Aquella nit Denise Sandell va aparèixer per sorpresa al hall de l’hotel on estàvem tots reunits. Va dir que havia arribat des de Nova York amb el seu vell descapotable després d’una llarga jornada conduint sense parar.

De seguida es va asseure amb nosaltres i va començar a relatar-nos la història de la seva trobada amb Salvador Dalí allà cap a l’any 1969, i com aquest havia vist en ella el doble de Marilyn. En els ulls resplendents de la dona que ens parlava, encara quedava alguna cosa d’aquella Esfinx camuflada de nineta virginal en la qual s’havia fixat el famós pintor dels rellotges tous.

Imatge original d’autor no identificat (cortesia de Denise Sandell) alterada mitjançant dreamdrugs by Ramon Blanquer.

Després d’amenitzar-nos amb les seves paraules, entre copes i riures, al voltant de les onze, Denise ens va convidar a uns quants a recórrer els carrers de St. Petersburg amb el descapotable que havia deixat aparcat a les portes de l’hotel. La nit era càlida. Tots els estels semblaven estar pendents de nosaltres i la brisa de l’Atlàntic acariciant-nos el rostre era com si els déus ens ventaren des del paradís.

Quan vam tornar a l’hotel, al cap d’una estona, una cosa inesperada havia succeït i tothom va començar a comportar-se d’una manera estranya sense motiu aparent. William Jeffett es fregava els ulls insistentment a la recerca de fosfens fluorescents que pogueren cristal·litzar en perles marines. Pilar Parcerisas parlava amb un torero al·lucinogen que només ella podia veure i balbotejava frases inconnexes que ningú podia entendre. David Lomas feia salts d’alegria i deia ser Leonardo da Vinci. Elliott King s’havia fet tan petit com l’increïble home minvant i les seves ulleres li semblaven dos finestrals modern style. Frédérique deambulava nua amb una clàmide sobre les espatlles i Ricard Mas ballava un xarleston completament sol amb la seva gorra habitual de batedor de beisbol. El sexe de Tani era una llagosta americana que em mirava desafiadora. La princesa Astrid caminava del bracet de Guillem Tell, que havia canviat l’arc i les fletxes per un revòlver del calibre 38. Dawn Ades gesticulava amb un sol braç perquè l’altre l’hi havien robat en una botiga de souvenirs. I el meu bon amic Haim Finkelstein em mostrava les seves pintures i em parlava en hebreu i català al mateix temps. Mentrestant jo m’emborratxava amb la refrescant aigua de pell de taronja que em recordava el meu país natal.

Al final, tots ens en vam anar a dormir i vam tornar a trobar-nos amb Denise, que s’havia convertit en El Monstre dels Somnis. I a sota veu ens va dir: «Jo no sóc, com pensava Homer, un germà de la mort sinó més aviat un germà de la vida».