Des que el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) va obrir les seves portes definitivament al públic el novembre del 1995, el museu ja ha exposat 34 presentacions de la seva col·lecció.

No es pot dir, doncs, que per qui és un visitant regular del museu, el seu fons, que ara ja compta amb concretament 5.248 peces, no sigui més o menys conegut. La fortuna crítica de la Col·lecció MACBA, però, que es nodreix de les col·leccions públiques d’art de la Generalitat, l’Ajuntament i les de la Fundació privada MACBA, ha estat víctima de la pròpia gènesi de la institució. Sembla que la imatge del contenidor blanc de l’edifici de Richard Meier amb només 14 obres exposades en el cap de setmana de portes obertes que es va organitzar per presentar l’arquitectura del museu a finals d’abril del 1995 ha perseguit el MACBA des d’aleshores. Res més lluny de la realitat.

Guerrilla Girls, Do Women Have to Be Naked to Get into the Met. Museum?, s.d. Col·lecció MACBA. Consorci MACBA.

Els quatre directors del centre -Miquel Molins, Manuel Borja-Villel, Bartomeu Marí i ara, Ferran Barenblit- han tingut clar que la col·lecció havia de ser el puntal del museu ja que durant els mandats de tots les presentacions del fons han estat regulars, encara que els criteris i la selecció hagin anant modificant-se al llarg del temps. Els primers anys, començant per la presentació inaugural, les exposicions de la Col·lecció van seguir un criteri cronològic, encara que s’amplificava el focus en aspectes concrets. La primera exposició va posar l’accent en els anys 80 i la segona en les obres més dadà i surrealistes. En la tercera mostra, el 1997, comissariada per la que ha estat la cap de la col·lecció des dels inicis del centre, Antònia Maria Perelló, ja es va introduir un criteri més temàtic i reflexionava sobre els conceptes de l’existència i la mort. El mateix any, a la tardor, es va tornar a la cronologia amb una presentació que ocupava tot el museu.

Joan Rabascall, Atomic Kiss, 1968, Col·lecció MACBA. Dipòsit de l’Ajuntament de Barcelona.

Amb l’arribada del següent director, Manuel Borja-Villel, les exposicions de la col·lecció es van anant succeint amb regularitat, amb algunes presentacions certament ambicioses, com la que es va fer la tardor del 2002, que ocupava també les tres plantes del museu. Va tornar a passar  alguna cosa semblant l’estiu del 2009, en la què Bartomeu Marí va reflexionar sobre la integració de la música, la dansa, el cinema i el teatre en l’art contemporani des dels anys 60. De nou, la Col·lecció MACBA va ocupar tot l’edifici Meier. Totes aquestes presentacions, però, solien estar exposades només uns mesos, com si fos una exposició temporal més.

Vista de l’exposició. Foto: Miquel Coll.

La nova presentació de la Col·lecció MACBA, però, pretén que la paraula “permanent” sigui una realitat. Per primer cop a la història del museu, l’exposició del fons, de moment instal·lada a la planta primera de l’edifici Meier, no es muntarà i desmuntarà sencera cada tres, quatre, sis o dotze mesos, sinó que es quedarà fins que sigui necessari. Això sí, de manera regular, s’aniran fent rotacions puntuals que aniran configurant nous relats i microrelats de manera progressiva.

Jean-Michel Basquiat, Self-Portrait, 1986. Col·lecció MACBA. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Antiga Col·lecció Salvador Riera.

Sota el títol Un segle breu: Col·lecció MACBA, la mostra inclou 194 obres i 165 documents, que es distribueixen seguint un recorregut lineal i ben clar per al visitant. La mostra fa un viatge temporal històric i artístic de pràcticament un segle, des de la data emblemàtica per a la ciutat de Barcelona del 1929, quan es va inaugurar l’Exposició Internacional i a les portes de la Segona República, fins a l’actualitat. Els fets històrics, exemplificats en el relat cronològic que el visitant troba escrit a les parets del passadís, són part crucial del recorregut de l’exposició per deixar ben clar que l’artista no treballa mai descontextualitzat de la seva realitat i que el seu treball està compromès amb ella, sigui com a reflex, denúncia o acció directa. L’art és producte del seu temps. Aquesta connexió, molt ben explicada al llarg de tot el recorregut, és potser la virtut més gran de la nova presentació.

