El físic Albert Einstein deia “si no ho puc dibuixar, és que no ho entenc”. Le Corbusier, un dels pares de l’arquitectura moderna, no podia donar les seves famoses conferències sense un gran rotlle de paper: “Prefereixo dibuixar a parlar –afirmava–. Dibuixar és més ràpid i deixa menys espai per a la mentida”.

Jo mateix, per abordar l’estructura d’aquest article, he dibuixat alguns esquemes. Les lletres que esteu llegint ara mateix, tot convertint-les en mots, no són més que dibuixos polits al llarg dels segles… I és que el dibuix, un fenomen tan bàsic, en aparença tan senzill, és l’alfa i l’omega del pensament abstracte humà.

Cèrvola. Plaqueta gravada, amb 10.000 anys d’antiguitat.

És per aquesta raó que l’exposició Negre sobre blanc, que aplega una tria de l’extraordinària col·lecció de dibuixos del Museu de Reus, és molt més que una antologia –cronològica i temàtica– dels fons d’aquesta institució cultural.

Negre sobre blanc té un disseny –en italià disegno, el mot que aquí emprem per al disseny–, i endreça una sèrie de temes amanits amb cites de grans creadors sobre el fenomen del dibuix. Però es pot abordar de mil i una maneres. Com una mostra de l’excel·lència dels creadors reusencs, de les diverses etapes estètiques que ha creuat l’art del dibuix els darrers dos-cents anys, o dels múltiples significats del verb “dibuixar”.

Ramon Casas, Eduard Toda i Güell, c. 1927.

L’exposició ens parla de com les acadèmies empraven el dibuix del cos humà com a eina d’aprenentatge primordial –i aquí tenim acadèmies d’artistes reusencs d’èpoques tan diferents com Fortuny, Modest Gené o Ramon Ferran–, del retrat dibuixat –i aquí no us sabria dir si com a germà menor del retrat pintat o com a forma vera i espontània de captar l’essència d’una mirada–, del dibuix com a part necessària en el disseny d’escultures –el cas de Rufino Mesa amb un encàrrec a l’entorn de l’Olimpíada Cultural és paradigmàtic–, de joies, d’arquitectures efímeres –com les projectades amb motiu de la visita a Reus de la reina Isabel II el 1844–, del famós bloc en el qual l’artista anota de manera espontània idees o troballes –n’hi ha un de Fortuny senzillament deliciós–, així com a format apte per a esbossar elements que tard o d’hora formaran part d’una obra més complexa.

Marià Fortuny, Vista de paisatge fabril amb muntanya al fons, 1854-1855. Pertanyent a una llibreta amb 40 dibuixos i aquarel·les.

Tanca el recorregut una visió de les darreres evolucions del dibuix durant la segona meitat del segle XX, amb obres, entre d’altres, de Ramon Ferran i de l’artista minimalista Joaquim Chancho.

Ramon Ferran, Volem llibertat, Volem justícia, 1976.

L’exposició arrenca, però, amb un preàmbul que exigeix una vista aguda: una cérvola gravada sobre una petita placa de pissarra, procedent de la balma de Sant Gregori –Falset–, amb 10.000 anys d’antiguitat. Una delícia que em fa pensar en el film 3D Cave of Forgotten Dreams, de Werner Herzog, on es planteja que ja al 35.000 abans de Crist la humanitat va apostar per dibuixar d’acord amb la percepció retiniana. Una cosa que avui ens sembla tan evident, tan natural, no ho és. En absolut.

Marià Fortuny, Estudi de guerrers marroquins i paisatge, c. 1860.

L’artista més ben representat a l’exposició és Marià Fortuny. Hi ha les famoses acadèmies, és clar, però també un estudi previ per al famós quadre El condesito, una llibreta tan petita com extraordinària, i nombrosos esbossos realitzats durant la campanya del Rif, on fou acollit pel seu convilatà el general Prim. Els seus estudis del paisatge, dels militars espanyols i dels cabdills locals són extraordinaris.

Antoni Gaudí, Estudi de plantes, s.d.

I compartint espai en una vitrina hi ha quatre dibuixos del reusenc més universal: Antoni Gaudí. Un petit croquis del seu disseny per a una vitrina per a la guanteria Comella destinada a l’Exposició Universal de París, un esbós sobre una cavalcada del Centenari de Vicent Garcia, apunts manuscrits acompanyats de dibuixos de jacquards, capitells i altres elements arquitectònics… Però el més emocionant són unes notes preses al vol sobre plantes. La gran mestressa de Gaudí era la natura, i si tanquem els ulls podrem trobar aquests mateixos traços en nombroses de les seves arquitectures.

Modest Gené, Dibuixos de Guinea, s.d.

A risc de ser injust en la tria, cal destacar un magnífic retrat d’Eduard Toda –l’Indiana Jones català– realitzat per Ramon Casas, diversos estudis de barques d’Hortensi Güell –artista de gran talent que, amb vint-i-un anys es va suïcidar per amor–, obra de Josep Tapiró, Baldomer Galofre, un apunt guineà de Modest Gené que en el seu frenesí recorda el Picasso precubista, caricatures de BON…

BON (Romà Bonet), Caricatura de Ramon Vidiella, 1914.

Deu mil anys separen el gravat de la cérvola damunt pissarra i dos dibuixos anònims destinats a la publicitat de la Tintoreria La Nueva. El concepte, però, segueix idèntic.

L’exposició Negre sobre blanc. Col·lecció de dibuixos del Museu de Reus es pot visitar, al Museu de Reus, fins al 30 de maig de 2020.