A principis del segle XVI, durant els mateixos anys en què Leonardo componia l’enigmàtic rostre de La Gioconda un altre retrat, més cautelós, també aconsegueix desconcertar l’espectador. Avui continua la sorpresa, l’encanteri artístic.

És el prodigiós Retrat de Michele Marullo, de Sandro Botticelli. O el que és el mateix, el retrat d’un individu que ja no es deixa mirar sense més ni més, com era l’antic costum, perquè ara ha pres la iniciativa. Ens examina de prop, amb gest de contrarietat, sever, fins i tot amb mal geni. Passa de ser un simple objecte contemplat a un subjecte viu que ens travessa espontàniament amb els ulls.

“El retrat d’un individu que ja no es deixa mirar sense més ni més”.

El plantejament és audaç, innovador. Sembla que ens recrimini perquè l’estem mirant. Com hem gosat? Ja no es tracta de la mirada escàpola, de través, la del sinistre mercader Giovanni Arnolfini que va pintar Jan van Eyck sinó un rostre que busca el nostre, que sembla que ens reconegui, que ens observi obertament com en l’Home amb caperó vermell (c. 1433) —probable autoretrat de Van Eyck mateix— o en el Retrat de Margareta van Eyck, (1439) la muller del pintor, els primers retrats de la modernitat que ens miren als ulls. La pintura et veu, t’interroga, et segueix amb la mirada perquè és com si la figura prengués vida. La prova és que Marullo t’està guaitant malcarat. És el virtuosisme d’un art cada cop més verista, més interessat per les persones individuals, concretes, pels temperaments, i no tant per les idees o les al·legories o els ideals de bellesa. La Dona amb un tocat de gasa de Rogier van der Weyden (c. 1445) et fita, com ho fan els retrats d’homes joves i madurs de Petrus Christus, d’Antonello da Messina, com l’Home amb medalla de Cosme de Mèdici, de Sandro Boticelli, (c. 1475) o com l’espaterrant Autoretrat d’Albrecht Dürer, (1500) tan hipnòtic com una aparició miraculosa de Crist. Abans d’aquestes pintures només el rostre de Jesús o dels sants havien gosat mirar-nos a la cara amb tanta autoritat.

Sandro Botticelli, Retrat de Michele Marullo, 1491. Detall.

L’home que t’està mirant amb duresa, Michael Tarchaniota Marullus, no és dolç ni formós com els noiets que sol pintar Botticelli, com els noiets que s’agraden i volen agradar. Marullo no pretén seduir-nos ni que hi simpatitzem. No ha estat pintat com a exemple de bellesa sinó d’autenticitat. Es pot saber per què continuem mirant-lo, amb tan pocs miraments? És un home d’acció, un militar, un notable poeta, humanista, un aventurer grec que porta tota la vida a Itàlia i que mai no ha oblidat qui és ni la dignitat que l’acompanya. Va drapat tot negre, va tocat amb un bonet del mateix color auster, només endevinem una punta de la camisa blanca, els llargs cabells negres també, ben esponjats a la moda més sofisticada de Florència, el rostre ombrívol i dur, una mica fosc, els llavis closos i sense rojor, el nassot gros, els ulls banyats d’una tristesa eixuta. La pintura, el registre fidel de les característiques físiques del model, la imatge d’un home en la plenitud d’un gest que l’individualitza, que subratlla la seva voluntat de ser. Si en tants i tants retrats anteriors a aquest s’hi celebra la bellesa, l’alegria, l’encant d’un rostre, aquí el que se subratlla és una altra cosa, el realisme, l’autenticitat, la identitat d’un individu que no es pot confondre amb cap altre humà, el formidable poder identificatiu d’un posat irrepetible que només pertany a Marullo.

Sandro Botticelli, Retrat de Michele Marullo, 1491.

Sí, el retratat feia ben bé aquest posat. Els que el van conèixer ho poden assegurar mentre l’identifiquen assenyalant amb el dit, bocabadats, de la mateixa manera que identificarien un mim que aconseguís imitar-lo. El gest és particular. La pintura demostra ara que té la capacitat de mostrar la psicologia d’algú, amb la mateixa eficàcia amb què, per exemple, fa molts anys que sap mostrar la qualitat d’un teixit. Pot dir sense paraules quin és el caràcter d’un home, i fins i tot pot tornar enrere en el temps i reproduir la vida viscuda a través d’un posat. La pintura italiana ja sap reconèixer el protagonisme biogràfic del que és particular, ja s’ha fet seves les innovadores tècniques procedents dels grans mestres de Flandes. Probablement l’estudiós Carl Brandon Strehlke té raó i aquesta obra de Sandro Botticelli va ser pintada poc després de la mort del poeta, esdevinguda el 12 d’abril 1500, i es tracta, per tant, d’un intens exercici de record, d’un homenatge nostàlgic que en recuperés la presència per als amics que l’enyoraven, per a la dona desconsolada, Alessandra Scala. Sí, només amb aquest gest característic que l’identificava, Marullo havia tornat, per un instant, i els esguardava així, amb contrarietat. Amb insatisfacció. I és que el personatge havia mort inesperadament, ofegat mentre intentava passar el riu Cecina a cavall, sota una pluja torrencial, sepultat pel pes de l’arnès de guerra. Tenia 47 anys.

T. Lucretii Cari de Rerum natura libri VI. Candidi Decembrii cura, Florència, 1512. Portada i anotacions de Candido amb al·lusions a Marullo.

