Tommaso volia ser pintor però en el seu interior ja sabia que mai seria res més que un artista mediocre. Amb l’excusa de la seva vocació incipient, quan tot just la barba li començava a créixer, va demanar d’entrar com a aprenent al taller de Michelangelo.

No va oblidar mai el primer dia que va veure el Mestre. Uns assistents que es dedicaven a fer de mediadors entre l’escultor i els aprenents li havien dit que no digués ni una paraula mentre Michelangelo treballava, només que es dediqués a observar des de darrere. Com a molt, podia dibuixar, però mai cap de les escultures del taller.

Restauració del David, de Michelangelo Buonarrotti. Imatge alterada mitjançant dreamdrugs, by Ramon Blanquer.

Assegut en un tamboret, Michelangelo picava el marbre que representava el tors d’un jove de gest desesperat. La bellesa no estava només en l’escultura inacabada sinó en la precisió amb la què l’escultor modelava l’obra. I sobretot, la manera. Michelangelo ja era un home gran, però l’energia amb la què donava els cops al marbre era la d’un home ple d’energia. No sentia res, no veia res, només picava i picava, amb la seguretat d’estar buidant en el lloc precís. Com si ja hagués vist el cop abans de donar-lo. Aquell dia, deuria ser estiu, Michelangelo només portava una llarga camisola blanca, a la què li havien tallat les mànigues, segurament per convertir-la en una peça fresca per treballar. Tommaso va observar que els braços de l’escultor semblaven tan modelats com els d’una escultura. Escultura i artista es definien mútuament. Els petits fragments saltaven del cisell en forma de pluja de marbre. Tot el terra del taller estava esquitxat de gotes blanques, com si una lleu pedregada hagués caigut entre aquelles quatre parets.

Després de tres o quatres hores d’aquella tarda lluminosa, Tommaso va poder veure per primer cop el rostre de Michelangelo, quan va decidir fer una pausa en el seu treball. La seva mirada viva, brillant, també era la d’un home molt més jove. Amb la comissura de les parpelles lleugerament allargada i les pestanyes llargues com les d’una dona, els ulls de color avellana es van clavar en els de Tommasso. Malgrat els llavis estrets, la pell enfosquida i plena de taques i el nas aixafat pel famós cop de puny que un company de taller li va propinar en una baralla quan Michelangelo era adolescent, el seu rostre, en canvi, tenia una inaudita harmonia.

– Què fas aquí? Fa molta estona que hi ets?

– Sí… els assistents m’han dit que esperés aquí en silenci. Sóc un dels aspirants a aprenent.

Michelangelo es va aixecar del tamboret i aleshores Tommaso va veure que caminava i es movia àgilment. Déu! el seu avi deuria tenir la mateixa edat que l’escultor i ja no podia ni caminar…

– I què vols fer?

– Doncs pintar…

– Pintar, què?

– No ho sé, Mestre.

– Mira, nen, no pots aspirar a ser pintor si d’entrada no saps què vols pintar. Això és el més important. Ja aprendràs com fer-ho si tens un mínim d’habilitat. A Roma hi ha quatre-cents artistes de tercera fila que et poden ensenyar. El crucial és què vols fer, no com. Comencem molt malament. Només amb això ja tinc una raó per no acceptar-te aquí.

– Ho sento, però veritablement no ho sé.

– Bé, si més no ets sincer -va somriure lleument-. D’on surts? No ets com els altres nois amb el mateix discurset de “vull ser artista” que solen venir per aquí.

– A què es refereix, mestre?

– Estàs ben alimentat i vesteixes amb sedes. Ets molt alt per la teva edat i aquesta pell no ha suportat hores de sol. No venen massa nois de casa bona per aquí.

– És que els nois de casa bona no poden aspirar a ser artistes?

– És clar, fill. N’he conegut uns quants però els seus pares mai me’ls envien a mi. No tinc bona fama de ser bon mestre. Diuen que sóc esquerp, avar, impacient, egoista i malparlat. Cony! I sodomita, clar! No ho oblidem. Tots els marquesos i banquers temen pels darreres dels seus fills però són els mateixos individus que després et trobes al capvespre foradant ulls de culs tendres a l’illa Tiberina a canvi només d’un tros de pa.

