No s’ho podia creure. Tants anys remenant entre els Encants Vells, però en Manel estava segur: mai havia fet una pescada com aquesta. Els seus ulls savis, avesats a batalles per raons alimentàries, amb el temps s’havien anat afinant fins a extrems de mal dir.

D’altra banda, la seva curiositat innata i la memòria fotogràfica suposo que hi devien fer la resta. Aquell dia, sens dubte, era el seu dia.

Retrat d’Enric Prat de la Riba (1917) per Ismael Smith. Imatge alterada mitjançant dreamdrugs, by Ramon Blanquer.

Entre un lot de revistes pujades de to escampades per terra, una desena de vinils de l’època d’Emili Vendrell, unes gerres petites de calamina d’aires tardomodernistes disposades en fràgil equilibri sobre un alt xifonier de xapa dels anys trenta, es va deixar entreveure un caparró de guix grisós amb un front arrugat i una mirada potent i penetrant, que de seguida el va fer aturar la cerca.

Quan això passa –i no és gaire sovint–  és perquè la peça visionada transmet una mena de pulsió, un embat de vida, que va més enllà del que, amb tanta mediocritat, un taller o una fàbrica poden reproduir en sèrie, en motlle, mancats de nervi.

No hi havia dubte, era una escultura del gran Ismael Smith! Sí, el dandi i homosexual artista català elogiat per Eugeni d’Ors com un dels pioners del Noucentisme. I, més tard, exiliat voluntàriament als Estats Units després de la seva aventura parisenca on, a banda de comprar-se corbates de seda, va posar-se à la page de les avantguardes dels seus col·legues com Picasso i la colla barcelonina del Guaiaba. Com no reconèixer aquesta força torbadora de les peces del genial escultor? Aquí, a inicis del segle XX, no hi havia ningú que s’atrevís a fer retrats on els trets individuals dels retratats es deformessin en clau tan expressionista, dotant-los d’una energia vigorosa i paorosa talment fossin miratges grotescos d’ells mateixos. Això només ho podia fer un, l’Ismael Smith.

Però què renoi feia aquell cap de quasi 60 centímetres mig amagat a terra? Com havia anat a parar en aquell racó del mercat que cada dimecres al matí, ben d’hora, visitava a la recerca d’alguna adquisició per treure’s uns quants calerons per anar fent el jornal? Si les peces parlessin, pensava tot sovint, la d’històries rocambolesques que ens explicarien. Li va costar asserenar-se, fer baixar la tensió del moment, i va preguntar al venedor el preu com si res. L’home va contestar amb una xifra baixa, impròpia d’un gran escultor com ell –dels millors de l’època–, i que volia dir una cosa clara: el venedor no tenia ni idea de la joia que tenia a tocar dels peus.

Mirant amb discreció al voltant, per tal de si podia trobar possible competència, en Manel va somriure en veure el camp lliure, i va oferir-li la quantitat indicada sense ni tan sols demanar-li descompte (com gairebé sempre feia, atès que, com és sabut, als Encants res té el preu indicat sinó que una de les gràcies és jugar a l’oferta i la contraoferta). Amb només una bossa blava de l’Ikea que de vegades duia a sobre quan agafava rampoines voluminoses, en Manel va allunyar-se del camp de batalla d’objectes i curiosos, i va anar fent xino-xano amb cura fins a un banc a tocar de la sempre inacabada Plaça de les Glòries. Ell sí que hi estava, a la glòria!

Va ser aleshores, en aquell moment de seure i obrir la bossa, que va poder gaudir de la certesa que era tenir davant dels seus ulls una magnífica testa del mestre Smith! El guix mostrava un home de mitjana edat, amb arrugues al front, les galtes prominents i l’ombra dels ulls i les trames dels cabells pintades amb uns lleus colors blavosos que li atorgaven uns aires irreals, genials. Llavors va recordar que, de vegades, Smith encarregava a alguns amics d’ofici que col·laboressin amb ell com, per exemple, Zuloaga, el qual va il·luminar alguns dels seus fràgils guixos. Però encara tenia un dubte, qui era el retratat? No en tenia ni idea. Li caldria investigar una mica.

Per sort, al seu pis tenia una copiosa biblioteca de llibres d’art que havia anat arreplegant i comprant amb els anys d’ofici, i que venien a formar el seu corpus d’obra on, per descomptat, no hi podia faltar un volum monogràfic dedicat a l’estimat Smith. En obrir el catàleg per les primeres planes, els dubtes es van esclarir. Una fotografia en blanc i negre mostrava tan il·lustre testa amb un text a sota on es llegia: “Busto de Enric Prat de la Riba (paradero desconocido)”. En efecte, aquesta i altres peces del taller de l’artista, situat al Barri Gòtic, van desaparèixer en els tumults de la Guerra (In)civil. I el cap del President de la Mancomunitat de Catalunya era una de les més notables pèrdues.

