L’any 1957 Jorge Oteiza obtenia el primer premi d’escultura a la IV Biennal de São Paulo, un guardó que compartia amb l’anglès Ben Nicholson, guardonat en l’apartat de pintura. Vist ara, no sembla que fos per casualitat que els dos artistes obtinguessin llavors el màxim guardó a la prestigiosa biennal, perquè la seva geometria, delicada i austera, estava a l’aire per aquelles terres, tant en l‘arquitectura com en l’art, enfront de l’expressionisme abstracte nord-americà i l’informalisme europeu, que estaven arrasant a escala internacional.

Just allà i en aquell moment es consolidava el moviment Neoconcret brasiler, fundat pel poeta i crític d’art Ferreira Gullar, junt amb Hélio Oticica, l’obra del qual va ser objecte d’una retrospectiva a la Fundació Tàpies el 1992, Lygia Pape, Amilcar de Castro i Lygia Clark, a qui també la Fundació Tàpies va organitzar una retrospectiva, el 1997. Entre altres, també van formar part del grup dels neoconcrets Willys de Castro i Hércules Barsotti.

Macaparana, Verano en Barcelona, February 2017.

La geometria del moviment brasiler era hereva de De Stijl, amb Piet Mondrian i Theo van Doesburg, i de la posterior evolució en els grups Cercle et Carré i Abstraction-Création, fundats a París a principis dels trenta; o de les experiències d’alguns components de la Bauhaus com Joseph i Anni Albers o Laszlo Moholy-Nagy, i la continuació en autors com l’arquitecte i escultor Max Bill. Però si la no-figuració geomètrica sovint estava immersa en plantejaments cada vegada més teòrics, el neoconcretisme proposava una interpretació més intuïtiva i sensual.

Macaparana, Suite para Sophie Taeuber-Arp, n. 5, October 2013.

El 1972 José de Souza Oliveira Filho, més conegut com Macaparana –perquè és el poble on va néixer l’any 1952–, es va traslladar a Rio de Janeiro i va conèixer personalment Ferreira Gullar, Lygia Clark, Lygia Pape i Amilcar de Castro, i després, ja instal·lat a São Paulo el 1983, a Willys de Castro, de qui esdevindria amic incondicional. La proximitat amb de Castro va propiciar que deixés enrere la influència surrealista dels seus inicis per situar-se sota l’estela del neoconcretisme. Des d’aleshores, Macaparana ha mantingut l’esperit d’aquest moviment i els seus precedents, i també el de l’abstracció geomètrica de Malévitx i altres constructivistes russos de la primera avantguarda, i en fa cites i homenatges constants, amb un punt de vista molt personal i una execució exquisida.

Macaparana, Suite para Sophie Taeuber-Arp, n. 1, October 2013.

Aquests dies la Galeria A/34 presenta, per primera vegada al nostre país, l’obra d’aquest artista brasiler habitual de la Galerie Denise René, de París, una de les més rellevants del món pel que fa a art geomètric. L’actual exposició de Barcelona, a l’impecable espai del carrer d’Aribau, inclou una sèrie dedicada a Sophie Taeuber-Arp, l’obra de la qual Macaparana descriu com “a intel·ligent, elegant, sofisticada i alhora senzilla, capaç d’aplegar el joc i l’humor amb una gran llibertat formal”. I aquests són uns trets que també es poden aplicar a la seva producció, que és d’una gran subtilesa, feta en bona part amb cartrons, papers i cartolines, perforats o gofrats i, de vegades amb collage, amb petits tocs de colors, que són normalment els primaris per ser fidel als neoplàstics, i amb la persistència radical del blanc i el negre. Una obra poc sorollosa, gairebé etèria, del tot íntima i serena.

L’exposició macaparana–barcelona es pot visitar a la Galeria A/34 fins al 26 de novembre de 2018.