Antonio Rodríguez Hernández (Móra d’Ebre, 1889-Madrid, 1919), artísticament conegut com a Julio Antonio, és un dels escultors catalans més interessants de l’arrencada del segle XX.

I tenim la fortuna de poder comprovar-ho al Museu d’Art Modern de Tarragona (MAMT), on es conserva un important llegat que abasta la seva breu –per bé que prolífica– carrera: 1908-1919).

Espai Julio Antonio al MAMT.

Si cerquem, però, el nom de Julio Antonio als manuals d’història de l’art català, només l’hi trobarem de passada. La darrera etapa de la seva formació va tenir lloc a Madrid, al costat de l’olotí Miquel Blay. Esculpia i fonia a Madrid. I fins i tot els seus amics artistes catalans, com Miquel Viladrich o Lluís Bagaria, eren residents a Madrid. La seva obra, inspirada en Rodin, Donatello o Miquel Àngel, no es pot etiquetar com a noucentista, tampoc es pot adjudicar a cap avantguarda. Podríem definir el seu estil com a realista i, alhora, platònic.

Julio Antonio, Autoretrat, 1907. MAMT.

L’obra i el record de Julio Antonio van ser víctimes d’una societat commocionada pel desastre del 98, que no sap reaccionar ni regenerar-se. A la revista La Campana de Gràcia del 22 de febrer de 1919, l’anarquista aragonès Àngel Samblancat escrivia arran del decés de l’escultor: “Si se ha muerto, que lo entierren, dirán por esos planetas […] ¿Qué Julio Antonio era un genio? ¿Y qué? A patadas van los genios por ahí. […] Y nada digamos de esa prensa criminal, que silenció su obra, y de esa Tarragona, que hasta probablemente ignoraba que el escultor de nombre romano fuera tarraconense. Nada. No nos quejemos. España es así. Cataluña es así. […] Los hombres geniales, los grandes valores de la raza, mueren tísicos a los veintinueve años, en la cama de alquiler de un sanatorio, y con la cabeza sobre los pechos sin carne y sin fuego de la vieja madre. ¡Rabiad, perros! ¡Oh! Quisiera que España tuviese cabeza para cortársela”.

Julio Antonio, Ávila de los Caballeros, 1914. MAMT.

Julio Antonio va experimentar un procés d’oblit relatiu fins que, l’any 1962, les germanes de l’artista van oferir a la Diputació de Tarragona tota l’obra que conservava la família. La carrera de l’escultor s’havia pogut desenvolupar gràcies a diversos ajuts d’aquesta institució: una beca per estudiar a Madrid, el 1907; i una borsa de viatge de 1.000 pessetes per anar a Itàlia, el 1909.

Precisament, en tornar d’Itàlia, Julio Antonio s’instal·la a la localitat d’Almadén (Ciutat Reial) on inicia la sèrie “Bustos de la raza” –en aquella època, les referencies racials no tenien el tràgic sentit que adquiririen amb els feixismes–, una sèrie de retrats de personatges populars d’aquest municipi miner. Gent senzilla, hom diria que hereva d’una dignitat eterna.

Estris d’escultor de Julio Antonio. MAMT.

Amb motiu del cinquantenari de la mort de l’artista, el 1969 l’historiador de l’art Rafael Santos Torroella va comissariar la primera exposició antològica de Julio Antonio –que va visitar Madrid, Tarragona i Móra d’Ebre–, i va publicar al catàleg una primera cronologia documentada.

Julio Antonio, María, la gitana, 1908. MAMT.

La Diputació de Tarragona, conscient que l’obra de Julio Antonio necessitava un espai expositiu permanent –i que calia també adquirir i preservar la memòria d’altres artistes tarragonins– va crear el Museu d’Art Modern de Tarragona (MAMT), que es va instal·lar a la Casa Martí –un edifici del segle XVIII– el 1976. Julio Antonio hi és, amb raó, l’artista més representat.

Julio Antonio, Mausoleo Lemonier, 1917. MAMT.

La visita al MAMT arrenca, a peu d’escala, amb el Mausoleu Lemonier (1916-1919), el darrer encàrrec de Julio Antonio: una pietà amb motiu de la mort d’un infant d’onze anys, que fou admirada per tot Madrid. Ja a la primera planta, ens reben els bustos d’Almadén, i altres retrats de gent anònima, humil, de Castella, bronzes clarament influïts per l’escultura quatrecentista florentina.

Julio Antonio, Projecte de monument a Wagner, 1912. MAMT.

La visita enfila una sèrie de projectes de monuments: al·legòrics –a les Amèriques, al “Far Espiritual”–, i dedicats a personalitats de la cultura, com l’enginyer, arquitecte i arqueòleg tarragoní Eduardo Saavedra, o els compositors Enric Granados i Richard Wagner. Precisament, aquest darrer projecte va quedar a mitges per culpa de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, que va dividir els melòmans en francòfils i germanòfils. El recorregut està enginyat amb una gran consciència didàctica: en tot moment tenim a la paret, o en fulls de mà, escrits i imatges que ens posen en context i ens ajuden a entendre millor cada peça. A més a més, com en el cas del projecte de monument a Wagner, s’aprofita per explicar al visitant tècniques escultòriques com la fosa del bronze a la cera perduda.

Els tarragonins es van escandalitzar i van protestar.

La col·lecció permanent dedicada a Julio Antonio fa el cim amb el conjunt de peces realitzades amb motiu del Monument dels Herois de 1811, un episodi relatiu al setge de Tarragona durant la guerra del francès.

Julio Antonio va guanyar el concurs, convocat per l’Ajuntament de Tarragona el 1909. L’escultor volia evitar l’habitual decoració a base de canons, escopetes, espases i “figuras inverosímiles y de pésimo gusto… he sentido y siento como escultor dar la sensación de heroísmo por medio de la forma desnuda más bella y armoniosa que mi inteligencia y mis fuerzas alcancen”.

Julio Antonio, Monument als herois de Tarragona, 1916. MAMT.

Dificultats en la consecució del bronze impediren que Julio Antonio pogués veure la seva obra finalitzada. La fosa la va dur a terme, a Madrid, un alumne de l’escultor: Enrique Lorenzo Salazar. Quan els tarragonins van descobrir el sexe de l’heroi principal, tenint en compte que l’obra havia d’anar al bell mig de la Rambla, es van escandalitzar i van protestar. El conjunt monumental no va ocupar l’espai que li pertocava fins a la República, el 1931.

Julio Antonio s’havia inspirat en escultures de Miquel Àngel que havia pogut contemplar a Itàlia, durant la seva visita del 1909, com la Pietat Palestrina i L’esclau moribund. Alguns tarragonins, però, aliens a la història de l’art, ironitzaven sobre el monument i el seu alcalde, Andrés Segura, tot cantant:

“Les dames estropejoses

A l’Alcalde han fet compliment

I han dit al Senyor Segura

Que tapi aquell monument.”

El monument encara llueix a la Rambla tarragonina. Si voleu, en sortir de veure l’obra de Julio Antonio al MAMT, la podeu visitar. Serà un acte de justícia.