Doncs vet aquí que no, que passats més de vuitanta anys, la peça havia estat perduda però ara ja no; estava al seu pis petit situat al cor de l’Eixample dret. Qui en devia ser l’antic propietari? Com havia anat a parar en un lloc tan terrenal com els Encants, aquesta peça digna de museu? Aquestes i d’altres qüestions l’assaltaven en aquest moment dolç, amb regust de victòria; alhora que també es barrejaven qüestions sobre temes no tan elevats com, per exemple: quant en podria demanar si la vengués a una venerable institució? Tenia clar que la peça era meravellosa i de gran valor historicoartístic. Però ell, per sobre de tot, era comercial freelance i bé s’havia de guanyar les garrofes (com deia el bo del pintor Jaume Mercadé). Sens dubte aquí tenia un problema. La mitjana de peces amb les quals es barallava eren quincalla per a subhastes i brocanters, però aquesta escultura era insigne, majúscula, i requeria un contacte més potent que tingués tractes amb museus i institucions importants del país.

Troballes com aquesta passen una vegada cada deu anys i calia treballar de pressa.

De nit se li va fer la llum, va pensar en en Joaquim, que tenia botiga a Gràcia. En Joaquim era col·lega seu de feia anys i, precisament, no feia gaire, li havia dedicat una exposició monogràfica al dandi Smith amb el bo i millor de la seva obra gràfica, formada per dibuixos i gravats estrafolaris però genials. L’endemà l’aniria a veure. Fotografiaria bé la peça i la hi ensenyaria, per veure què en podrien fer. Cap a les 10 hores del matí ja era a la botiga del seu amic antiquari, un espai que barrejava peces d’alta època amb d’altres de tipus etnogràfic, això sense descuidar una galeria dedicada al món del paper, que el transformava en un dels pocs especialistes en la matèria. Ambdós van reconèixer que havia estat una trobada excepcional, i després de fer un forat a l’agenda per veure la peça in situ, van creure que de seguida caldria tirar endavant la redacció d’un estudi sobre la història i vicissituds de l’obra. Troballes com aquesta passen una vegada cada deu anys i calia treballar de pressa. Les institucions del país tenien uns pressupostos limitats. Gairebé no comptaven amb inversions per a adquisicions i en acostar-se el calendari electoral calia bellugar-se veloç com un guepard. Els primers contactes amb alguns museus d’àmbit nacional es van iniciar però, sorprenentment, la resposta no va ser l’esperada i va quedar en via morta. En Manel se’n feia creus que una peça com aquesta, la del President de la Mancomunitat, perduda durant tant de temps, no despertés la sensibilitat de les autoritats competents. Tanmateix, no va desesperar, i al cap de pocs dies es va animar quan en Joaquim va trucar-lo per informar-lo que havien rebut una trucada del Museu d’Història; que havien rebut els informes i que havien copsat la rellevància de la trobada, i que volien veure la peça físicament. Aleshores, en Manel va portar la testa a la botiga del seu amic i després de deixar estipulades les condicions de venda –qüestió no menor perquè alguna vegada havia tingut males experiències davant d’altres col·legues que havien passat a ser traïdors perquè, hom sap, les paraules sovint volen davant dels diners–, va esperar amb paciència les bones noves del seu soci; notícies que no van trigar gaire. Els del museu van empal·lidir davant la ferotge testa de Smith que, bruta com estava encara amb la pols, tal com s’havia trobat, li donava una imatge encara més decrèpita i venerable. Estaven interessats. La comprarien, tan aviat com es reunissin amb els del Patronat i es valoressin les diverses opcions en funció dels migrats pressupostos. En Manel va brindar amb cava. Feia unes setmanes d’aquella feliç trobada als Encants i ara sabia que en qüestió de mesos, aquella relíquia tornaria a ser a un lloc digne de l’alçada artística del retratat i del seu creador.

La vida de comprador freelance de vegades et dóna aquestes satisfaccions. La grisor del dia a dia i l’estretor dels temps actuals ens ofeguen moltes jornades però, vés a saber, sigui per qüestió d’estadística, per un cúmul de factors, com la bona mirada (“l’ull” que en diu l’Arnau, un altre bon amic, antiquari) o, senzillament, per la casualitat d’estar en el lloc i el moment oportú, de vegades un cop de sort ens pot canviar temporalment la vida. No, el Manel no es va fer ric, ni multimilionari. Per desgràcia en aquest petit país els grans talents molt sovint no es valoren prou com es mereixen. Aquesta mateixa peça en un altre estat nord-europeu s’hauria venut tranquil·lament per un zero més del que es va fer aquí; però no tot són els diners. La satisfacció que li va donar a en Manel portar el seu fill petit al Museu d’Història un dissabte a la tarda a finals d’octubre, i explicar-li que l’home amb gest seriós arrufant el nas, era una peça que havia passat per les seves mans feia tan poquet, i que havia estat creada per un artista boig genial i que representava un capitost i polític, li va donar una sensació de gaudi i de felicitat que no es tradueix en diners ni amb res d’aquest món. La feina, quan és viscuda amb passió, no és feina, és un plaer.

* Aquesta història està basada en fets reals. L’autor, però, ha canviat els noms dels seus protagonistes. Si voleu gaudir de l’escultura, ho podeu fer adreçant-vos al Museu d’Història de Catalunya, a les sales d’història del segle XX.