És divendres 31 de juliol de l’any de la pandèmia. La canícula cau sobre la ciutat com un sudari antic. La sensació de calor s’accentua amb el morrió que portem quan sortim, com gossos perillosos, al carrer. Estic a punt de començar unes vacances estranyes quan rebo una trucada d’una dona que per la veu sembla jove. M’explica que el seu pare té una important col·lecció de dibuixos i em cita a l’endemà per veure-la a Argentona.

No serveix de res que li digui que ja estic de vacances i que podríem posposar la visita al setembre. Hi ha persones negades per a l’empatia que no només anteposen el jo a tot i a tothom sinó que ho imposen de manera que costa contrariar-los. A més, no escolten; m’adono que la seva boca corre més que el seu cervell. Insisteix que és vital que hi vagi de seguida, demà si pot ser. I mentre m’ho penso em dóna les senyes i penja.

Fragment de Pastor adormit, de François Boucher. Imatge alterada mitjançant dreamdrugs, by Ramon Blanquer.

És migdia de l’u d’agost de l’any de la pesta. Hi vaig en tren i el mar és una superfície plana de paper Albal que es fon amb el cel incòlume com una cúpula de lapislàtzuli. Veient el paisatge que passa voraçment per la finestra recordo meves visites de jove a una finca propera a Mataró, a peu de la carretera nacional, on hi vivien els meus cunyats: els partits de tennis, els sopars, les confidències, han passat trenta anys que em semblen segles envoltats per la boira de la memòria.

La senyora viu en un edifici anodí als afores del casc antic on hi arriba la brisa d’un mar que s’intueix però no es veu. Per l’intèrfon em diu que no em pot atendre i m’emplaça a que torni a les quatre de la tarda. Una cosa passa, la seva veu s’ha tornat greu i autoritària, brusca. Contrariat (penso que estic perdent el temps de les meves vacances) aprofito per veure el Museu del Càntir i m’entra una set terrible. Llegeixo que al segle XVII una pesta va assolar Catalunya i el poble d’Argentona va resar a Sant Domènec de Guzmán, sant protector de les aigües, i en sobreviure a la pandèmia la població va quedar vinculada per sempre a l’aigua, vocació expressada a través de mercats i festes per acabar cristal·litzant en aquest museu únic.

Després de dinar vaig a la casa, un pis dels anys seixanta, trist. Fa olor de brou. La dona té setanta anys llargs mal portats i només la seva veu la rejoveneix. Té la mirada grisa i freda de gata vella, sense cap indici de calor humà. La televisió està massa alta, –no comprenc perquè mai l’apaguen– i escup imatges d’un reality-show en una illa exòtica. Em passa a la sala amb mobles alfonsins i una làmpada de Bacarrà, i la dona llança sobre la taula un àlbum de dibuixos bellament enquadernat en pell verda mentre esperem que arribi el seu pare. Se senten passes pel passadís i arriba l’home, acompanyat per un ajudant, caminant amb un tacataca amb gran dificultat, amb els peus oberts com un llevaneus. És cec. El seu crani em recorda el d’Homer que va pintar Rembrandt. Va vestit de diumenge i a l’entrecuix treuen el cap unes gotes d’orina ben visibles sobre el pantaló crema. Es presenta de manera cerimoniosa i m’adono que utilitza un llenguatge antic com sortit del Segle d’Or espanyol, un lèxic prenyat de “dons” i “doñas” i de verbs barrocs que em recorda el dels maîtres de Parador Nacional o al dels eficients conserges del barri de Salamanca a Madrid. M’explica que el seu pare era alemany, de Berlín, i que va arribar als anys quaranta i es va instal·lar a Barcelona, i després va passar a Argentona, i recordo un veí alemany vell que vaig conèixer a Sitges de nen i que anava a casa a rentar-li el cotxe per mil pessetes i semblava bona persona. Amb els anys vaig intuir que era un llop transvestit de xai, un oficial nazi fugat a l’Espanya de Franco, com potser ho va ser el pare d’aquest home cec i nonagenari que tenia al davant. Potser ell no ho va saber mai i darrere d’aquell home bo s’amagava un despietat criminal de guerra: és insondable la capacitat humana per mutar de pell com les serps.

En una de les pàgines m’adono que falten alguns dibuixos.

Mentre la filla passava ràpides les pàgines de l’àlbum em vaig fixar en les seves sabatilles gastades amb dues lletres capitals enllaçades, semblaven dues “G” com l’anagrama de Gucci, però massa ostentoses (el luxe quan és de qualitat no grinyola) potser comprades a venedors furtius al passeig marítim. En una de les pàgines m’adono que falten alguns dibuixos, allí es perfila lleu l’ombra de les tintes que van estar en contacte amb el paper, però quan vull assegurar-me la dona m’aparta la mà amb un gest brusc. Entretant, el seu pare em parla dels seus dibuixos comprats als millors antiquaris del món, obres de Cano, Guercino, Conchillos, Tiepolo, una col·lecció de grans noms de l’art antic com els cromos de la Lliga de futbol que col·leccionàvem de nens. Veig que molts d’aquests dibuixos ja no hi són i han estat substituïts ara per papers verjurats blancs. Acaricia les pàgines el vell cec i toca els papers blancs pensant que són les seves obres mestres del dibuix de tots els temps i segueix parlant dels seus tresors com un caçador de les seves expedicions, el cec es recrea en el passat mentre jo miro fixament la seva filla i a l’ajudant, interrogo tots dos amb la mirada quan m’adono que, de cop i volta, s’han convertit en figures estàtiques. L’escena és tan absurda com trista. Nosaltres veiem el que el nonagenari no veu. El seu món negre ha estat la coartada perfecta que ha trobat la família per construir el frau que ara es veuen obligats a compartir amb mi. No sé què dir, només apunto alguns detalls a la meva llibreta i balbotejo que els trucaré aviat amb una valoració. La calor és insuportable i el pis un forn humit. Hagués agraït tant un got d’aigua però ja és costum no donar de beure als antiquaris no sigui que ens enduguem el got.

M’acomiado del senyor sense poder-li donar la mà. La situació és rara i incomoda, no vull donar-li un cop de colze i opto per posar-me la mà al pit, com veig que fan alguns a la manera oriental. Després m’adono que tant se val com l’acomiadi perquè ell no em veu, tot és ridícul i absurd com en un film de Woody Allen. El vell se m’acosta perillosament i em xiuxiueja: “no trobaràs en ta vida millors dibuixos que els meus” mentre em fixo en els seus ulls buits i el seu somriure desdentat.

Apressada, la seva filla m’acompanya a la porta. No puc deixar de mirar les seves sabatilles falses. Mentre espero que arribi l’ascensor em diu amb veu de nena: “d’alguna cosa havíem de viure…” i dibuixa un somriure còmplice al qual no sé com respondre. En sortir, m’arriba la brisa salada del mar i penso que tot va ser un somni o una mentida. Potser no es això, l’art?