“Fa temps que faig videoinstal·lacions. Em permeten continuar fent cinema de maneres diferents. Perquè el cinema de les sales hi ha coses que no admet, pel suport, pel context o pel públic, que s’ha tornat molt conservador.”

Ho explica Isaki Lacuesta (Girona, 1975) a l’entrevista realitzada per a l’exposició que presenta a Girona i que l’any passat es va mostrar al Centre Pompidou de París. Es pot veure al Bòlit, el centre d’art contemporani de Girona que, tot i que va néixer en plena crisi i va haver de renunciar a disposar d’un edifici específic, ha arribat als deu anys amb una programació estable i ben connectat amb altres centres de creació europeus.

Isaki Lacuesta, Les imatges eco. Foto: Jorge Fuembuena.

Autor ja de culte amb pel·lícules premiades com Entre dos aguas i Los pasos dobles (Concha de Oro a Sant Sebastià el 2018 i el 2011), l’exposició d’Isaki Lacuesta es planteja com una retrospectiva elaborada amb material produït des de l’any 2000 fins avui.  Comissariada per Sylvie Pras i Judith Revault a París i per Carme Sais a Girona, ocupa els tres espais del Bòlit amb un títol diferent cadascun però que apunten cap a una mateixa direcció: a la idea de duplicitat i pluralitat, de ressonància, oposició i simetria.

Isaki Lacuesta, Les imatges eco. Foto: Jorge Fuembuena,

Els films dobles s’emporta el gruix de l’exposició, amb nou pantalles amb dues projeccions cadascuna: a dreta i esquerra de la pantalla, dos relats creixen en paral·lel. Si bé Lacuesta defuig dels tòpics del relat experimental –res més lluny del surrealisme i altres llocs comuns de les avantguardes ja clàssiques– les seves peces es despleguen com un gran exercici sobre la construcció de la mirada. Alguns dels seus films dobles mostren una gran afinitat visual, d’altres no. Alguns combinen ficció i document. D’altres presenten els mateixos protagonistes i les mateixes escenes però amb diàlegs diferents. D’altres es construeixen amb imatges mèdiques resultat de ressonàncies magnètiques. I d’altres busquen les imatges “tunejades” per Google Earth per blanquejar punts geogràfics amb realitats inconfessables.

Isaki Lacuesta, La tercera cara de la Lluna. Foto: Jorge Fuembuena.

En uns i altres, la pauta del relat queda sempre del cantó de qui mira, que ha de decidir amb quin inici i quin final es queda, a quines escenes atén a cada moment, com gestiona l’ull que salta d’una imatge a l’altra, o com aplica altres criteris que depenen exclusivament d’ell. Els treballs de Lacuesta deixen ben clar com funciona això de la responsabilitat de la mirada: fins i tot fugint del registre experimental, fins i tot en el cas clàssic d’una pantalla, sempre cau del cantó de qui mira.

Isaki Lacuesta, La tercera cara de la Lluna. Foto: Jorge Fuembuena.

Però Isaki Lacuesta li exigeix alguna cosa més a qui observa, li demana que es pregunti quina dosi de veritat està disposat a assumir. I és que els seus microrelats, construïts bona part amb la seva companya i guionista Isa Campo, exploren temes com els efectes d’una crisi devastadora en l’imaginari col·lectiu d’un país, les excavacions clandestines de fosses comunes d’una guerra civil o el trajecte que ha de recórrer una societat per abandonar la lluita armada. Però també obren línies d’indagació filosòfica i sensorial com veure què passa en un cervell quan se li donen estímuls emocionalment significatius o provar de recrear el viatge òptic d’un nadó abans del part. És així com aquest cineasta transita entre el document, ficció, drama, comèdia, denúncia, veritat, etnografia, política, neurologia… amb una gran llibertat per invalidar totes les categories, tan narratives com epistemològiques.

“Em permeto fer el que no puc fer a les pel·lícules.”

En la seva exposició a Girona, Lacuesta ha produït amb l’amic i escultor Pep Admetlla una instal·lació contundent per a la capella de Sant Nicolau, un dels espais de Bòlit. Una “escultura transitable, en el límit entre l’arquitectura i l’escultura”, com la qualifiquen els seus autors, que suma el millor d’aquests dos creadors. Poètica i misteriosa, la seva geometria de llum i so evoca les arquitectures antigues de Mesopotàmia i alhora les distopies futuristes de grans relats visuals com el mític Blade Runner. La tercera cara de la lluna convoca la manera de treballar de Pep Admetlla, aquest creador renaixentista que no entén el dibuix sense l’arquitectura i l’anatomia humana sense l’escultura, amb la insòlita capacitat narrativa d’Isaki Lacuesta: “Em permeto fer el que no puc fer a les pel·lícules: que l’espectador transiti per l’espai, aconseguir més d’un punt de vista. Que sigui l’últim muntador”.

És just aquest l’efecte de les propostes d’Isaki Lacuesta: que et posen en el lloc, inusual i no sempre còmode, de l’últim muntador. Al maig, l’exposició viatjarà a l’Arts Santa Mònica de Barcelona. No us la perdeu.

Les imatges eco. Isaki Lacuesta es pot visitar a Bòlit. Centre d’Art Contemporani, Bòlit_StNicolau i Bòlit_LaRambla, de Girona, fins al 28 d’abril del 2019.