Al web del Museu Comarcal de Manresa ja ho avisen: “El Museu ha iniciat una important reforma museogràfica. Per poder-la dur a terme hem hagut de tancar la major part de les nostres sales d’exposició”.

Actualment –prossegueix l’avís– només hi ha dues exposicions visitables: Pintures d’Antoni Viladomat i Manalt (Barcelona, 1678-1755) i la mostra Petit museu amb una breu selecció de peces del nostre fons.

Vista de l’exposició “Petit museu”.

Però, si tot i això volem descobrir els tresors del museu, podem clicar al botó vermell que resa “Entrada”, i viure, en la seva esperançadora virtualitat, passat, present i futur d’un espai que aplega arqueologia, història, memòria i art, molt d’art.

Francesc Vilà, director del Museu Comarcal de Manresa, explica que l’actual seu de la institució, el monumental col·legi de Sant Ignasi, un edifici de mitjan segle XVIII construït pels jesuïtes, s’està transformant per adequar-se al segle XXI, tot aprofitant el cinquè centenari del “rapte loiolià”, la revelació del fundador de la Companyia de Jesús a la Santa Cova de Manresa.

Antoni Viladomat, La primavera, c. 1730-1755. MNAC. Llegat de Ramir Lorenzale, 1918.

Us sonarà estrany, però Ignasi de Loiola és un dels abanderats de la Contrareforma, una reforma doctrinal, mental i espiritual de l’Església catòlica que constitueix la base en la qual s’assenta l’art barroc, i fins i tot el concepte modern de propaganda.

Vilà vol aprofitar aquesta remodelació per ampliar l’espai expositiu del museu, que passarà a tenir 1900 metres quadrats, i a reordenar els seus continguts. La primera planta estarà completament dedicada al barroc, un estil que s’identifica erròniament, a Catalunya, amb un període de decadència econòmica, social i artística. La resta de l’espai estarà consagrada al territori, l’arqueologia, l’art medieval, el segle XIX i el XX. Diria que es tracta d’una de les reformes més ambicioses dutes a terme en el món dels museus catalans des del 2008.

Plànol de la cova de Sant Ignasi, 1731.

Si insistim en visitar les dues petites exposicions obertes actualment al museu, no farem el viatge en va. A la planta baixa, en una sala d’aproximadament quaranta metres quadrats, hi ha una tria dels múltiples continguts desats actualment al magatzem. Des d’una lipsanoteca –un recipient destinat a contenir petites relíquies– procedent de Santa Maria de Lillet, del segle X, fins a la creu de terme de la Culla (s. XIV-XV), tot passant per un plànol original de la Cova de Sant Ignasi (1731), que ens mostra l’aspecte que tenia aquest monument al segle XVIII.

Servidora de l’harpia, s. XIV. Ceràmica medieval.

Però tal vegada les peces més característiques del contingut del museu siguin un alt relleu del retaule del Roser (1642-1646), de l’antiga església de Sant Pere Màrtir, obra paradigmàtica d’un dels principals escultors barrocs manresans, Joan Grau. Una vitrina amb ceràmica medieval decorada, del segle XIV. Es tracta, cronològicament, de la primera vaixella català de luxe, i va ser descoberta mentre s’enderrocava l’església del Carme, durant la Guerra Civil. Finalment, un monumental quadre d’Antoni Viladomat, L’assumpció de la Mare de Déu amb tots els sants (c. 1728-1750).

Antoni Viladomat, L’assumpció de la Mare de Déu amb tots els sants, c. 1728-1750.

Precisament, a la primera planta hi trobarem catorze pintures d’Antoni Viladomat, la majoria dipositades pel MNAC, i una Aparició de Crist a Sant Ignasi a Roma (c. 1700-1755) en versió esbós i definitiva, aquesta darrera procedent de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. Es tracta d’un dels espais on es pot veure més obra d’aquest artista, el més reconegut del període de la Guerra de Successió. Hi ha, per exemple, tres obres de la sèrie “Les quatre estacions”: La primavera, La tardor i L’hivern (c. 1730-1735). Viladomat abordava tota mena de temàtica: composicions religioses, retrats, natures mortes o escenes de gènere.

Antoni Viladomat, Aparició de Crist a Sant Ignasi a Roma, c. 1700-1755. Esbós.

El renovat Museu Comarcal de Manresa vol erigir-se en el museu dedicat a l’art barroc més important de Catalunya. Manresa, al segle XVII, va experimentar una explosió demogràfica. A més a més, hi havia tants ordes religiosos, que la demanda artística va créixer de manera exponencial, esdevenint un dels centres productors més destacats d’escultura durant l’època del barroc. Nissagues com els Grau (Joan i Francesc), els Sunyer (Pau i Josep), Josep Generes, Jaume Padró, Jacint Miquel i Sors fan que avui dia puguem parlar d’un “segle daurat” (1630-1730) de l’art produït a Manresa.

I més enllà del barroc, tampoc podem oblidar que, al segle XX, Manresa va donar noms tan interessants com el pintor Alfred Figueras, l’escenògraf Josep Mestres Cabanes –aviat veurem a Liceu els seus decorats per a Aida–, o el pintor, restaurador i marxant Josep Dalmau, que a la seva galeria de Barcelona va introduir a Catalunya estils com el cubisme francès (1912), i va apostar per joves artistes com Joan Miró (1918) i Salvador Dalí (1925).

Es farà llarg d’esperar, el 2022… Però sempre podem anar fent tastets a les dues sales obertes del Museu Comarcal de Manresa. El temps passa volant.