Fins al present, a totes les històries de l’avantguarda catalana apareixia el cognom Sokolova vinculat a la mostra Logicofobista de la llibreria Catalònia de la primavera del 1936, i a l’exposició de la joieria Roca del gener de 1935.

A la primera, figura com a nom Nàdia i a la segona Vàlia. Tothom donava per entès que era un error i que es tractava de la mateixa persona.

L’exposició Logicofobista, 1936.

El seu nom, com en el cas de Gamboa-Rothvoss –un altre logicofobista– es publica sovint amb errors…. Sokolowa, Sakalova. Essent Magí Cassanyes el crític de referència d’ambdues exposicions, i ADLAN els promotors, tot feia pensar que es tractava d’una sola persona descrita erròniament.

A tot això, que és molt poc, se sumava el record del poeta Tomàs Garcés, que va deixar escrit a les seves memòries: “Un dia, en la colla de l’ADLAN, aparegué la figura elegantíssima, i bella, de Nadia Sokolova. Sindreu, que semblava el seu chevalier servant, devia saber d’on va sortir. Somrient i discreta, la russa Sokolova escrivia versos en francès. Eren uns versos murmurats i clars, a la manera d’un Paul Éluard elemental.

“Sindreu ens en féu arribar una mostra als Quaderns de Poesia. Figuren en un peu de pàgina, al número 6, sota el títol sobri, de Poèmes.

“Ningú no va tenir gaire temps de ‘creure’ en Nàdia Sokolova. Un bon dia va desaparèixer de Barcelona. Anava als Estats Units, a casar-se, probablement amb un enginyer, o amb un home ric. Com la Ben Plantada, com l’Haidé de Maragall, o l’amada secreta de Gaudí, va deixar-nos per sempre. Les festes de l’ADLAN en varen patir. Enyoraven la claror eslava dels seus ulls. I en el seu nou país les guineus platejades es degueren batre per ella”.

Aquí, Garcés, parla d’una poetessa i en cap cas diu que també pintava. Calia, doncs, aclarir-ho i aquesta recerca veu ara la llum amb aquesta investigació que esdevé una publicació i una mostra a la Fundació Apel·les Fenosa, que aclareix l’error. La conclusió és que Nàdia Sokolova era una poetessa, i Vàlia una cantatriu que també pintava i que va exposar a la joieria Roca. La pintura de la mostra logicofobista era de la Vàlia. Totes dues eren germanes i vivien a Barcelona entre 1931 i 1935-36.

Nàdia Sokolova.

Nàdia Sokolova

Comencem per la Nàdia, que era la germana gran. Havia nascut a Biarritz l’any 1911. El seu pare, Sokolov, era un reconegut físic rus, amb una prestigiosa carrera d’investigació i docència, vidu d’una dona russa de família molt benestant. Per causa d’una malaltia greu havia arribat a França a recuperar-se d’una operació, i en aquest repòs va conèixer la mare de la Nàdia, una francesa, i a Biarritz varen tenir aquesta filla misteriosa. Al poc temps tots tornen a Moscou, on Sokolov va crear l’Institut d’Investigació de Física i Cristal·lografia  de la Universitat estatal de Moscou, on mor el 1928, quan tenia 74 anys. Vàlia, per contra, neix a Moscou.

Totes dues fan estudis de música i, després de la mort del pare, tornen a París. El 1923, quan la Nàdia te 11 anys, publica ja un poema a Le Petit Figaro, i inclou com adreça un pis de Neuilly-sur-Seine, que era el del seu professor de música Ernst Lévy.

A començaments dels anys 30 Nàdia i Vàlia ja son a Barcelona, i s’instal·len al número 259 de l’Avinguda República Argentina. La meva hipòtesi és que la Nàdia es vincula als Josepets de Gràcia com a docent i la Vàlia amplia els seus estudis de cant.

Nàdia esdevé la protegida de Carles Sindreu, que la introdueix en els ambients musicals dodecafonistes i en les activitats dels futurs ADLAN. Nàdia esdevé amiga del compositor Adolf  Weiss, i tracta Edgard Varèse quan aquest arriba a Barcelona. Sindreu la introdueix com a poetessa. La revista Quaderns de poesia, publica un poema seu el gener de 1936 i n’apareixen, com a mínim, dos a La Publicitat (25/2/34 i 6/6/34), els dos traduïts per Sindreu.

Nàdia Sokolova assistia regularment a les activitats d’ADLAN d’ençà del 1934.

