmès– Milà de 1842. Tannhäuser, de Wagner, al París del Segon Imperi (1861). Salomé, de Richard Strauss, a la Dresden de 1905. I Lady Macbeth de Mtsensk, de Xostakóvitx, al Leningrad (Sant Petersburg) revolucionari de 1934.

Pau Febrés Yll, Bombes al Liceu, 1894 © Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Vuit històries “vestides” amb objectes d’època, mapes i obres d’artistes com Dalí, Degas, Manet, Kirchner, Casas i fins i tot Versace, instruments d’època antiga –inclòs un piano que va ser emprat per Mozart–, escenografies espectaculars però no invasives, projeccions i un sistema d’auriculars d’alta fidelitat –Sennheiser– que ens guiarà musicalment per tots els àmbits, amb introducció i apunts del director musical del Liceu, Josep Pons.

L’exposició fou concebuda pel Victoria & Albert Museum de Londres, en col·laboració amb la Royal Opera House, però per a Madrid i Barcelona s’hi ha afegit una òpera més: Pepita Jiménez, d’Isaac Albéniz.

Salvador Dalí, Disseny de vestuari per al Botxí, 1949 Royal Opera House Collections, Londres © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP, Barcelona, 2019.

Estrenada el 5 de gener de 1896, en italià i amb un sol acte. Pepita Jiménez és una jove i rica vídua, que s’enamora d’un seminarista… L’important aquí, però, és Barcelona, una ciutat dinàmica, puixant i convulsa que havia enderrocat les muralles i creixia ordenadament gràcies al pla de l’Eixample; havia celebrat l’Exposició Universal de 1888; Gaudí, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch competien en excel·lència; les xemeneies es multiplicaven i els obrers s’organitzaven per defensar els seus drets. El 1893, Santiago Salvador i Franch havia llençat dues bombes tipus “orsini” a la platea del Liceu: una va esclatar i va matar vint persones. Les òperes no s’escoltaven, aleshores, amb el venerable silenci d’avui: la gent entrava i sortia, parlava, i a la sala de miralls, mentrestant, s’hi compraven i venien títols empresarials amb el xivarri corresponent. El Liceu era, és clar, una iniciativa privada, una empresa amb socis promotors. Ho va ser fins al 1980.

Joan Planella Rodríguez, La nena obrera, 1889 © Generalitat de Catalunya. Museu d’Historia de Catalunya. Fotografía: Pep Parer.

Com gairebé arreu, les òperes eren en italià. Va costar anys i panys que Wagner es pogués cantar aquí en alemany. Però Wagner, i aquesta és una altra història, serà adoptat pels catalans gairebé com si el de Leipzig hagués nascut a Reus.

Precisament, el Tannhäuser de Richard Wagner protagonitza l’apartat dedicat al París de Napoleó III. Naixia l’obra d’art total: Wagner escrivia també els llibrets i controlava l’escenografia i els efectes visuals. Les innovacions de Wagner van agradar tan poc a París com les dels pintors impressionistes, que, exclosos dels certàmens oficials, havien d’exposar al Salon des Refusés (Saló dels Rebutjats).

Venècia era Las Vegas del barroc.

Anem, però, l’inici. La primera òpera pública –o sigui, pagant entrada– es va estrenar a la decadent Venècia de 1642. Arran de la caiguda de Constantinoble en mans dels otomans, el 1453, Venècia deixa de comerciar amb orient, font de la seva riquesa. El futur passa per Amèrica, i la Sereníssima República esdevé perifèria.

Canesú, vestuari de teatre. Brocat d’oripell en tons crema i platejat, Itàlia, c. 1750 © Victoria and Albert Museum, London.

El 1630, una pesta havia eliminat un terç de la seva població. Durant el carnaval se celebrava aquesta decadència, i això atreia els estrangers. Calia aprofitar per escurar-los les butxaques: Venècia es va fer famosa per les cortesanes, els jocs d’atzar, el carnaval i els espectacles d’òpera… o sigui, Las Vegas del barroc.

I mentre Venècia s’enfonsava, Londres ressorgia. La Gran Bretanya havia patit guerres civils, conflictes entre catòlics i protestants, el Gran Incendi de Londres del 1666, però el comerç amb Àfrica i les Índies Occidentals havia convertit la seva capital en una de les ciutats més riques d’Europa.

William Hogarth. Balls de màscares i òpera (el mal gust de la ciutat), c. 1790 © Victoria and Albert Museum, Londres.

Els promotors edificaven teatres i els gestionaven amb gran èxit comercial. El jove saxó Georg Friedrich Händel es va traslladar a Londres, a la recerca de fortuna i èxit. I ho aconseguí al primer intent. El seu Rinaldo, fou la primera òpera interpretada en italià a la ciutat. El cantant estrella, un castrato, i per acabar d’enlluernar l’espectador, foc, aigua i aus vivents. L’èxit fou tan aclaparador que determinada premsa protestà, tement pel teatre tradicional en anglès. A Händel no li va faltar la feina: menjava, composava i dormia literalment sobre el teclat. Mentrestant, el castrat Farinelli regalava plaer sense risc a les riques dames de la capital.

Gustav Klutsis. Politburó TsKVKP (Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica, 1935 © Victoria and Albert Museum, Londres.

L’exposició recorre tres segles d’iniciatives, de la decadent Venècia al Leningrad bolxevic. Una òpera comunista? Lady Macbeth de Mtsensk, del jove Dimitri Xostakóvitx no va agradar a Stalin. Una mestressa de casa burgesa, assassina? Això no encaixava en el concepte de “realisme socialista”. Els experiments, amb gasosa i al gulag. El 1936 començava la Gran Purga. Xostakóvitx se’n va salvar pels pèls, però va trigar uns anys a recuperar-se. Fer òpera a la Unió Soviètica era tan perillós com ser el dentista de Mao Zedong.

Vista, fruïda l’exposició, es pot concloure que l’òpera és l’art europeu per antonomàsia. Un art que ens explica la construcció social i cultural de l’Europa moderna a través de les seves principals fites.

Òpera. Passió, poder i política es pot veure –i escoltar– al CaixaForum Barcelona fins al 26 de gener de 2020.