La sortida forçada de 44 peces del Museu de Lleida, en direcció a Aragó al Monestir de Sixena, el desembre del 2017, va ser una notícia àmpliament recollida pels mitjans de comunicació. Aquest fet obligà la direcció del museu a, entre d’altres coses, fer un replantejament i una remodelació d’algunes sales, com les de renaixement i barroc.

Aquesta reelaboració del discurs museístic, tanmateix, avui ens brinda la possibilitat de conèixer més i millor les obres d’un període, el barroc, que no és tan conegut per l’ampli públic. Es tracta d’obres dels segles XVII i XVIII, dels quals el Museu de Lleida n’atresora una interessant selecció, sobretot d’escultures, així com de singulars peces de ceràmica.

Vista general de la sala dedicada al barroc al Museu de Lleida.

La dedicació que, a mitjan segle XX, emprengueren figures com Cèsar Martinell, Josep M. Madurell o Santiago Alcolea, entre d’altres, va ser crucial a l’hora de desempolsar una etapa que fins aleshores a casa nostra era titllada de decadent, i on únicament el nom de Viladomat brillava amb llum pròpia. Passades unes dècades, prosseguiren els treballs d’historiadors de l’art com Triadó i Joan Bosch i, darrera d’ells, un estol de pacients rastrejadors que, de mica en mica, ha anat donant a conèixer que el panorama d’aquests segles no era pas tan secundari com podia semblar a primer cop d’ull, després de la penosa situació del país arran la desfeta en la Guerra de Successió.

Pau Borràs, Maqueta de la Seu Nova de Lleida, 1762.

De fet, i amb el risc que té simplificar massa, podem afirmar que en algunes disciplines −escultura, orfebreria, xilografia− Catalunya tingué una veu pròpia, singular, que la diferenciava d’altres nuclis artístics nacionals. Noms d’escultors i imatgers com Agustí Pujol II, Joan Grau, Francesc Santacruz, Andreu Sala, els Roig, Morató, Costa, Sunyer, Bonifaç o els impressors Abadal, entre d’altres, avui no són tan desconeguts pels especialistes gràcies a la pacient feina de furgar en arxius, biblioteques o per la recuperació de fotografies en blanc i negre d’abans de la Guerra del 36. Aquests artistes palesen una qualitat artística molt meritòria, superant amb escreix l’estancada esfera gremial, i demostren que el barroc arrelà en el sí del geni català, passant a ser un estil propi i particular (no exempt d’influències foranies).

Joan Grau, Martiri de Sant Joan Baptista, 1677-1678.

Amb aquest esperit recuperador i reivindicatiu –superada ja la visió pessimista–, podem encarar la mirada a les obres d’aquests segles amb orgull i coneixença. Així, passejar per la sala barroca del Museu de Lleida ens ofereix una petita però selecta mostra d’algunes de les millors obres dels artistes de les terres de Ponent. Joan Grau, segurament en col·laboració amb el seu fill Francesc, va ser autor de dos petits però magnífics relleus sobre la vida de sant Joan per al retaule major de l’església vella de Sant Joan de Lleida (1677-78). Es tracta de dos plafons que estaven a la predel·la del retaule desmuntat arran l’enderrocament de l’església el 1868 i que, després de vàries vicissituds, entraren a les col·leccions del museu provincial a finals del segle XIX. L’un ens mostra el Martiri de Sant Joan. Hi veiem el Baptista agenollat al costat de dos botxins, en el moment anterior a la seva decapitació, mentre al davant observem una sensual Salomé −acompanyada d’una serventa−, ataviada amb riques teles i sostenint la safata on, instants després, s’alçarà el cap del sant com a trofeu de batalla.

Joan Grau, Naixement de Sant Joan Baptista, 1677-1678.

La Nativitat de sant Joan Baptista és una escena més casolana, deutora sens dubte de la iconografia del naixement de la Verge, però on els Grau no obliden de mostrar tot de detalls curiosos com cortinatges, taula amb atuells o, senzillament, diversos drapejats dels vestits amb ramejats –que imita la forma dels rams– i policromia en vistosos colors.

Francesc Santacruz II, Assumpta, 1679-1680.

L’Assumpta de Francesc Santacruz II (1679-1680), provinent del retaule major de l’església parroquial de Torres de Segre, és una excel·lent mostra de la qualitat en el treball en talla de la figura exempta, titular de l’altar. En paraules de l’historiador de l’art Joan Bosch, es tracta de «la de major entitat de totes les obres en fusta que preservem de l’autor». De mides humanes i pensada per a ser vista frontalment, segurament dins una fornícula o capelleta, la peça està buida pel darrere i revela una imatge triomfal de la Mare de Déu. Va vestida amb túnica de vistosos ramejats, i amb un cap de querubí que fa de tanca a un mantell ornat amb motius fitomòrfics –de formes vegetals–. El rostre de la noia, amb els pòmuls rosats i els cabells llargs i ondulats, fins i tot traspua certa sensualitat. Dos querubins amb les ales perdudes l’acompanyen, i també revelen el mestratge de l’escultor en la captació del moviment en la gestualitat de les cames.

Marededéu Nena, segle XVIII.

La Marededéu Nena és una altra joia. Es tracta d’una talla policromada de procedència desconeguda, datada en el segle XVIII. Revela el gust per dur a la quotidianitat algunes imatges sagrades. Enlloc de la típica Immaculada o la Mare de Déu amb el nen als braços i el mantell rosat, aquí veiem una nena vestida com les criatures del set-cents, amb gest amable i rialler, i tan sols el quart de lluna als peus, i el dimoni –símbol del pecat–, ens donen la pista per a la seva identificació iconogràfica.

Ceràmica polícroma lleidatana.

Una gran vitrina a la sala acull una selecció de ceràmica polícroma lleidatana del barroc; així com peces foranes de diversa procedència, adquirides per la Generalitat de Catalunya i per la Diputació de Lleida, el 2016 i el 2017, respectivament. Per la seva qualitat, raresa i bon estat de conservació, es tracta de la millor col·lecció d’aquest tipus al país. Es compten unes vint peces de pisa lleidatana (de pisa blava, però també de peces policromes en forma de pots d’apotecari, fruiteres, plats, sotacopes i un bací de barber). Destaca en especial un plat de pisa policroma lleidatana de cap a 1650-1675, de 42 cm de diàmetre, amb un papagai de motiu central i una vistosa orla de vegetació floral. Un tema poc corrent que fa d’aquest un exemplar únic i de grans dimensions. Els tallers de Ponent van tenir una producció escassa, i són difícils de trobar en el mercat de l’art.

Ceràmica de Sant Bartomeu de Bellpuig, segles XVII-XIX.

La vitrina es completa amb una cinquantena de peces procedents del convent de Sant Bartomeu de Bellpuig, dels segles XVII-XIX, arran de la sorprenent descoberta arqueològica els anys setanta del segle XX d’una sitja dins l’església amb més d’un miler de plats (lleidatans la majoria, però també de tallers com Muel, a l’Aragó, o l’Alcora, València). Abocats allà després d’haver-los fet servir per administrar l’extremaunció als malalts i que, en contenir els olis sagrats, s’hi van llençar a manera d’exvot o ofrena. Aquesta pràctica és un cas del tot inusual, i permet enriquir l’estudi sobre els usos litúrgics d’aquests objectes amb lectures de caire antropològic i religiós. Pel que fa a les tipologies hi trobem ceràmica de la ditada, de Poblet, de la Botifarra, de faixes i cintes, de la cirereta, d’Aragó, etc.