Sokolova assistia regularment a les activitats d’ADLAN d’ençà del 1934. Ho constata la referència que es publica al Diari de Vilanova de 1934 amb motiu d’una presentació de Joaquim Gomis, en el Foment Vilanoví, de 141 postals modernistes de la seva col·lecció. Assistiren a l’acte Gomis i la seva esposa Odette, Carles Sindreu, el music Francesc Montserrat, Joan Prats i Nadia Sokolova. Gomis projectava les seves imatges, mentre que Sindreu les comentava i Francesc Montserrat tocava el piano. També Nàdia i Vàlia assisteixen a la inauguració de l’exposició de Salvador Dalí a la Catalònia de l’1 d’octubre del 1934.

Tal com avança Garcés, Nadia marxa a Nova York per casar-se. Arriba sola  l’1 d’agost de 1935 en el transatlàntic Marqués de Comillas i es casa amb Vladimir Tihonoff el 24 d’agost, a Manhattan. Als arxius de Joan Miró hem trobat molta correspondència on es veu com el pintor es desviu per ajudar la Nàdia a instal·lar-se a Nova York. Li presenta els seus amics i aquesta explica també a Joan Prats totes les seves novetats. Son uns anys especialment actius, on continua escrivint i relacionant-se amb l’art més nou, fins que es separa del seu marit i torna a Europa.

La seva vida entra en un silenci poètic després d’anunciar-se l’any 1939 l’edició d’un poemari seu. En el número 17, de febrer de 1939, els Cahiers Littéraires La Hune, que s’editen a Lille, s’anuncia la publicació del llibre : Collier de Vertiges, poèmes de Nadia Sokolova. « Avec une préface de Jean Cassou. Un volume in-16 Jésus, 15 fr. -sur Vidalon, 30 fr.- sur Arches, 100 fr. ».

El 28 de maig del 1956, Nadia Sokolova es casa a París amb el comte Paul Franz de Schönborn-Buchheim. Per part de pare eren comtes de Schönborn. L’avi patern s’havia casat en dues ocasions, amb la Princesa de Lobkowicz i amb la Comtessa de Sternberg, i tenien en possessió el Castell de Malesitz a Txèquia. La mare era princesa, títol heretat del seu pare Dimitrie Kantakouzene-Deleanu, i per part de mare era Comtesa Nachenry von Borutin. Així doncs, la seva àvia materna era Sidonie Nadherny von Borutin, protectora de Rilke i de Karl Kraus. La mare, Sophia Armansperg, havia heretat l’Egg Castle de Loham, a Baviera.

Viu retirada al camp fins la seva mort. El 4 de maig del 2001, el jutjat de Tulle dictamina la seva tutela. Ingressa en una residencia de Treignac, on mor el 13 de juny de 2004.

Imatge fantasmagòrica de Vàlia Sokolova, a l’exposició logicofobista del 1936.

Vàlia Sokolova

Vàlia se’ns fa visible el 1931. Apareix públicament en dues ocasions. La primera es cantant en el concert de Bèla Bartok a la Sala Mozart de Barcelona el 7 de febrer, i la segona a la mateixa Sala Mozart el dissabte 9 de maig, amb un recital de cançons interpretades al piano per Josep Caminals. El pianista col·labora també en el concert de Bartok, i segurament Vàlia es mou en els cercles pedagògics de Caminals, i en l’entorn de l’Acadèmia Albèniz.

Després ja apareix com a pintora. Al soterrani de l’establiment del Passeig de Gràcia 18, que havia estat dissenyat per Josep Lluís Sert, es va ubicar un espai polivalent que va servir també de sala d’exposicions. La primera activitat van ser les projeccions de diapositives de les postals de Joaquim Gomis el 1934. Després vindria la mostra de la Sokolova.

La pintura La boira, que apareix a la mostra logicofobista és obra de Vàlia.

Les cròniques parlen de la inauguració, amb la seva presència i la dels senyors Cassanyes, Just Cabot, Rogeli Roca, Joan Prats, Joan Miró, J. Ll. Sert, Rodríguez-Arias, Torres Clavé, Joaquim Gomis, Lopez Llausàs, Carles Sindreu, Dalmau, Ràfols i Llimona. Cassanyes va escriure un llarg article i va pensar en ella per al seu projecte logicofobista. La pintura La boira, que apareix a la mostra logicofobista és obra de Vàlia.

Pel que he pogut deduir, la Nàdia és la primera a marxar a Nova York el 1935. Poc després li devia seguir la Vàlia. Nàdia intenta promoure exposicions de la Vàlia a Nova York i es projecta una futura individual a la galeria Van Diemen-Lilienfeld, que no es va dur a terme.

Pel que es dedueix de la correspondència amb Joan Miró, les pintures de la Vàlia les va guardar Joan Prats, que esperava les seves instruccions.

Això és tot el que fins ara puc dir de totes dues, unes germanes actives en el marc del surrealisme als anys 30, i que desapareixen després de l’escena. De moment, hem trobat el rastre de la Nàdia, i ara ens toca resseguir un camí obscur, el de la Vàlia, que desapareix el 1936.