Hi ha una fotografia de Joaquim Gomis en la què es veu Miró, en banyador i descalç, contemplant una arrel a Mont-roig.

La seva manera de mirar l’arrel, col·locada dreta, és gairebé d’adoració. No veiem directament l’esguard de l’artista però Gomis, un dels fotògrafs catalans més grans de la segona meitat del segle XX, sap captar l’actitud d’observació i respecte del pintor a un element natural tan simple com és una arrel. Malauradament no tenim fotografies de Gaudí amb una petxina a les mans o contemplant una flor o una fulla. M’arrisco a pensar que la seva actitud seria molt semblant a la de Miró contemplant l’arrel.

Joaquim Gomis, Joan Miró contemplant una arrel a la platja de Mont-roig, Tarragona, c. 1946-1950. Fons Gomis, dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya. © Hereus de Joaquim Gomis. Fundació Joan Miró, Barcelona.

És aquesta actitud comuna entre l’arquitecte i el pintor, sobretot la que té a veure amb la natura com principi generador de la creació, la que plana per l’exposició Miró-Gaudí-Gomis que es pot veure al llarg de tot l’estiu a la Fundació Miró de Barcelona. L’exposició, organitzada a partir dels fons de la fundació i comissariada per Teresa Montaner i Ester Ramos, confronta les afinitats estètiques i creatives de Gaudí i Miró, vistes a través de Joaquim Gomis.

Joan Miró, Gaudí XIII, 1979. Fundació Joan Miró, Barcelona. © Successió Miró 2019.

El fotògraf va ser un divulgador extraordinari de l’obra dels dos artistes a través de les seves imatges, sobretot a través dels anomenats fotoscops, una col·lecció de fotollibres deliciosos que als anys 50 va impulsar Joan Prats i que estaria molt bé que es puguessin reeditar algun dia perquè la mirada intuïtiva de Gomis davant l’obra de Miró i Gaudí és rabiosament moderna.

Joaquim Gomis, Detall d’una de les xemeneies de la terrassa de la Pedrera. Fons Joaquim Gomis, dipòsit a l’Arxiu Nacional de Catalunya. © Hereus de Joaquim Gomis. Fundació Joan Miró, Barcelona.

Aparentment senzilla però farcida de detalls quan es fa una observació minuciosa, l’exposició posa de manifest l’evident confluència estètica entre Gaudí i Miró, sobretot en alguns moments com el diàleg entre les escultures mironianes i les imatges de les xemenies de la Pedrera fetes per Gomis o quan es comprova de primera mà la manera com Miró va fer al·lusions directes al Park Güell quan va dissenyar, amb el ceramista Josep Llorens Artigas, el Laberint de la Fundació Maeght de Saint Paul de Vence. I no és gaudiana l’escultura pública Dona i ocell? I tot això més enllà de l’anècdota que els dos creadors coincidissin a les classes de dibuix de Cercle Artístic de Sant Lluc a la dècada dels 1910 però mai s’arribessin a conèixer personalment.

Odette Gomis, Joaquim Gomis, Joan Miró, Mme. Matisse i Joan Prats al terrat de la Casa Batlló, 1944. Fons Gomis, dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya. © Hereus de Joaquim Gomis. Fundació Joan Miró, Barcelona.

La mostra posa en valor el fons documental i artístic de la fundació però també posa de manifest que és necessari que en un futur es pugui fer una investigació a fons i una possible gran exposició sobre la fascinant relació entre Gaudí i Miró, units no només per tenir la natura com a fons d’inspiració, sinó per procesos de treball semblants per arribar a una poètica pròpia.

L’exposició Miró-Gaudí-Gomis es pot veure a la Fundació Miró, de Barcelona, fins al 6 d’octubre.