Quan les coses anaven malament, l’Amèlia sempre recordava aquell paraigua.

El va tenir molt de temps al paraigüer de la galeria; no l’havia tocat d’ençà que se l’havia descuidat el seu propietari. Un matí el va descobrir allà. La tarda anterior havia plogut molt, i algun dels visitants es deuria haver oblidat d’agafar-lo a la sortida.

Fragment de Les vacances de Hegel (1958), de René Magritte. Imatge alterada mitjançant dreamdrugs, by Ramon Blanquer.

La galeria travessava uns moments molt difícils. Semblava que l’art havia deixar d’interessar. No venien res i estaven molt endeutats. La situació era poc encoratjadora i molt desesperant. Però el dia que va aparèixer el paraigua, l’Amèlia va fer una bona venda i a la setmana següent una altra. A poc a poc, i com per art de màgia, van tornar a venir clients que donava per desapareguts i fins i tot en van venir de nous. Col·leccionistes compulsius i sorprenents, com un empresari de Chicago, que va venir varies vegades amb la seva amant, una jove suïssa espaterrant, o un senyor de Figueres, tan gras, que quasi no podia caminar. Baixava d’un taxi i seia a l’entrada de la galeria . L’Amèlia portava els quadres del magatzem fins allà per a que triés, i en comprava tot un lot cada cop que venia. Semblava que la mala ratxa havia passat…

L’Amèlia va començar a pensar que aquella revifalla havia estat cosa del paraigua. Qui sap si no l’havia deixat allà un ésser màgic, una fada com la Mary Poppins que volia ajudar-los. El que era segur, era que tot havia coincidit amb l’aparició del paraigua. L’Amèlia es va proposar de protegir-lo. Si el paraigua desapareixia, potser la sort també ho faria.

“Demà te’l torno”, va dir. Però no el va tornar mai més.

Un dia es va posar a ploure fort a l’hora de plegar. Un company de l’Amèlia, en sortir, es va adonar que no portava paraigua, i va decidir agafar el que ella custodiava com si fos el be més preuat.  Ella es va resistir, però no li va fer cas: “Demà te’l torno”, va dir. Però no el va tornar mai més. Per més que ella li va reclamar, sempre li va donar excuses. Un dia, mesos després, i veient que les coses tornaven a anar malament, l’Amèlia li va reclamar el paraigua molt seriosament. “Ho sento, se’m va trencar”, li va dir. No hi havia res a fer: havia quedat ben clar que el paraigua no tornaria mai més.

Les coses es van tornar a complicar. Els clients van tornar a desaparèixer, i la galeria es va tornar a endeutar. Però a aquell company, que ja s’havia jubilat, les coses li anaven vent en popa.