Primera part: el relat en vers

Imagineu tres escenes:

 

Dante ofereix els seus poemes a un editor

i aquest no els vol ni llegir.

 

Leonardo da Vinci intenta

que algú contempli els seus quadres

i no aconsegueix ni un minut d’atenció.

 

Bernini ha esculpit un èxtasi

que ningú ha volgut mirar

excepte alguns familiars i col·legues.

Fragment de La Divina Commedia illumina Firenze (1465), de Domenico di Michelino. Imatge alterada mitjançant dreamdrugs, by Ramon Blanquer.

 

Segona part: el relat ampliat, en prosa

Aquest Dante potser no es deia Dante, ni els Leonardo i Bernini de principis de segle XXI es diuen necessàriament així. Ni tan sols és probable que fossin o siguin italians o italianes. Però potser les seves obres no són menys dignes d’atenció que les d’aquest trio antic i justament celebrat (justament celebrat per ser antic).

Dante

Doncs bé: a aquest Dante no italià li van dir, sense necessitat de llegir els seus poemes –el temps apressa!–, que els seus llibres eren massa llargs, que una editorial tan important no podia publicar un poeta com ell, “no consolidat”, és a dir, amb poca obra publicada. I li van suggerir amb prestesa la possibilitat de publicar en una petita editorial “independent” (és a dir, d’escassa, irrellevant difusió) que podria sintonitzar amb aquest tipus de poemes. Això sí –li va advertir, potser amb altres paraules, l’editor “important”–, vostè haurà de tenir paciència, ja que fa mesos que ningú ha vist aquest petit editor independent al seu domicili habitual, i les últimes setmanes alguns veïns seus s’han queixat al president de la comunitat de les freqüents visites d’un inquietant home que sol pul·lular per les voreres i es presenta a l’entrada de l’edifici i davant la portera, de vegades disfressat de gallina, o bé de pallasso amb maquillatge farinós i brillants lluentons, i que altres dies té un aparatós vestit d’etiqueta, com per anar al Teatre de l’Òpera, però amb accessoris absurds, més apallassats que elegants. I el cas és que, a més d’espantar la portera, aquest home conspicu sol lluir molt visibles pancartes contra “EL MORÓS”, on es cita també el nom i el cognom de l’editor que potser, com li vaig dir, li faria cas i el comprendria, senyor Dante.

“No més de cinquanta pàgines, que el paper va molt car”.

I va ser tan extravertit i fluvial l’editor de poetes consolidats gràcies a la consolidadora quantitat de llibres publicats, i va ser tan generós malgastant en nous i sorprenents consells no sol·licitats el seu valuós temps que apressa, que –mentre esgotava el seu segon got de whisky de malta amb gel, i sense haver arribat a convidar el desconegut poeta a provar el fantàstic destil·lat– va afegir això al ja dit poc abans al no consolidat senyor Dante:

“I, per descomptat, amic Dante, oblideu-vos de fer una trilogia. El títol de la primera part està força bé. Així que millor concentri’s en el primer llibre i envieu-nos-en quan pugui una versió resumida. No més de cinquanta pàgines, que el paper va molt car i, després de la crisi dels banquers pròfugs, el govern ja no dóna subvencions a l’edició literària… (…) Però animeu-vos, que li pararem atenció … El mirarà primer el becari, i després el comitè editorial i el departament d’administració ja decidiran si l’edició és rendible. Dic… viable… Sostenible!… Pel que fa a dates de publicació… Si s’aprova… Mínim tres anys d’espera. I aixòoo… Carmen!: hi ha més whisky al moble-bar?”.

Leonardo

L’experiència postmoderna del possible Leonardo del segle XXI, en el seu intent d’obtenir una mica d’atenció i el suport imprescindible per poder realitzar si més no una part dels seus nombrosos i extraordinaris projectes multidisciplinaris, va tenir un to més psicodèlic. Per començar, el gran empresari i filantrop al qual va acudir amb l’esperança de trobar al capdavall un mecenes, va resultar ser un home que no podia parar de parlar. No semblava un mecenes.

Ja la seva salutació de benvinguda va ser desconcertant, i no només per la seva tendència a duplicar les paraules: “Així que vostè és l’artista!… Vaja, vaja!… Em diuen que és vostè molt polifacètic! Com Leotardo da Vinci!… El segueixo, el segueixo!… Passi, passi!…”.

Tan tabalot era o estava aquell individu –amb fama, també, de patró explotador, a l’altura dels seus avantpassats esclavistes– que, durant la visita de Leonardo a la seva senyorial residència, el loquaç amfitrió va arribar a ensopegar unes catorze vegades –mentre caminava, gesticulava i parlava sense aturador– amb els escassos quatre mobles que es trobaven al seu despatx: dues fermes cadires fosques, un armari d’origen caribeny i una sòlida taula de fusta, per desgràcia per a ell molt arestosa.

“I vostè… Què en pensa dels semàfors?…”.