Vista de l’exposició. Foto: Miquel Coll.

Amb un muntatge esponjat que ajuda a la contemplació de les obres també com a objectes per se, l’exposició repassa onze moments significatius d’aquest segle breu, corresponent més o menys cadascun a una sala. Exemplar és el moment de la Guerra Civil, amb l’esment de l’art del Pavelló de la República a l’Exposició Internacional de París de 1937, la reproducció a les parets fins al sostre d’alguns dels cartells més significatius del govern de la República, i la projecció dels films del Sindicat Unificat d’Espectacles Públics de la CNT. La sala següent, que representa la represa artística als anys 50, és estèticament agraïda -amb les fantàstiques ceràmiques d’Antoni Cumella (tota una sorpresa en un museu com el MACBA), els Tàpies, Dubuffet, Gego o Palazuelo- però potser acaba sent la més fallida a nivell conceptual de tot el recorregut perquè sembla que tota aquella riquesa dels nous moviments artístics surtin del no res. On és Dau al Set per exemplificar el lligam amb el passat artístic d’abans de la guerra?  Segurament aquest moment de l’art català s’introduirà en les successives rotacions parcials.

Vista de l’exposició. Foto: Miquel Coll.

El·lipsis semblants es fan evidents en les sales posteriors. Així que el visitant no s’esperi cap cànon artístic de cap mena en aquesta presentació, feta més a partir de moments i temàtiques específiques. Un exemple és la tria del tema de l’especulació immobiliària i arquitectònica en la segona sala dels anys 60 amb les obres d’acció directe de Hans Haacke i Gordon Matta-Clark; o el fet de centrar-se en aspectes tan concrets com l’economia marítima en l’última sala de l’exposició i en la instal·lació Hydra Decapita, de The Otholit Group a la sala de la Torre, que clou el recorregut.

Juan Muñoz, The Nature of Visual Illusion, 1994-1997. Col·lecció MACBA. Fundació MACBA. Dipòsit particular.

Malgrat que en cap cas el muntatge és una presentació de les obres mestres de museu, sí que en alguns moments la presentació posa en valor peces de més impacte visual i que juguen més amb l’experiència de l’espectador. És el cas de les obres de Miralda, de la presentació ampliada de les instal·lacions de Juan Muñoz, The nature of Visual Illusion (1994-1997), i de l’emotiva Reserva de suïssos morts (1991), de Christian Boltanski, que feia massa anys que no s’exposava. I ara que la pintura i el personatge de Jean-Michel Basquiat estan “de moda” pot resultar atractiu per al públic descobrir que el MACBA té peces de l’artista, algunes de tan remarcables com el seu gran autoretrat. I és que el museu té encara moltes obres en la reserva que podrien arribar a construir el seu imaginari per al públic, sense haver de rebaixar el nivell intel·lectual ni documental del que es vol explicar. La hibridació entre l’objecte visual i les obres que conviden a la participació del visitant, i les propostes més documentals podria ser una fórmula que ara que la col·lecció té un espai fix, podria ajudar a consolidar l’imaginari del MACBA.

Christian Boltanski, Réserve de Suisses morts, 1991. Col·lecció MACBA. Fundació MACBA.

Malgrat la qualitat acceptable del desplegament expositiu, l’exposició deixa un cert regust de coitus interruptus a l’arribar al final del passadís del primer pis del museu. Mai com en aquesta 34ena presentació de la Col·lecció MACBA s’ha fet tan evident que el museu necessita més espai. Ho han fet expressament els responsables del museu ara que el futur sobre una futura ampliació en altres espais veïns com el Convent de la Misericòrdia sembla incert? Ho desconec. En tot cas, l’evidència d’aquesta necessitat marca i marcarà absolutament cada nova presentació de la Col·lecció MACBA que tingui una intenció cronològica i historicista.