El Museu d’Art de Girona presenta, amb tota la seva complexitat i les seves contradiccions, a Modest Urgell (Barcelona, 1839-1919), en el marc de l’any dedicat a aquest pintor amb motiu del centenari de la seva mort.

Urgell va ser criticat per mostrar una i altra vegada els seus paisatges amb horitzons infinits, campanars perduts, en aquesta Catalunya “petita, rònega, desmantellada (..) aquesta Catalunya quieta, trista i solitària” amb cementiris silenciosos i mig oblidats.

Francesc Serra, Modest Urgell, dret al seu taller, 1903. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Però qui era Modest Urgell? Quines altres facetes va practicar a banda de la de pintor? Quins viatges i estades el van marcar? Qui el va acompanyar al llarg del seu trajecte professional i personal? Quina empremta va deixar en la generació més jove de pintors? Aquestes són algunes de les qüestions que aborda la mostra sota el comissariat de Carme Clusellas, directora del Museu d’Art de Girona, responsable de l’Any Modest Urgell, i l’historiador de l’art Miquel-Àngel Codes Luna.

Modest Urgell, Marina (Berck), abans de 1873. Museu d’Art de Girona. Fons d’Art Diputació de Girona.

Sens dubte és una mostra que obre finestres i portes, per seguir indagant i posant incisos en moments claus d’Urgell, com la seva estada a Girona entre les dècades del 1860 i 1870, quan es dedica a abordar les seves auques sota el pseudònim de Katúfol. O bé les seves diverses estades a París, des d’on es desplaçaria a la localitat balneària de Berck, prop del pas de Calais, com a molt tard el 1872, que marcaria la seva manera d’enfocar el paisatge; aquell horitzó baix, amb la ratlla arran de terra.

Modest Urgell, Barques a la platja (Berck), c. 1868-1872. Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza, Madrid.

Les tertúlies a París amb Camille Corot, l’escriptor Alexandre Dumas fill, i la cantant Sarah Bernhardt, acompanyat de Francisco Miralles, ens fan entendre la seva maduració interna i la seva interpretació tan personal dels paisatges de Catalunya, entre Barcelona, l’Empordà i el Ripollès. Una experiència vital que enllaça amb la d’allò sublim dels romàntics, i amb la dels simbolistes visionaris; “al llindar de la modernitat” com l’anomena Clusellas, a la frontera del que succeiria just després amb Joan Miró o bé amb Salvador Dalí.

Modest Urgell, Muralles de Girona, c. 1871. Museu d’Art de Girona. Fons d’Art Diputació de Girona.

L’exposició recull algunes de les principals obres d’Urgell, com Costes de Catalunya (1864) dipositat pel Museu del Prado al Museu d’Art de Girona, o Barques a la platja (Berck) (c. 1868-1872) de la col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza. La impactant Girona (1880) –de l’antiga col·lecció Alfons XII, actualment a les Colecciones Reales– constitueix una al·legoria de la resistència de la ciutat de Girona durant els setges del 1808 i 1809, en el marc de la Guerra del Francès, representada per les muralles despullades i l’àguila que fuig de l’escenari. S’exposa al costat de Muralles de Girona (c. 1871), pintada gairebé una dècada abans, de dimensions molt més petites.

Modest Urgell, El toc d’oració, c. 1876. Dipòsit del Museo Nacional del Prado, 1932. Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona.

També hi és present El toc d’oració (c. 1876) –MNAC–, que tanta fama li portaria, amb la qual obtindria la medalla de segona classe a l’Exposición de Bellas Artes del 1876 a Madrid, i que va representar la seva consagració com a pintor. A partir d’aquí li plouran els encàrrecs. Una altra composició que crida l’atenció i ens fa entendre la seva faceta com  a dramaturg és Acte de fe (c. 1898); hi apareixen personatges vestits amb túniques, fogueres de llibres, i una atmosfera sinistre i enigmàtica. I a les vitrines de l’exposició acompanyen les auques, els textos de teatre i les seves memòries, La gitaneta o memòries d’un Katufol (c. 1915), El murciélago. Memorias de una patum (1913), Catalunya (1905), i l’Àlbum “L’auguri d’una gitana o la història d’un Katùful ilustrada pel propi Katúfol en nits de plujas, trons, llamps y pedregada any MDCCCXL” (c. 1918) vitals per entendre el seu pensament.