El que va inquietar el nostre Leonardo de segle XXI, a part del tarannà hiperveloç de l’abans possible i ben aviat dubtós mecenes, no va ser només el propi contingut del que va dir, sinó també la manera en què ho va dir. Va ser just després d’escoltar –amb expressió bovina– l’única breu explicació que l’artista va aconseguir inserir en el seu exuberant i ardu monòleg, quan el finalment no mecenes va canviar inesperadament de tema i, mirant-li fixament els ulls, va inquirir, amb un to emfàtic i solemne: “I vostè… Què en pensa dels semàfors?…”. (… ??? …) I, després d’un silenci potser llarg, va prosseguir i va accelerar la seva inconnexa llauna, que al nostre Leonardo –malgrat la seva extraordinària intel·ligència– li va semblar una deriva conceptual difícil de seguir. Concretament, el ja impossible mecenes descendent de negrers es va esplaiar parlant fragmentàriament sobre temes tan diversos com lo perillós que resulta portar un rellotge d’or en passejar pels voltants de Caracas, “lo massa semblants” que són els colors dels semàfors (vermell, taronja i verd), o lo “injustos” que van ser amb ell quan es va examinar per aconseguir el títol de patró de iot (va ser aquí, just explicant aquest episodi, quan més va xocar amb els mobles).

I després d’una pausa –potser respiratòria– que va durar el que un sospir, va prosseguir les seves torrencials reflexions, aquest cop al voltant d’assumptes com el preu dels peus de cabra, el cultiu de xiprers, les dificultats de cert curset de meditació “mindfulness”, les peculiaritats de la llenceria fetitxista a Bulgària (“capital Sofia!”, va dir automàticament), les abusives tarifes de cert xaman andalús (d’un poble anomenat Zahara de los Atunes), els efectes estupefaents de l’aiahuasca en els indis de l’Amazones i finalment –potser a manera de conclusió i epíleg– els costums hivernals del liró comú i lo molt que es va marejar en el seu recent viatge aventurer per la Patagònia i els Andes de Perú. Era un home molt cosmopolita.

El nostre –al seu temps– a hores d’ara també impossible Leonardo de l’era postmoderna, va entendre que aquell daltònic hiperactiu, accelerat i possiblement cocaïnòman o aficionat al peiot, definitivament mai anava a poder comprendre el sentit de la seva obra plàstica, que no només no era en blanc i negre, sinó que exigia al menys un minut d’atenció i, si no era demanar massa, fins i tot aquella difícil activitat espiritual i sensorial antigament anomenada contemplació.

D’altra banda, va observar que l’amfitrió, durant el seu caòtic monòleg ininterrompible, no havia encertat ni una sola vegada a pronunciar correctament el seu nom (que no és tan difícil: Leonardo). Aquell tipus semblava tenir un arsenal de noms i malnoms erronis: li va dir Leo, Eduardo, Leopoldo… fins i tot Poldo. I, arribat el moment del comiat, mentre l’artista dubtava si ajudar a aquell pobre milionari antimecenes facilitant-li l’adreça d’un bon metge hipnotitzador, en realitat va ser el ric no mecenes qui –més ràpid de reflexos– va aconseguir sorprendre el seu visitant fins al darrer segon: “M’ha encantat parlar amb vostè!… ¡Torni quan vulgui, Leopardi!”.

Bernini

Més humiliant va ser l’experiència del Bernini no italià i actiu en els anys de la barbàrie postmoderna. Fins aquell moment havia aconseguit realitzar, després de molts anys de treball, només una molt petita part dels seus millors projectes artístics, a causa de la manca de recursos econòmics per a la seva producció i de suport per part dels poders culturals del seu difícil, antimeritocràtic i corrupte país. Sovint sentia, pensava o sospitava que s’havia equivocat de país o d’època, o d’ambdues coses. I això és el que va haver d’escoltar en la seva fracassada visita al tal vegada prestigiós i sens dubte molt subvencionat CAPPA (Centre d’Art i de Projectes Participatius d’Aquí), en aquell moment dirigit per una “exmilitant independent” del partit en el poder:

“Veig difícil que a la teva edat puguis encaixar en el nostre relat”.

“Ho sento, Bernini. Ja saps que aquí empatitzem molt amb els projectes disruptius, però ara el nostre programa està tutelat per la ACCAA (Associació de Crítiques i Crítics d’Art d’Aquí) i per la PAVA (Plataforma d’Artistes Visuals d’Aquí), i veig difícil que a la teva edat puguis encaixar en el nostre relat, en la nostra línia d’actuació, que aposta decididament per l’art emergent, crític i de gènere, i per les noves tecnologies. Altra cosa et podria dir si ens proposes un altre tipus de projecte, potser online, que impliqui el barri, el territori, el teixit social… Una mica més participatiu, o que reivindiqui la sostenibilitat, la visibilitat de les identitats sexuals alternatives, les noves resiliències, la intel·ligència artificial, el pensament posthumà… No ho sé, potser alguna cosa amb botons… Vull dir, amb pantalles tàctils… Això és!: Un projecte digital, interactiu. Que el públic abandoni per fi el seu paper passiu i creï la seva pròpia obra, amb aquestes aplicacions informàtiques d’última generació. Que són espectaculars…”.

I Bernini escoltava tot allò amb una paciència i una serenitat gairebé incomprensibles.