– Messer, no sé de què em parla i no han estat els meus pares els que han decidit que us vingui a veure, sinó jo. Visc a tocar de la casa del millor artista d’Itàlia i no vull desaprofitar aquesta casualitat. Vull aprendre de vós. M’admeteu o no?

Es va produir un llarg silenci.

– Si no us va bé o us molesta que sigui de casa bona, me’n vaig. Només m’ho heu de dir.

Tommaso es va aixecar.

– Vas per feina, noi. Jo també tenia aquesta pressa a la teva edat. Has portat alguna cosa del que fas perquè pugui valorar-te?

– Alguns dibuixos, Messer.

– Bé, ara torna a seure, els mirarem després. Anem ja a la primera lliçó ja que tens tanta pressa. Te’n recordes el primer que t’he preguntat? Pregunta’m-ho ara a mi.

Tommaso va dubtar un moment.

– Què voleu pintar, mestre? Què voleu esculpir? Què voleu dibuixar?

– Una única cosa. L’obra de Déu.

Tommaso va anar diàriament al taller de Michelangelo des d’aquell matí. Es dedicava a copiar amb sanguina fragments d’escultura que l’artista havia descartat perquè el marbre tenia vetes o simplement perquè la peça no havia sortit com el mestre pretenia. Estaven arraconats per l’estudi, però també n’hi havia per la resta de la casa: a la cuina, a les escales, les cambres de dalt i sobretot, al jardí. “Mira quanta bellesa hi ha en aquests fragments, Tommaso”, li havia dit Michelangelo. També copiava els dibuixets ràpids que l’artista havia deixat en les parets de tota la casa. Al mur de l’escala, hi havia el dibuix d’una calavera que inquietava al jove perquè malgrat no tenir ulls, tenia l’estranya virtut de tenir mirada: una mirada de terror. “Recorda que tots morirem, Tommaso”. El jove també dibuixava els gats que vivien a l’hort i els dos cavalls de l’estable. Però per més que entrenés la mà i li agradés dibuixar, el jove sabia que els seus esbossos sempre serien els d’un simple aficionat. Al costat de l’obra de Michelangelo, qualsevol petit talent quedava eclipsat. I continuava sense saber què pintar. N’era molt conscient però Tommaso volia quedar-se el màxim possible en aquella casa perquè estava aprenent tantes altres coses.

Sempre passejant-se amb aquells aires de superioritat, ple de collarets i aquella melena arrissada de nena!

La fama de malhumorat de Michelangelo era certa, però només en part. Ho era quan parlava de coses que l’indignaven, de situacions que considerava injustes o de personatges als quals li tenia una especial aversió com el seu compatriota Leonardo da Vinci, a qui admirava i odiava amb la mateixa intensitat. De tant en tant Tommaso treia a la conversa Leonardo per provocar Michelangelo. “Aquell efeminat arrogant i saberut, què recollonidament bo era! El senyor Perfecció. Com m’hauria agradat compartir amb ell les parets del Palazzo Vecchio per ensenyar-li quatre coses i demostrar-li qui era el millor de tots dos. Cabronàs figaflor! Sempre passejant-se amb aquells aires de superioritat, ple de collarets i aquella melena arrissada de nena! Ves no te’l miressis molt que no estaves a la seva alçada, pensant-se que era segons qui, quan només era un bastard d’un poble de mala mort. I el va cridar el rei de França. Ui! Quin privilegiiiiii! Doncs allà es va quedar i ningú mai més el va reclamar des d’Itàlia! Ha, ha! Va acabar morint-se a la cort més ensucrada i de més mal gust d’Europa. No l’envejo pas!”. I mentre exclamava tot això, picava encara més fort el marbre com si l’escultura que pugnava per sortir fos el propi Leonardo. Tommaso reia.

[Fragment de ficció en procés]