Passejar per la darrera exposició d’Eudald de Juana al Museu de l’Empordà (Figueres) és com transitar un somni; dóna la sensació que les seves escultures ens observen i que, tot d’una, siguin capaces d’esvanir-se.

Eudald de Juana (Navata, Girona, 1988) és, en termes d’expectativa artística, un post-emergent. Ja sabeu, d’allò que abans en dèiem una “jove promesa” ara en diem un artista emergent. I una vegada superada aquesta enganyosa etapa en la qual les bombolles de l’efervescència impedeixen de veure res amb perspectiva, arriba la consolidació, la primera maduresa. Bé, si arriba… que no és fàcil.

Vista de l’exposició d’Eudald de Juana. Foto: Borja Balsera.

El Museu de l’Empordà, sota la direcció d’Eduard Bech, ha decidit d’apostar, amb una retrospectiva anual, per aquest perfil: artistes del territori, joves però madurs, amb un llenguatge propi consolidat. I de Juana, amb la trentena acabada d’encetar, ja ha passat per Belles Arts a Barcelona, per l’Acadèmia d’Art de Florència, ha donat classes i fins i tot ha muntat, amb el pintor Pau Marinel·lo, l’espai d’art Geode, un ambiciós projecte a Navata, on hi ha estudis d’artista, tallers de formació i una galeria.

Eudald de Juana, Stuck in Time, 2012.

L’exposició Eudald de Juana i la transgressió de la forma recull escultures d’aquest artista, en diàleg amb altres obres no escultòriques de creadors de la seva generació. Amb dues excepcions: l’una, una escultura de Mar Gorriz, la mare de l’artista; l’altra, l’apartat “Rotunditat i ingravidesa”, en el qual podem trobar-hi dibuixos sobre el cos realitzats per artistes a cavall dels segles XIX i XX, com Miquel Blay –un dels referents de Juana–, Ismael Smith i Josep de Togores. L’altre referent escultòric del de Navata, absent per raons òbvies de la mostra, és Rodin. De Juana i Rodin són dos grans modeladors, donen forma per adició, no pas a cops de martell.

Pau Marinel·lo, Human 2, 2019.

L’exposició, comissariada per Laura Cornejo i Pere Parramon, està repartida entre la planta baixa i el primer pis del Museu Empordà. Dividida en set apartats més una introducció, aborda distints aspectes d’aquest creador, tot embolcallant-los amb d’altres reflexions sobre el cos, en forma de diàleg entre artistes. Unes teles, a la manera de paravent lleuger, suporten l’aparell teòric que justifica cada estació d’aquest viatge pels límits d’allò corporal.

Eudald de Juana, My Little Giant, 2917.

La majoria de les escultures de Juana –en bronze o resina– estan datades entre 2016 i 2018. Sorprèn l’estil “manierista” que les embolcalla, i em fa pensar en aquells somnis solidificats que el modernisme repartia entre façanes d’edificis i objectes delirantment decoratius.

Els cossos estan en constant transformació, i es confonen, de vegades, amb allò inorgànic. D’altres, són habitats o interpel·lats per petits personatges que hi repengen el cos o s’asseuen a la testa per llegir un llibre. ¿Qui llegeix qui?

Sorprenen les textures, fetes de recosits, pells ferides, violentades, solcades per les eines de modelar.

Eudald de Juana, Meteor, 2019.

Hi ha una escultura, Meteor, realitzada per encàrrec del Museu de l’Empordà, que no deixa ningú indiferent: trobem –més que no pas veiem– un cos d’home jove, fibrat, al qual se li han enclastat, per dalt, dos cossos més. El cap no apareix enlloc… El paravent tèxtil que l’acompanya ens suggereix que es tracta d’una “confluència de diferències, d’individualitats que, quan es troben, s’enriqueixen mútuament i esdevenen aquest arbre divers que anomenem societat”. Bé, potser sí. Potser és el que pensen els comissaris, i també l’artista. Però hom també podria dir que representa força bé la situació actual de la nostra societat, una societat que no ha paït prou bé la multiculturalitat ni l’acceleració del temps històric. No només estem desorientats, també estem sent violentats i transformats.

 

Enfrontat o en diàleg amb Meteor, encara no ho sé ben bé, hi ha Beauty (2016), un vídeo dirigit per Rino Stefano Tagliafierro, que és tot el contrari del procediment de Juana: belles imatges de pintura antiga –molt pompiers, com Bouguereau– animades mitjançant la tecnologia digital. Tot i això, ambdues peces alimenten la inquietud de l’espectador.

Eudald de Juana, Aire, 2019.

Molts dels personatges de Juana són monstres –no ho dic jo, hi ha una secció específica dedicada a aquesta categoria, a l’exposició– que habiten el nostre subconscient. Monstres tan antics com els mites que ens expliquen, disfressats amb la pell dels malsons d’una modernitat que, mitjançant la tecnologia, desborda els límits d’allò humà.

L’exposició Eudald de Juana i la transgressió de la forma es pot visitar al Museu Empordà, de Figueres, fins al 12 de gener.