Dissabte passat, la Generalitat de Catalunya va retre homenatge als deportats republicans durant el nazisme. L’acte va tenir lloc al camp de concentració de Mauthausen, davant la làpida que el conseller d’Afers exteriors Raül Romeva havia inaugurat l’any 2017, amb motiu del 72è aniversari de l’alliberament d’aquell infern terrenal.

El govern espanyol en funcions –clarament desinflamatòries– va assistir a l’acte. Quan Gemma Domènech, Directora General de Memòria Democràtica de la Generalitat, va al·ludir al conseller Romeva en la seva condició de presoner polític, la delegació espanyola, encapçalada per la ministra de Justícia, va marxar de l’acte.

Raül Romeva inaugura la làpida commemorativa, amb motiu del 72 aniversari de l’alliberament de Mauthausen.

I bé, ja tenim tots els diaris parlant d’una disputa política. Ningú ressalta, però, que per Mauthausen hi van passar fins a 200.000 persones, la meitat de les quals van morir assassinades o a causa de les condicions infrahumanes en què hi vivien.

Un altre efecte col·lateral: l’obra d’art més reproduïda aquesta setmana a la premsa ha estat, precisament, la làpida que havia inaugurat ara fa dos anys Raül Romeva, obra de Jesús Galdón.

Són iguals totes les làpides commemoratives? Què té, d’especial, la làpida que va col·locar la Generalitat de Catalunya en un mur de Mauthausen? Anem a preguntar-li a l’autor, un artista que ha convertit la seva obra en un diàleg permanent entre memòria i tradició formal, fins al punt que no és estrany veure’n exposicions en museus arqueològics en lloc d’en museus d’art contemporani.

–Com va sorgir l’encàrrec de fer aquest monument?

El Plàcid Garcia-Planas, l’aleshores director del Memorial Democràtic, em va trucar. Em demanà de fer una placa amb la inscripció “En memòria de les persones deportades als camps nazis” en català, castellà, alemany i hebreu. Hi ha una sèrie de condicionants, establerts pel Mauthausen Memorial, a l’hora de fer aquesta mena de monuments commemoratius, però tenia absoluta llibertat a l’hora d’escollir el tipus de pedra. També hi vaig afegir el lema “Tot el dolor d’un poble”. El dolor com a memòria col·lectiva, sense distincions.

–Però el mur on havia d’anar aquesta obra no era un espai qualsevol.

En Garcia-Planas em va fer arribar diverses fotos de l’indret on havia d’anar la placa, un mur construït pels propis presoners, amb granit de la pedrera de Mauthausen. S’hi veia un seguit de plaques que cobrien el mur. I em vaig plantejar: Què hi puc aportar?

En d’altres casos, la pedra substitueix la carn, la pedra és perenne, dura, i la carn és caduca, tova. La carn desapareix, per això les escultures estan fetes per perdurar.

Trobava que era un absurd fer servir una pedra per commemorar aquesta gent que va morir traient la pedra, tot tapant el fruit del seu treball. El mur del camp és la veritable memòria d’aquest dolor.

Neus Català i Jesús Galdón.

–Un memorial que tapa l’objecte de commemoració, sembla absurd.

La solució més senzilla per preservar aquest record era fer un forat, buidar. La placa emmarca un detall de l’espai de dolor que està condensat en aquestes pedres.

Quan vaig anar a supervisar el muntatge, vaig visitar el camp. En un espai expositiu s’hi expliquen totes les barbaritats que van fer els nazis. I hi ha una pedra de granit de les que els presoners havien de pujar per l’escala de la mort, pedres de fins a 50 kilograms que, col·locades en safates de fusta, eren carregades a l’esquena dels presoners. Les jornades de treball eren de fins a onze hores diàries. Vaig intentar carregar una d’aquelles pedres i vaig notar tot el pes de la memòria.

–Si la memòria té pes, per què commemorar-la amb un forat? I per què aquest forat és circular i no quadrat o triangular?

La memòria és al mur. I el forat és un cercle perquè el dolor és circular, infinit. D’altra banda, la inscripció era presonera d’aquells murs, i tant jo com el Memorial Democràtic teníem la voluntat d’escampar aquell gest. Per això en vam fer una obra gràfica.

–Com es pot traslladar un missatge sense preservar-ne la materialitat ni l’indret?

El format era diferent, és veritat. Però vaig continuar amb la idea de la pedra com a element d’impressió i vaig pensar en el procés litogràfic. La pedra de Mauthausen impressiona la memòria de la mateixa manera que la pedra litogràfica impressiona el paper com a fosa de la memòria.

El granit és una roca molt dura composta per quars, feldespat alcalí i mica. En aquesta translació vaig substituir els tres components del granit per la textura de la pell de tres persones: les empremtes digitals de la Neus Català –la darrera supervivent catalana viva d’un camp de concentració nazi–, les de l’artista –com a mediador en la continuïtat de la memòria– i les d’un jove, absent encara d’aquesta memòria que aviat heretarà.

–I com vas aconseguir la complicitat d’una anciana de cent dos anys?

Vaig anar al poble natal de la Neus (Els Guiamets, 1915-2019), a la residència d’avis on vivia.

Quan m’hi vaig presentar li vaig explicar, a crits, el projecte. Ella sordejava molt. Al final em va dir: “No m’expliquis més, que no he entès res. Només digues què he de fer”. Vaig dur una pedra litogràfica, vaig estendre tinta grassa damunt un paper, ella hi va sucar els dits i va anar deixant les seves empremtes a les vores de la pedra. En acabar, em va exigir que la tragués a donar una volta pel poble en cadira de rodes. Em va impressionar molt aquella dona, per tot el que havia patit i tot el que representava.