La Clàudia Rius ha publicat un article a Núvol –“el digital de cultura”– on defensa aferrissadament el programa This is Art, coproduït per Brutal Media i TV3, amb la col·laboració de Movistar.

En aquest article es citen unes declaracions meves a El Punt Avui. Exactament, hi deia això: “tenim un problema perquè aquesta gent que mira el This is Art no entendrà mai res del que és l’art. És una frivolització total i absoluta. Ni és art ni és divulgació”. Després de llegir l’article, penso que vaig fer curt. La malaltia està molt més estesa del que pensava.

Escena de This is Art.

Resulta que la Clàudia Rius va ser testimoni d’una curiosa experiència pedagògica, mentre feia el seu Erasmus a Suècia: en una classe infantil, a mida que els alumnes anaven entenent la lliçó, passaven en una sala contigua i llegien. Fins que tothom no havia après el que tocava, ningú –tampoc els més llestos– passava al següent nivell.

Ho trobo just i necessari. Si jo penso a la velocitat de la meva neurona més lenta, els nens suecs tampoc deuen ser tan diferents. Però és que la neurona més lenta –i solidària– de la Clàudia Rius pretén muntar un sil·logisme suec com si fos un moble d’IKEA: l’espectador català és la classe, i cal explicar l’art d’una manera molt senzilla per què tots –no només els superdotats arties– ho puguem entendre. Transcric: “No vull ser injusta: els espais complexos en els quals es mouen els especialistes del món de l’art són dèbils, mal finançats, fets a base de voluntats titàniques […]. Però de cara a la societat general, la mala transmissió del fenomen artístic és gairebé inherent a ell mateix i es caracteritza per no aprofitar els canals de comunicació majoritaris per fer una difusió […]”. I conclou: “Hi ha un cert esnobisme que no permet transmetre l’art a les persones que no hi estan directament relacionades”.

Esnobisme? Ara mateix, penso en el món de l’art, en el qual malvisc fa ja trenta anys, i no em ve al cap ni un trist esnob. Ah, sí! El Ramon Gener! Aquell senyor que dirigeix i presenta el programa This is Art. La resta, Dalí, Carles Santos, Josmar… uns aprenents.

No hi ha hagut, encara, un sol programa de televisió, ni a Catalunya ni a les Espanyes, capaç de difondre el fenomen artístic a una audiència general i transversal? Doncs no. Per contra, el món dels animals de companyia té una excel·lent tradició televisiva, del Zoo loco a la TVE franquista fins al Veterinaris de TV3. I coi, deu d’haver-hi tanta gent amb mascotes com gent amb algun quadre o escultura.

El tema és complex. D’una banda, les audiències. Si no va del Barça, del Procés, de famoses, o d’amors i embolics, costa de vendre. De l’altra, hi ha la propietat intel·lectual dels artistes.

Les teles i les ràdios paguen un cànon a la SGAE per la música que emeten. I si ensenyen obres d’art, paguen a VEGAP. O sigui, si volem mostrar l’obra d’un artista que encara no fa 80 anys que hagi mort, tocarà pagar. I no poc. Per això no hi ha programes sobre art contemporani. Fins i tot hem arribat a l’extrem que un programa emès per la Xarxa de Televisions Locals, Territori Contemporani, no mostri pràcticament obres d’art.

Un altre programa digne, i crec que gens elitista, és Art Endins (2017). El podeu trobar al web de TV3. Això sí, tot el que s’hi ensenya és d’artistes morts fa més de 80 anys. Parla de casos concrets, d’obres que podem trobar als museus de Catalunya, en clips de no més de deu minuts.

I us he d’aconsellar, també, els clips que Joan Francesc Ainaud va crear per a l’extint programa de Betevé Notícia oberta: nou minuts centrats en una obra, explicats per un expert i destinats a tothom… fins i tot als suecs.

Anem a les audiències? Segons dades de Kantar Media, diumenge 29 de setembre, a les 22:50, 382.000 persones acaben de veure el Telenotícies de TV3. Després dels anuncis, arrenca el darrer This is Art de la temporada: 282.000 espectadors. Una hora més tard, acaba el programa amb 177.000 espectadors. Mitjana: 214.000 espectadors, el 2,9% de la població de Catalunya!!! A aquella hora, només hi havia més gent mirant Gran Hermano VIP: El debate (T5), i el film Fast & Furious 8 (La1). I tota aquesta gent no va al museu ni visita galeries ni llegeix llibres o revistes d’art? Es veu que no. Ni ho faran.

Dit això, he d’explicar la meva experiència personal amb This is Art. En arrencar la primera temporada, vaig intentar veure’n un capítol. I em va passar com amb Història de la meva mort, d’Albert Serra… als quinze minuts vaig haver de plegar. Alguna cosa em treia de polleguera.

Hi he tornat. M’acabo d’empassar l’episodi titulat Emoció, emès el 29 de setembre.

Vet aquí algunes “pensacions”:

Visualment, This is art té una factura impecable. Hi ha diners i bons professionals. Imagino que un tal Marc Duran com a director de fotografia i operador de càmera hi deu tenir alguna cosa a veure. L’assessora d’art, Anna Pou van den Bossche, ja són figues d’un altre paner: feia una mena de This is Art low cost a Betevé: Tot Art, i encara hi col·labora amb aparicions esporàdiques a Àrtic. Cherchez la femme.

A Ramon Gener li agrada molt empastifar-se de pintura.

Sobre Ramon Gener, que va iniciar el seu periple televisiu amb Òpera en texans, no sé si la seva actitud com a presentador d’aquest espai és deguda al jet lag –només la seva petja de CO2, en haver visitat tantes ciutats, deu haver augmentat mig grau el planeta–, o si pren alguna substància especial. Si es tracta del segon cas, si-us-plau, passeu-me el telèfon del seu dealer.

A aquest senyor li agrada molt empastifar-se de pintura. Per explicar-nos, per exemple, que Rembrandt es volia posar dins del cervell dels seus retratats, va i es cobreix el rostre d’acrílics com si fos el capità Benjamin L. Willard abans d’assassinar Kurtz a Apocalipse Now.

També li agrada molt d’utilitzar gent “del carrer” per què expliquin què els diu una obra d’art, o que representin una composició famosa. Coi, tothom és guapo! No seran actors contractats?

Joaquín José Martínez i Ramon Gener.

D’altra banda, no em puc treure del cap –per l’estètica, per la filosofia barata i la música de fons– que som en un llarguíssim anunci de compreses. Si el Gener aparegués recobert de pintura fresca i, de sobte, es preguntés: “¿a qué huelen las nubes?”, no m’estranyaria gens.

El programa és d’una imprecisió constant: que si Michelangelo Buonarroti va clavar un cop de martell al seu Moisés exigint-li que parlés, que si el Bernini es va inspirar en la seva experiència sexual per esculpir el seu Èxtasi de Santa Tresa… explica llegendes populars donant-les per fets.

I què em dieu d’agafar un pobre home, Joaquín José Martínez, el primer espanyol alliberat d’un corredor de la mort als Estats Units, i posar-lo davant del tríptic L’esperança del condemnat a mort (1974), de Joan Miró? No sabia quina cara posar…

Això, si m’ho permet la Clàudia, no és “cuidar els mínims”, és fer populisme dels llocs comuns de l’art, sil·logismes impactants per entretenir la penya, autoajuda amb coloraines. Però art? No. This is Not Art.