A la retrospectiva de Lorenza Böttner a la Virreina Centre de la Imatge, es mostren unes imatges en la què se la pot veure vestint-se i maquillant-se.

Dues accions molt quotidianes però que ella realitza amb una delicadesa tan absoluta que acabem oblidant, quan les contemplem fascinats, que Lorenza les fa sense les extremitats superiors.

Lorenza Böttner i Johanes Koch, Sense títol, 1983.

L’obra de Lorenza Böttner, artista alemanya nascuda a Xile, ens fa oblidar que la seva autora no té braços i a més fa que ens deixem de preguntar si és un home, una dona o una persona transgènere. El que d’entrada pot semblar a primera vista que és la clau de la qüestió de tota la seva obra  s’acaba diluint. També ens és igual que sigui la Petra dels Jocs Paralímpics de Barcelona 92.

Böttner posa de manifest que tots portem les nostres màscares

Lorenza Böttner (1959-1994) va aconseguir el que declara en el petit documental que s’emet a l’exposició: “Volia ser acceptat de manera extrema”. La radicalitat del personatge va més enllà de temes com la superació de les discapacitats físiques (o diversitats funcionals, si ho preferiu) i de l’acceptació d’un cos transgènere. Böttner fa un pas més enllà rebutjant pròtesis per “normalitzar” el seu cos i no sotmetent-se a una operació de canvi de sexe. És aquí on rau la seva radicalitat, tanta que el paternalisme és expulsat. No la veiem com una artista coratjosa (encara que ho sigui) sinó com una artista més. Mots tan sobats com “resiliència” o “superació personal” perden tot el seu sentit. Per no haver-hi no hi ha ni correcció política. El comissari de l’exposició, Paul B. Preciado, explica que l’obra de Böttner és un “himne a la dissidència corporal i de gènere”. Efectivament, Lorenza Böttner està tant al marge dels marges que li dóna la volta a tot.

Lorenza Böttner, Untitled, n.d.

I a partir d’aquí, podem entrar a valorar una obra, basada bàsicament en l’autoretrat i la construcció experimental del cos i la subjectivitat. Aquest és un tema recurrent en les pràctiques contemporànies, sobretot quan es pretén parlar de gènere i feminisme, però a diferència d’artistes com Cindy Sherman, que es disfressa per denunciar arquetips culturals sobre les dones, Böttner es diversifica sent sempre ella mateixa. En aquest sentit el seu esperit està més a prop de la fotògrafa surrealista Claude Cahun. Hi ha una sala de la Virreina que justifica tota l’exposició amb una sèrie de fotografies en la què Böttner es transforma en una desena d’identitats diferents. Encara que per ser més específics es tractaria d’una sola identitat desdoblada, mostrant-se en tota la seva bellesa, tant quan veiem una dona elegant com un noi amb barba vestit amb corbata. Fins i tot quan es maquilla com un artista de cabaret, Böttner posa de manifest que tots portem les nostres màscares.

Lorenza Böttner, Face Art, Kassel 1983.

Dibuixant virtuosa, Böttner també va transitar sense complexos per disciplines artístiques molt diferents: pintura, dibuix, performance, fotografia i dansa. Sempre flexible, sempre delicada, Böttner no es recrea en laceracions, ni els efectes de cap malaltia, com han fet altres artistes del cos des dels anys 60.

Encara que ara sigui una paraula tan mal vista en l’art contemporani, Lorenza Böttner busca la bellesa amb la mateixa intensitat amb la qual quan era petita, per veure d’a prop uns ocellets, va pujar dalt d’una torre d’alta tensió. La caiguda des d’allà dalt li va canviar la vida per sempre però ella va fluir i volar a través de l’art.

L’exposició Rèquiem per la norma, de Lorenza Böttner, es pot veure a la Virreina Centre de la Imatge, a Barcelona, fins el 3 de febrer.