Un dels artistes que la renovació de les sales del Modernisme del MNAC del 2014 va permetre redescobrir és Antoni Fabrés (1854-1938).

En concret, una de les seves obres que més em va cridar l’atenció del pintor és Repòs del guerrer (1878), un sensual nu masculí orientalista, inacabat, d’una gran força. En el recorregut s’hi van incloure algunes de les obres d’aquest artista, que va triomfar en vida i que va fer una important donació al museu als anys 20. Les obres de Fabrés, fins i tot, van ser exposades en una sala única al museu però la seva obra va ser retirada de l’exhibició a principis de la dècada dels anys 30. De la glòria a l’ostracisme en molt poc temps. I les obres, d’estar penjades en el museu a un magatzem fins el 2014.

Antoni Fabrés, Repòs del guerrer, 1878. Donació de l’artista, 1925. Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Al MNAC, com a museu nacional que és, li tocava recuperar l’obra d’aquest artista versàtil i efectiu, que va anar més enllà de l’academicisme i l’orientalisme de la seva primera època. I ho fa ara en una exposició en la necessària línia de les mostres i llibres monogràfics que el museu ha dedicat a artistes catalans, l’obra dels quals demandaven un estudi profund com Lluïsa Vidal, Torné Esquius, Carles Casagemas, Xavier Gosé o Josep Tapiró.

Antoni Fabrés, L’escultor, c. 1910. Donació de l’artista, 1925. Museu Nacional d’Art de Catalunya.

En aquest cas, ha estat Aitor Quiney, qui s’ha endinsat en la biografia i obra d’aquest artista de caràcter vehement i apassionat, i ha comissariat una exposició que fa retornar en tota la seva glòria perduda l’obra de Fabrés a les parets d’una sala del museu. Integrada en un espai privilegiat del recorregut del Modernisme, l’exposició de Fabrés fa justícia al pintor. La vocació primera de Fabrés va ser l’escultura, disciplina per la qual també estava molt dotat com es pot veure en l’exercici de virtuosisme extrem gràcies al qual va poder guanyar una beca a Roma: un Abel mort, que va executar en només vuit hores. Però la vida el va portar a ser un pintor d’èxit i el seu virtuosisme evident es va demostrar, sobretot, com a dibuixant i com a pintor, en els seus magnífics retrats i paisatges.

Antoni Fabrés, Un lladre, 1883. Museo Nacional del Prado, Madrid.

Artista nòmada que va tenir taller a Roma, Barcelona, París i Ciutat de Mèxic, sembla com si Fabrés visqués una tensió interior per, d’una banda, acontentar la seva clientela conservadora, i de l’altra, deixar-se anar una mica en el seu llenguatge personal amb obres de tall social i naturalista, en les què la pinzellada és més solta i l’expressivitat molt més gran. Aquest tensió, que exemplifica la que van viure molts artistes “academicistes” de la primera meitat del segle XX, marca aquesta interessant exposició. Un exemple d’aquesta tensió és el minimalista paisatge Desert blanc (1901), que en principi era una obra bèl·lica amb un soldat mort enmig de la neu. Però anys després de la seva execució, Fabrés va esborrar el cadàver i va convertir l’obra en un paisatge gairebé monocrom.

Retrata un joveníssim Diego Rivera, que va ser alumne de Fabrés a Mèxic.

La investigació de Quiney en les obres emmagatzemades al museu fins ara ha permès, a més, fer descobriments curiosos com el d’un dibuix que retrata un joveníssim Diego Rivera, que va ser alumne de Fabrés a Mèxic.

Antoni Fabrés, Retrat del pintor Diego Rivera, c. 1902- 1906. Donació de l’artista, 1925. Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Un altre encert de la mostra és haver-la muntada a l’estil d’un gabinet de pintura, amb disseny de l’artista Jesús Galdón, amb els quadres penjats en diversos nivells. L’única concessió que potser s’hauria d’haver fet al visitant actual és col·locar les cartel·les a les parets -i no en fulls de sala- per facilitar encara més aquesta faceta de coneixement nou que aporten exposicions de recuperació com aquesta.

L’exposició Antoni Fabrés. De la glòria a l’oblit es pot visitar al MNAC, de Barcelona, fins al 29 de setembre.