Fa més d’una dècada que, quan parlem d’institucions artístiques, ho fem en to de complanta: que si no hi ha diners, que si la gent no s’interessa per l’art ni pel patrimoni… com deia van Gaal: “siempre negatifo”.

I ara fa tot just una dècada que al Museu d’Art de Cerdanyola (MAC), conscients d’aquestes dificultats, s’esforcen en superar-les i convertir-les en factors positius.

Sala Modernista del MAC. Foto: Llorenç Conejo-Llorco.

L’onze de setembre del 2009, en plena crisi econòmica, obria portes el MAC. Si l’espai és petit –un edifici modernista que havia estat casino, torre d’estiueig i seu d’un laboratori farmacèutic–, l’equip encara ho és més. El seu director, Txema Romero, i el seu ajudant.

El museu no té diners per a adquisicions, però en deu anys ha passat de les 300 a les 3000 obres d’art. Tot donacions. La majoria de particulars. I la col·laboració desinteressada d’historiadors d’art del prestigi de Josep Casamartina, Fina Duran o Joan Maria Minguet.

Vista nocturna del MAC. Foto: Xavi Olivé.

I si bé el MAC està limitat per l’espai, una ullada a les seves activitats fa que ens l’imaginem molt més gran. L’ànima d’un museu és la seva col·lecció, sí; però una col·lecció, si no s’explica, si no s’empra per a conèixer-nos millor, si no motiva diàlegs entre diferents, ni ens ajuda a prendre consciència del nostre paper en la societat, ni tampoc serveix per fomentar valors com, per exemple, la igualtat de gènere o la col·laboració intergeneracional, s’arrisca a esdevenir estèril.

Ismael Smith, Manola, c. 1907. Porcellana vidrada reproduïda per Antoni Serra Fiter. Dipòsit Col·lecció Nacional d’Art de la Generalitat de Catalunya.

Posem dos exemples gairebé coetanis: el dibuixant i escultor postmodernista Ismael Smith (Barcelona, 1886-White Plains, Nova York, 1972) i el pintor Josep de Togores (Cerdanyola del Vallès, 1893-Barcelona, 1970). Cadascun hi té una sala dedicada. Smith, jueu i homosexual. Togores, sord a l’edat de tretze anys. Aquests factors, en certa manera, marcaran el tarannà de la seva vida i obra.

Finestres de les roses. Propietat dels germans Domènech. Dipòsit MAC.

La col·lecció permanent, que ocupa la primera planta, està dividida en quatre seccions: la que inicia el recorregut, dedicada als dos arquitectes de l’edifici. Gaietà Buïgas, que el 1894 va edificar un teatre-casino per als estiuejants; i el seu nebot Eduard Maria Balcells, que aproximadament el 1910, per encàrrec de l’indiano Evarist López, va transformar l’edifici en una luxosa torre d’estiueig.

Ismael Smith, “Enceinte ‘grossesse’ Enfin, je puis me reposer!”. Mona Lisa embarassada, 1912. Tinta sobre paper. Donació Enrique García-Herráiz en memòria de Paco Smith.

Tanca el recorregut la sala dedicada a la colònia d’artistes que, entre la dècada del 1920 i la guerra civil, van treballar a Cerdanyola. Creadors en l’òrbita del segon noucentisme i de l’art déco, com l’emmotllador italià Alberto Lena, l’escultor Josep Viladomat, els pintors Manuel Humbert i Marian Anton Espinal, o els il·lustradors Valentí Castanys i Josep Coll.

La sala dedicada a Ismael Smith conté dibuixos, gravats, ceràmiques, joies i escultures d’aquest grandíssim artista que encara anem descobrint; una rica col·lecció bastida gràcies a les donacions d’Enrique García-Herráiz –hereu moral de l’artista–, de la Galeria Artur Ramon, o el dipòsit de Marie Christine Vila, filla del pintor Joan Vilacasas.

Josep de Togores, Femme avec raisin (Dona amb raïm), 1926. Oli sobre tela.

A la sala Togores trobarem obres mestres d’aquest pintor que va passar pel noucentisme, el realisme màgic, el surrealisme i el realisme més tradicional, com el monumental El borratxo (1911) o el sensual Femme avec raisin (1926); a més d’obra d’altres creadors noucentistes, com l’escultor Manolo Hugué, autor d’un bust de la filla de l’artista, Cap de Tití (1927).

Josep de Togores, Retrat de Manuel de Togores, 1918. Llapis sobre paper.

Però l’espai més ampli i lluminós del MAC es troba a la Sala Modernista: amb una pintura d’Anglada-Camarasa, escultures i ceràmiques de Josep Llimona, Marian Burgués, mobiliari modernista… tot banyat per la llum que emanen els vitralls originals de l’edifici: les Dames de Cerdanyola.

Iris, tulipes, flors, taronges, peònies, lotus, passiflora, margarides, roses… Rere aquestes composicions hi ha una rica simbologia sobre l’amor i la bellesa.

Aquests vitralls van ser instal·lats durant la reforma que el joier Evarist López va dur a terme a l’immoble que acabava de comprar, i que va convertir en torre d’estiueig cap a l’any 1910. La seva autoria s’atribueix al vitraller alsacià Ludwig Dietrich von Bearn, per bé que no se sap amb certesa qui devia idear la seva composició –potser l’arquitecte Eduard Maria Balcells, que tenia amb el seu germà un taller de confecció de vitralls–, ni qui en devia realitzar els dibuixos.

Dames del gronxador.

Quan l’ajuntament de Cerdanyola va comprar l’edifici, aquests vitralls havien estat retirats. Van romandre en propietat particular fins que van ser adquirits pel Consorci Urbanístic del centre Direccional de Cerdanyola, que l’any 2009 els va dipositar al MAC. Entre el 2013 i el 2014 van ser restaurats per l’especialista Jordi Bonet, amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona i el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. I l’any passat van ser declarats Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN).

Dames dels cignes.

Dames de Cerdanyola està format per dues escenes: les Dames del gronxador i les Dames del llac. Aquesta darrera escena està composta per dos vitralls, les Dames dels cignes i les Dames de les tulipes. Iconogràficament, els tres vitralls formen una parella de figures femenines en un entorn floral.

Dames de les tulipes.

Iris, tulipes, flors, taronges, peònies, lotus, passiflora, margarides, roses… Rere aquestes composicions hi ha una rica simbologia sobre l’amor i la bellesa.

Les dames de l’escena central alimenten els cignes amb peònies, la rosa sense espines. Simbolitzen l’amor sense dolor? Al·ludeixen al mite de Leda i el cigne? O tal vegada lloen l’amor reposat, lluny de les turbulències inicials?

Si voleu saber-ne el significat, sempre podeu anar al MAC i preguntar-ho. Millor encara, dijous que ve, 19 de setembre, a les set de la tarda, hi celebraran el 10è aniversari i la proclamació del BCIN. Per què no hi aneu i ho esbrineu pel vostre compte?