Sense aquesta immersió al bell mig de la natura, aquest flâunerisme silent, no haguessin emergit els seus cementiris abandonats i esglesioles perdudes.

Les seves teles i dibuixos transmeten la interpretació d’allò que volia pintar “suggestionat per la primera impressió”, en paraules del mateix Urgell, tal com podem copsar a la immensa El Pedregal (c. 1895), de la col·lecció familiar del pintor, o bé a Paisatge (1885-1895) del MNAC. D’aquesta manera, la identificació fidedigna de paisatges és una gesta totalment condemnada al fracàs. Tot i això, fou molt transcendent aquest nomadisme d’Urgell pels petits pobles de Catalunya com Albons, Ultramort, Campdevànol, Cinc Claus, Espinelves, Vilabertran, per citar-ne tan sols alguns; sense aquesta immersió al bell mig de la natura, aquest flâunerisme silent, no haguessin emergit els seus cementiris abandonats i esglesioles perdudes, d’una densa simbologia, xopa de malenconia.

Modest Urgell, El Pedregal, c. 1895. Col·lecció Ricardo Urgell Martí.

El plantejament de l’exposició del Museu d’Art de Girona, aconsegueix que “lo de siempre” precisament no sigui “lo de siempre”, sinó un Urgell exhibit sota una nova llum, mostrant els enigmes encara pendents de resolució. Per exemple, queda pendent localitzar alguna de les teles de la que fou la seva muller, la pintora Eleonor Carreras Torrescasana. D’altra banda, la mostra fa palès les seves contradiccions: malgrat la seva rebel·lia, al final de la seva trajectòria era un artista molt cotitzat, amb un gran esperit comercial i focalitza els seus moments clau, com les estades a París i a Berck. I, finalment, ressegueix el seu llegat en deixebles i pintors del segle XX, que ocupa el darrer àmbit de la mostra, un dels més interessants.

Modest Urgell, Paisatge, 1885-1895. Llegat de Dolors Rodés Cucurny, 1971. Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona.

En aquest àmbit es planteja la relació de la seva obra amb la del seu fill Ricard Urgell, o bé amb el seu deixeble, Hermen Anglada Camarasa, present amb Paisatge i pont, de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i a Geltrú. Dels pintors de ple segle XX s’indica l’herència i admiració de Joan Miró, –de qui va ser alumne entre el 1907 i 1910– a través d’uns dibuixos de la Fundació Pilar i Joan Miró de Mallorca que constitueixen un seguit d’homenatges directes, a més d’un acrílic de grans dimensions de principis dels anys setanta d’idèntica procedència. El lligam íntim de Salvador Dalí amb Urgell es resol amb una reproducció d’El naixement de les angoixes líquides (1932). De Joan Ponç es mostra Cementiri (1975). També es recull el dèbit de Joan Hernández Pijuan amb Urgell mitjançant l’obra Pati amb xiprer (1986).

Modest Urgell treballant en el seu taller, 1903-1913. Productor Editorial López. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Es tracta d’una exposició que cal recórrer detingudament, que ens ofereix una nova interpretació de Modest Urgell, amb fils per anar seguint i enigmes per resoldre. Però molt especialment en clau del pintor que va obrir noves vies d’experimentació als pintors que marcarien la modernitat a Catalunya. Un d’ells fou Salvador Dalí, a qui la visió de les teles de l’Urgell li despertava “la nostàlgia espacial”, i li feien pensar en “Böcklin i de Chirico”; o bé Joan Miró, que va confessar en una entrevista que l’empremta d’Urgell era present a través de tres formes que l’obsessionaven: “un cercle vermell, la lluna i una estrella.” Modest Urgell emergeix definitivament, així, més enllà de l’horitzó.

L’exposició Modest Urgell. Més enllà de l’horitzó es pot visitar al Museu d’Art de Girona fins al 20 de maig de 2020.