La desaparició sobtada de l’humanista va causar forta impressió. Fou tot un caràcter, magnètic, poderós, un creador encisador, brillant, ben protegit pels refinats Mèdici que l’adoraven, el centre d’atenció d’uns amics artistes i lletraferits que no se’n sabien estar. Ludovico Ariosto no va voler creure la notícia i durant un temps pensà que, d’alguna manera, continuava viu, que hauria sobreviscut a l’accident. No, el grec no creia gaire en Déu i en feia ostentació, però tampoc era l’únic a Florència. En el que creia, sobretot, era en les seves pròpies possibilitats, en la força i la determinació del seu caràcter impetuós. No podia ser que fos mort, així, de cop i volta. Però si només havia anat a Volterra, com qui diu allà mateix, a veure Raffaele Maffei, aquell home de lletres que coneixia bé el grec antic i havia traduït Homer. Al final, van haver d’esperar alguns dies per aconseguir trobar el cos de Marullo, tot colgat en el fang i, el seu amic, l’humanista Pietro Candido aporta un detall preciós. Al sarró, l’ofegat duia una còpia seva, manuscrita, de De rerum natura de Lucreci. El fabulós llibre de l’antiguitat que acabava de ser recuperat a partir d’un sol exemplar perdut en un monestir i tornat a trobar feia poc. El 1512 Candido va publicar una edició del llibre de Lucreci basada en les notes sàvies de Marullo. Ningú no l’havia entès com ell ni el coneixia tan a fons. Deien que no anava enlloc sense el llibre ni anava a dormir sense haver llegit, una vegada més, algunes pàgines. Mentre alguns es desesperaven i s’esgotaven en autosuggestions místiques i apocalíptiques, mentre alguns es deixaven arrossegar pels deliris integristes i iconoclastes de l’espiritualitat extraviada de Savonarola —recentment derrocat a la ciutat de l’Arno—, alguns homes de lletres com Marullo continuaven defensant la primacia de l’intel·lecte per damunt del misteri, defensant l’amor per la vida enfront de la pulsió depressiva que adora la destrucció i la mort.

El món havia canviat tant que ja no podia dir quines eren realment les seves idees, si li’n quedava alguna.

Diuen que Sandro Filipepi —dit Botticelli per la forma de barril del cos del seu germà petit— hauria acabat esdevenint, al final de la seva vida, un piagnone, un ploramiques, és a dir, un seguidor de Savonarola, penedit segurament de la seva vida pecaminosa anterior. I que hauria arribat a condemnar al foc algunes de les seves extraordinàries pintures. El cert és que, un cop passada ja la febrada destructora, desconcertat, va tornar sobre les seves passes, va continuar treballant i va pintar el gran retrat de Marullo, un home al que coneixia bé i amb el que havia compartit, anys enrere, la fascinació per Lucreci. El món havia canviat tant que ja no podia dir quines eren realment les seves idees, si li’n quedava alguna. En canvi, sí que conservava l’ofici, la feina que s’assembla molt a una pregària. I és capaç de recuperar per a la memòria el retrat fidel de l’amic, de posar la seva tècnica al servei del que ha vist i que conserva dins seu. De la mateixa manera que la pintura religiosa fomenta la devoció privada, íntima, el retrat de Marullo es proposa suscitar el record privat, humanitzar, al capdavall, el poeta humanista, un home que és molt més que un erudit, molt més que un brillant intel·lectual.

Sandro Botticelli, La Primavera, c. 1482. Galleria degli Uffizi, Florència.

Els ulls del retrat són un prodigi, si ens hi fixem bé. Miren l’espectador, però alhora indiquen que el model s’ha adonat, també, que hi ha una tercera presència, inesperada, procedent de l’esquerra. Està a punt d’aparèixer. Sempre hi ha algú o alguna cosa més del que ens pensàvem, sorprenent. Botticelli és el pintor de la curiositat, del desig, de l’interès per la vida, pel cos i els seus paranys, per tot el que físicament l’envolta. Si mai es va pintar una obra influïda per la lectura de Lucreci aquesta obra fou La primavera  de Botticelli (c. 1482) i no sembla probable que, ja gran, hagués oblidat que l’havia pintada i per què l’havia pintada. És la celebració de l’estació florida, del bon temps, de la fecunditat de la naturalesa, de la renovació constant del món, del moviment, del canvi. Del goig de viure. Un món que és tan bell com efímer, tan mereixedor de passió com de malenconia, i encabat de passió un altre cop. Lucreci és el savi antic que assenyala el poder de la matèria i del materialisme, un poder que pot alliberar l’home del poder intimidador dels Déus. O, millor dit, dels que es presenten com portaveus i intèrprets de la divinitat.

Diu Millard Meiss que probablement el primer somriure de la pintura profana és en la boca de dos homes anònims, de dues persones que se’n riuen d’un boig en una miniatura de Paul de Limbourg, que es conserva a la British Library de Londres. Probablement el retrat de Marullo, per la seva banda, és una de les primeres representacions gràfiques de la història de la pintura de la insatisfacció humana. No del plor o del sofriment. De la insatisfacció, de la contrarietat, de la lluita quotidiana del viure, de la revolta contra la fatalitat, contra el que ens ve donat. De la mala cara. Michele Marullo és un personatge que no s’agenolla, que no es conforma. Sembla que després de més de cinc-cents anys encara no hagi acceptat la seva pròpia mort, que no es resigni, com tampoc no la volien acceptar els seus amics. De fet, qui estaria disposat a que li prenguin la vida, a morir-se, sense queixar-se, sense protestar?