…és que jo no n’estic. Va ser Salvador Dalí l’autor d’aquesta suposada veritat amb aparença de boutade. També va ser Dalí el darrer pacient a ser tractat pel psiquiatra Joan Obiols, que va morir d’un infart a Portlligat després d’una sessió amb el pintor.

La figura de Joan Obiols Vié (Granollers, 1918 – Cadaqués, 1980) acumula més d’un encaix. Psiquiatre reconegut i acadèmic a la Universitat de Medicina de Barcelona, col·leccionista d’art, activador de cultura en moments d’estretor franquista, gastrònom apassionat i conreador de l’amistat ─gran amic de Joan Brossa, entre d’altres noms de la cultura catalana─, fins avui no se li havia dedicat cap exposició completa.

Joan Obiols, Autoretrat, c. 1950.

Comissariada pel seu fill, també psiquiatra, Joan Obiols Llandrich, Art i follia. Joan Obiols Vié. Psiquiatra i humanista es pot veure a La Seca, el nou espai expositiu de la Fundació Brossa i antiga fàbrica de monedes situada al carrer del mateix nom.

Format amb Ramón Sarró, als anys cinquanta, en un moment en què es comercialitzaren els primers antipsicòtics, Joan Obiols va ser pioner al país en l’ús de la creació com a eina de psicoteràpia. Amant de l’art i conscient el valor il·luminador de la imatge, estimulava als seus pacients a vehicular el seu estat emocional a través del llenguatge visual, com mostra, amb escreix, l’exposició. Feia poc, al 1945, que Jean Dubuffet havia posat en circulació el terme art brut per reivindicar el valor de la creació artística a mans de la infància, la presó i la malaltia mental. Obiols va impulsar el potencial guaridor de les diferents formes artístiques, no només les visuals, sinó també de la musicoteràpia i el psicodrama. En aquest sentit, va crear la primera secció de Teràpia per a l’Art en un centre sanitari espanyol, l’Hospital Clínic de Barcelona, va impulsar la Societat Internacional de Psicopatologia de l’Expressió i va organitzar diversos congressos internacionals de psicoteràpia de l’art al 1958 i al 1964.

Dibuix de la col·lecció d’art brut del Dr. Obiols.

Art i follia mostra uns 60 dibuixos realitzats per pacients de Joan Obiols, d’un fons de més de 1.000 ─es diu molt ràpid─ que el mateix psiquiatra ja havia exposat en vida. En aquest sentit, l’exposició és extraordinàriament immersiva. Situats a l’espai expositiu com a documents i no com a obres d’art, els dibuixos suposen un accés directe a mons dolorosament privats. S’hi repeteixen motius, s’hi representen obsessions i es tracen zones discordants. A banda de la seva funció comunicativa, resulta sorprenent, per què negar-ho, el sentit plàstic i la força visual de molts dibuixos.

Però, el que més sorprèn de la mostra és la inquietant familiaritat que mostren alguns dels dibuixos dels pacients d’Obiols amb els universos pintats de Dalí, Joan Ponç o de Zush ─un nom artístic, recordem-ho, que Albert Porta va rebre d’un intern de l’Institut Frenopàtic de Barcelona─ per posar tres dels artistes de qui aquest psiquiatra tenia obra. I és que l’exposició mostra també el vessant col·leccionista de Joan Obiols, amb obres oníriques i surreals de Tàpies, Tharrats, Dalí, Ponç, Zush i Perejaume. Mostra també, amb fotografies i documents, la implicació d’Obiols com a activador incansable i curiós de col·lectius com Dau al Set, espais com el Club 49 i d’altres iniciatives culturals. “Amic solar, hàbil tallador de boires”, el recordava Joan Brossa en el text de comiat que li va escriure al 1980 a Serra d’Or.

Obiols va retratar als pacients ingressats en institucions manicòmiques, com Sant Boi.

Amant de la fotografia, Obiols va fer allò que, els anys quaranta i cinquanta, cap metge no feia, retratar als pacients ingressats en institucions manicomials com Sant Boi, l’Institut Pere Mata de Reus i altres espai de reclusió. El resultat és un conjunt de més de 600 fotografies en blanc i negre ─frenografies, en diuen─ realment singulars. A l’exposició n’hi ha una mostra de quasi 80, amb força més dones que homes, que ens observen des d’una de les parets de La Seca. Retratant la seva mirada, Obiols els estava atorgant identitat.

Mentre això passava, a França, un altre psiquiatra català de la mateixa generació, Francesc Tosquelles, exiliat republicà i col·laborador de Félix Guattari, articulava una singular experiència autogestionària i autoproductiva amb els malalts mentals de l’hospital de Saint-Alban, a la Losera. I a Itàlia, al cap d’uns anys, l’anomenada antipsiquiatria obria les portes dels centres. Però aquest seria ja un altre capítol. Donant veu  a les nocturnitats i perifèries dels seus pacients, Obiols va avançar-se uns anys a una pràctica que bona part de la psiquiatria encara avui ignora.

L’exposició Art i follia. Joan Obiols Vié. Psiquiatre i humanista es pot visitar a la Fundació Joan Brossa, Barcelona, fins al 14 d’abril.