Hi ha museus que es trenquen les banyes dissenyant estratègies per aconseguir que la gent s’hi impliqui. I hi ha museus, com el de la Garrotxa, que agafen el toro per les banyes i tiren pel dret.

Això és del que va, en el fons i en la forma, l’exposició Jo l’exposo. La gestora cultural Marta Aumatell ha anat a visitar els veïns de l’edifici de l’Hospici d’Olot, on hi ha el museu, i els ha convidat a participar en un projecte insòlit. Ha escollit gent de tota mena, edat, formació, sexe, origen i condició. D’un estudiant de set anys a un cambrer de… (les edats dels adults no figuren, aneu a saber per què), tot passant per una infermera, una dependenta, un tècnic de la brigada municipal, i així fins a setze persones.

Vista de l’exposició Jo l’exposo!

Es tracta de gent que no visita ni poc ni gaire el museu, que ha acceptat d’anar-hi al magatzem, d’examinar les sis mil peces que hi ha, i d’escollir-ne una. El criteri? Llibertat absoluta. La majoria ha optat per peces que els han “dit” coses, que els han apel·lat sense necessitat d’intermediaris. Potser és una mandíbula de balena, potser una escultura de Miquel Blay, o una armadura de guerrer samurai. No importa.

Aquestes setze peces s’han exposat, cadascuna acompanyada de tres etiquetes: la fitxa museogràfica, qui l’ha escollida i per què, i un número.

Les peces escollides pels veïns es troben al costat esquerra de la Sala Oberta. I al costat dret, unes vuitanta peces més, aquesta vegada escollides pels tècnics del museu i la comissària, acompanyades tan sols d’un número. En una llibreta a disposició del públic podrem trobar-hi la fitxa tècnica. L’efecte és de magatzem, de quarto dels mals endreços, de gabinet de curiositats. Hi ha escultures, diorames, models de guix, estendards, carros, paper de fumar, olis, cartells, sants –com no–, roba, mobiliari, màquines antigues…

I, al fons de la sala, un gran cercle blanc on els visitants, després d’haver admirat aquest anàrquic desplegament, hi poden enganxar un paperet amb el número de la seva obra preferida. Populisme? No. Més aviat, implicació emocional.

L’obra més votada serà exposada a l’espai de la col·lecció permanent. Però això és el de menys. El que ha aconseguit el Museu de la Garrotxa és que la gent hi vagi, descobreixi obres d’art i objectes i, sense apriorismes, hi connecti.

El gran error del públic de les exposicions d’art –perquè el públic també s’equivoca– és, de vegades, sentenciar: “com d’això no hi entenc, no m’hi implico”. Per contra, quan van a dinar, si el que mengen no els agrada, bé que es queixen. I que l’entenen, una truita o una amanida?

 

Bakari Diawara, dependent de la fruiteria Ca l’Helena, ha triat una mandíbula de balena. L’animal, sencer, devia mesurar uns 10 metres de llarg. A ell li “sembla una dent d’elefant, i si el mires de lluny té forma de peix, hi veig l’ull i la boca”. Com devia arribar aquesta mandíbula a Olot? De vegades, les exposaven en les esglésies tot dient que eren “costelles del dimoni”.

Marcel Castey ha escollit un sanguinari dibuix de Josep Berga i Boada, Al·legoria de la Primera Guerra Mundial (1914). L’obra el va impactar d’entrada, però el que el va acabar de decidir va ser quan li van dir que aquest autor “no se sentia gaire còmode a Olot i que feia vida fora de la ciutat, una mica com jo”.

Mercè Aulina, dependenta de l’herbolari El racó de la llum ha triat una espasa i una armadura japonesa tipus Do-maru (segle XVIII-XIX). L’atreia pensar com devia ser la persona que ho portava, les seves inquietuds, costums i la seva manera d’entendre la vida.

A Carles Tenas, tècnic, l’ha atret una màquina de desgranar blat de moro (segle XIX). De petit li agradava desmuntar màquines per saber com funcionaven. Domènec Moli, impressor, ha preferit una cadira i un torn de fusta (mitjans de segle XIX) amb els quals els treballadors aprenien a fer sants. Els millors deixaven l’ofici i es dedicaven a la pintura: “Hi va haver un moment, a Olot, que hi havia 124 pintors i la gran majoria havien sortit dels tallers de sants, més que de l’Escola de Belles Arts”.

Santi Olivares, tècnic de la brigada municipal, ha escollit una peça força popular, el Cap del gegant d’Olot (1888-1889), en guix, de l’escultor Miquel Blay. A Olot tothom coneix aquesta figura i, tal vegada, és l’exemple més versàtil d’obra popular que, més enllà de la seva materialitat, pot ser alhora al carrer i al museu.

L’exposició Jo l’exposo! es pot visitar al Museu de la Garrotxa, a Olot, fins al 6 de gener de 2020.