Els primers museus públics van néixer a Europa occidental a les darreries del segle XVIII: A Londres, el British Museum va obrir el 1759, precedit per un intens debat sobre si el poble comú tenia dret a un privilegi reservat a nobles i respectables acabalats. Al París revolucionari de 1793, obria el Louvre gairebé al mateix temps que tothom, sense distincions, aconseguia la dignitat de ser anomenat monsieur o madame, privilegi exclusiu de la noblesa. Democratització per la banda alta.

No és casualitat. Com tampoc no és casualitat que la primera exposició de “mestres antics” –art holandès i flamenc– fos inaugurada a la British Institution de Pall Mall –Londres– la tarda del 4 de maig de 1815. Segons l’historiador de l’art Francis Haskell, aquest tipus d’exposició va obrir camí a nocions revolucionàries com la de cronologia, o a la idea de contemplar el desenvolupament de l’obra d’un artista individual. Les clàssiques exposicions monogràfiques, antològiques o retrospectives, van néixer a partir d’aleshores.

Great Court del British Museum de Londres.

Els artistes britànics van protestar contra aquest tipus de mostra. Mestres antics? La seva exhibició perjudicava els interessos dels pintors britànics contemporanis. El 1818, al París de la restauració, s’inaugurava el Musée Royal du Luxembourg, un “musée d’artistes vivants” del qual, paradoxalment, quan un pintor moria n’era expulsat. Identitat i memòria en conflicte.

El primer “museu d’art modern” de la història va néixer a Nova York el 7 de novembre de 1929, nou dies després del crack borsari. Segons les seves fundadores, aquella institució naixia amb l’objecte “d’ajudar la gent a entendre, utilitzar i fruir de les arts visuals del nostre temps”. Per posar un sol exemple, l’any 1934 ingressava, via donació, l’obra de Salvador Dalí La persistència de la memòria (1931). Art modern i, aleshores, cronològicament contemporani; dos termes que no sempre coincideixen.

Auguste Jean Simon Roux, Louis-Philippe et Marie-Amélie visitant le musée du Luxembourg, 1838. Al segle XIX, els museus d’art contemporani eren així.

L’adjectiu “contemporani” té, segons el DIEC, dues accepcions: “que és del mateix temps, de la mateixa època, que un altre”, i “de l’època actual”. Avui dia es considera “art modern” l’art creat en el període 1860-1950/60, i “art contemporani” l’art cronològicament posterior. L’any 1960, quan la societat civil barcelonesa va intentar crear el seu primer museu d’art del moment, l’anomenà “contemporani” en lloc de modern. Entrarien, avui, les obres d’aquell intent fracassat, en la col·lecció permanent del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) inaugurat el 1995?

Mentre les primeres avantguardes artístiques esdevenien centenàries, a principis de la dècada del 1970, a Nova York, alguns museus van passar de ser exclusivament contenidors d’obres d’art a ser-ne, també, productors. Alhora, la subhasta de cinquanta obres de la col·lecció de Robert C. Skull, a la sala Parke-Bernet de Nova York –més de dos milions de dòlars per obres recents de Warhol, Jasper Johns, etc.–, la tarda del 18 d’octubre de 1973, donava el tret de sortida al mercat de l’art contemporani.

L’any 1974, quan l’ICOM va establir el darrer canvi significatiu en la seva definició de museu, s’inaugurava a Catalunya el Teatre-Museu Dalí. El 1975, la Fundació Joan Miró. Centre d’Estudis d’Art Contemporani. I, a partir de la dècada dels anys vuitanta, l’art contemporani ha anat augmentant la seva presència en més de quinze espais museístics catalans.

En aquest gairebé mig segle, els canvis han estat vertiginosos: a Espanya, transició política, administració autonòmica, creixement de les indústries culturals; i al món, globalització, revolució informàtica, noves tecnologies de la informació i de la comunicació…

Com seran els museus després de la COVID-19? Al diari El País hem pogut llegir una sèrie d’excel·lents entrevistes a responsables del Museu Picasso de Barcelona i del MNAC, entre d’altres, a cura de José Ángel Montañés. Us les recomano. Però la realitat serà molt més crua.