Si pretenem conèixer Catalunya, no podem obviar les seves arrels medievals. I un dels millors indrets per conèixer la cultura artística i material de Catalunya es troba al Museu Episcopal de Vic (MEV).

El MEV és, alhora, medieval i digital. Enfonsa les seves arrels al 1891, en plena Renaixença, quan un grup d’intel·lectuals i clergues de Vic es van organitzar per recuperar el patrimoni artístic del territori. I es renova el 2002 amb la inauguració d’un nou edifici, a cura dels arquitectes Federico Correa i Alfons Milà, ambdós formats al taller del genial José Antonio Coderch. No es tracta d’un d’aquells edificis emblemàtics destinats a esdevenir icones de postaler o imants de nevera, ans d’una mola de geometria irregular, inspirada en els grans palaus catalans d’època moderna, exclusivament al servei del contingut.

La Nit dels Museus 2019 al MEV.

Al MEV hi ha nombroses col·leccions, però les mes destacables per la seva singularitat i qualitat són les d’art romànic, gòtic i tèxtil. Però amb bones, excepcionals peces d’art, no n’hi ha prou. Cal saber explicar la col·lecció, en els detalls de cada obra, i en el context en el qual cadascuna ha estat creada.

No seria sobrer que coneguéssim una mica el Nou Testament i la vida –i miracles– d’alguns dels sants i màrtirs més habituals a Catalunya. Més enllà de la fe de cadascú, és tracta d’un bàsic exercici de coneixement que ens ajuda a entendre millor la cultura a la qual pertanyem. En tot cas, les breus explicacions al costat de cada obra exposada, són suficients per a entendre què estem veient.

Però el que converteix el MEV en un exemple a imitar, dins del panorama museístic català, és el seu web. A la secció Col·leccions hi trobarem totes i cadascuna de les obres explicades amb més detall que a sala, amb breus vídeos molt ben realitzats, i una “gigafoto” de la peça que ens permetrà de veure-la força ampliada.

A l’apartat El meu MEV podrem organitzar una visita a mida amb audioguia –i dur-la al nostre mòbil–, escollir tres recorreguts recomanats pels conservadors del museu –Obres mestres, El museu en 45 minuts o un Tour virtual 360º–, o fins i tot escollir algun dels nombrosos recorreguts dissenyats pels usuaris. Sincerament, si mai heu de dissenyar la didàctica d’un museu, és molt aconsellable d’inspirar-se en aquesta magnífica iniciativa.

Mestre d’Erill, Davallament d’Erill la Vall, primera meitat del segle XII.

L’espai del museu està a servei de les peces. A l’inici del recorregut, el visitant es troba cara a cara amb el Davallament d’Erill la Vall, un conjunt escultòric en fusta de la primera meitat del segle XII. Som davant d’una obra excepcional: no es conserven gaires escultures de mida monumental, en l’art romànic català, ni l’art de l’època era tan expressiu en mostrar el dolor, el pathos, dels personatges representats. D’altra banda, les figures estan articulades, el qual fa suposar que aquestes escultures eren utilitzades en drames litúrgics. Aquest conjunt va ser descobert, en desús, el 1907 en una església de la Vall de Boí. La part principal del conjunt va ser adquirida al mercat d’antiquaris per mossèn Gudiol, conservador del MEV, l’any 1911. Dues figures més, la Verge i Sant Joan, van ser adquirits pel col·leccionista Lluís Plandiura i es troben actualment al MNAC, de Barcelona.

El cos del Crist, inert, derrotat; el lladre Dimes, mort amb la llengua fora; Nicodem despenja el Crist mentre Josep d’Arimatea sosté el cadàver. Encara avui percebem el dolor i la resignació de l’escena…

Tallers de la Seu d’Urgell, Pintura mural amb l’escena del Sant Sopar, 1242-1255.

Una Pintura mural amb l’escena del Sant Sopar (1242-1255) explica molt bé la transició entre la tradició tardoromànica i el primer gòtic lineal. Crist, al centre, de cara a l’espectador, celebra l’eucaristia, l’acte sobre el qual se centra la litúrgia cristiana. Al seu costat, d’acord amb els evangelis, sant Joan reposa el cap. L’únic personatge que dona l’esquena a l’espectador, com no, és Judes, el traïdor, que rep el pa de la mà de Jesús. Una composició delicada.

Pati gòtic del MEV.

Sense que això signifiqui una crítica vers altres museus que exposen grans retaules d’una manera poc adient, la sala 8 del MEV ens permet estudiar de prop, i també des d’una distància elevada, una peça de primera magnitud: el Retaule d’advocació franciscana (1414-1415), de Lluís Borrassà.

Lluís Borrassà, Matança dels innocents. Detall del retaule d’advocació franciscana, 1414-1415.

Aquest retaule de Lluís Borrassà és una de les obres mestres de la pintura europea del primer gòtic internacional, caracteritzat per una estètica naturalista basada en el dinamisme i l’ús de pigments de colors molt vius. Aquest naturalisme destaca, per exemple, en la violenta escena de la matança dels innocents, on els cadàvers dels nadons formen una sinistra pila.

Bernat Martorell abandera la segona etapa del gòtic internacional.

Curiosament, la mort de Lluís Borrassà l’any 1425 coincideix amb l’inici de l’activitat artística de Bernat Martorell. Martorell abandera la segona etapa del gòtic internacional, amb menys gesticulació i un clima més serè que reflecteix un humanisme incipient. Es nota la influència de la pintura flamenca.

Bernat Martorell, Escenes de la vida de sant Joan Baptista, 1427-1437.

Hi ha al MEV compartiments d’un retaule amb escenes de la vida de santa Eulàlia, i una predel·la amb escenes de la vida de sant Joan Baptista, de Bernat Martorell, procedents de la catedral de Vic. Martorell és un poeta de l’horror. I ho podem constatar en imatges tan colpidores com aquesta: l’adolescent santa Eulàlia mor a la creu mentre la neu cobreix pudorosament la meitat inferior el seu cos. O aquesta altra: Salomé duu en una safata el cap del Baptista mentre, al costat, un soldat acaba de decapitar el darrer dels profetes. Ni Tarantino ho hagués resolt millor.

Les col·leccions, però sobre tot la bona tasca de l’equip del museu, han aconseguit que l’art català d’altres segles, al MEV, ens parli sense pàtina ni intermediaris. La tecnologia, aplicada als museus, sovint és un miratge i un pou sense fons de recursos. A Vic ho han entès i la utilitzen d’una manera sàvia, conscients que totes aquestes eines, sense pedagogia, són focs artificials.