Les parets de La Capella de l’Antic Hospital de Barcelona supuren història. Història sanitària, història religiosa i història artística.

Però a més de l’al·licient de la seva arquitectura medieval, La Capella, de propietat municipal, ha estat escenari a partir dels anys 50 de diversos esdeveniments artístics com ara els Salons de Maig (1956-1969) i la històrica exposició de Joan Miró del 1968.

Lucía Egaña, Pajas mentales, 2012.

Fa 25 anys, però, l’ús s’ha centrat en la promoció de l’art emergent i ara l’exposició Les escenes. 25 anys després celebra aquesta efemèride. Però no espereu una mostra que repassi la història de l’últim quart de segle, ni una revisió nostàlgica de cap mena. Les escenes, com el seu títol indica, està composta de sis capítols que s’aniran succeint, de vegades un darrere de l’altre i de vegades, encavalcats, fins a mitjans de juny. No us estranyi, doncs, que si aneu aviat a veure l’exposició, us pugui semblar de moment un xic buida i desangelada. Això només és el pròleg d’un projecte, construït per fragments, retalls i també alguna petita picada d’ullet al passat, més ambiciós del que pot semblar a primera vista.

Julia Spínola, Fardo, 1998.

El projecte és ambiciós perquè d’entrada compta amb un equip curatorial format per cinc comissaris: David Armengol, Sonia Fernández Pau, Eloy Fernández Porta, Sabel Gavaldón i Anna Manubens. Després perquè ha implicat a més d’una trentena d’artistes que aniran i vindran, alguns alternats, emmarcats pels sis episodis de la mostra. Tota l’exposició és com una gran metàfora de moltes de les maneres de treballar l’art contemporani actualment: les pràctiques col·laboratives, la fragmentació, el work in progress… Tot allò que al llarg de 25 anys, sobretot des de la feliç iniciativa de Barcelona Producció, que es va engegar el 2006 des de l’Icub per incentivar la producció artística emergent, s’ha anat exposant a La Capella.

Això només és el preludi minimalista d’una sèrie expositiva de sis capítols.

Emergents ja van ser els dos fantàstics cicles que va comissariar el malaguanyat Manel Clot a l’inici de la història de La Capella, obrint pas a una sèrie de pràctiques artístiques que aleshores eren alternatives i ara, en canvi, són hegemòniques en l’àmbit de l’art contemporani. En el primer episodi de Les escenes són les pintures de l’argentí Gustavo Marrone de principis dels anys 90, les que connecten amb la primera exposició de Clot. Són obres de gran força, acompanyades per dues instal·lacions noves: una frase contundent escrita en un mur, L’evidència va poder amb totes les especulacions estètiques; i una instal·lació senzilla però carregada de contingut amb portades de revistes del cor sobre la reialesa espanyola dels últims 25 anys que diu moltes coses.

Gustavo Marrone, 4_0.

La força de l’obra pictòrica de Marrone, emparentada en part amb els dibuixos de Lucía Egaña, conviu amb un objecte contundent, un gran fardell de cartró, enmig de la sala, de Julia Spínola. Marc Vives s’ha atrevit a reescriure un llibre de joventut, Melodramas, mentre que la veu de Laia Estruch musica una declaració d’intencions com a autora. Tenint en compte que això només és el preludi minimalista d’una sèrie expositiva de sis capítols, aquest article haurà de continuar.

Les escenes. 25 anys després es pot visitar a La Capella, de Barcelona, fins al 23 de juny.