Si els pintors catalans van ser molts anys renuents a pintar les seves mateixes ciutats, menys ho serien a pintar aquelles altres que estaven molt lluny del país.

Amb l’excepció de París, que molts dels pintors catalans que hi anaren es van sentir fàcilment temptats de pintar-ne alguns carrers o monuments, ben poques altres ciutats europees van ser objecte d’interès pictòric per part d’artistes d’aquí.

Felip Cusachs, Broadway, dibuix a La Llumanera de Nova York, publicada el febrer del 1875.

I pel que toca a Amèrica la cosa encara estava pitjor, ja que eren ben pocs els pintors d’aquí que hi anaven. I encara a l’Amèrica del Sud, per les relacions colonials i post-colonials de l’estat espanyol, hi havia més tendència a anar-hi, però als Estats Units, trobar testimonis pictòrics fets per catalans ja és més rar.

El pintor romàntic català Eduard Grenzner hi viatjà, només ens consta que dibuixés les cataractes del Niàgara, però és un artista encara per estudiar. Després d’això, merament episòdica, hi ha l’etapa de La Llumanera de Nova York, aquella revista en català publicada allà entre 1874 i 1881 –set anys, Déu n’hi do–, en la que dibuixants fixes eren Felip Cusachs, Frederic J. Garriga, i més endavant Domingo Mora, un escultor que va fer nombroses obres d’escultura aplicada en edificis importants de Nova York, Boston o San Francisco. Aquells col·laboradors de la revista sí que feien il·lustracions costumistes de la ciutat, que coexistien amb vistes urbanes, però en general les imatges de La Llumanera… serien més aviat de tema català, com si volguessin satisfer més les necessitats del públic català que vivia allà, que preferiria segurament “consumir” ressons de la pàtria llunyana, que no pas imatges americanes que tenia prou a mà. Cusachs va deixar-hi un dibuix magnífic, publicat a la revista el febrer del 1875, que representa un Broadway ple d’activitat, ja aleshores la principal via d’aquesta gran ciutat.

El projecte Hotel-Attration de Gaudí, destinat a Nova York, a través dels dibuixos de Matamala.

Nova York, tot i no ser capital de res –per no ser, no ho és ni de l’estat que porta el seu nom–, és des d’antic la gran metròpoli d’Amèrica, i això afavorí que si alguns artistes catalans anaven al Nou Continent, aquella gran ciutat seria el seu principal punt d’atracció. Maurici Vilomara anà a Nova York el 1880, però només a fer-hi un muntatge d’una de les seves escenografies. Per trobar-hi artistes catalans que hi tinguessin una mica més d’arrelament caldria esperar, encara.

Ricard Canals va exposar-hi individualment, quan era poulain de Durand-Ruel, el 1902, però no hi va fer vida. En canvi, Francesc Pausas, que hi anà el 1906, s’hi estigué fins al 1929. Fou un pintor d’un realisme suau, flonjo, presidit per figures sovint somrients, tot i que té esporàdicament concomitàncies amb el Modernisme. Malgrat tants anys de residència allà, segurament la seva obra més novaiorquesa sigui la composició Brooklyn Galvanizing Shop, del 1925, al Grohmann Museum, de Milwaukee, on tanmateix en lloc de reflectir els trets característics de la ciutat retrata l’interior d’una ferreteria.

El principal artista català de l’època, Antoni Gaudí, no fou aliè a Nova York. Ell no hi va viure pas, però el 1908 hauria dissenyat un gratacels per a Manhattan, que era com una mena d’immensa Pedrera, l’Hotel-Attraction. Fou un encàrrec que no s’arribà a dur a terme i que ha estat posat en dubte per alguns, ja que no es va conèixer fins que en va parlar Joan Matamala, escultor que havia estat col·laborador de l’arquitecte, quan aquest ja havia mort.

Sebastià Cruset, North View Queensboro Bridge, oli, 1910. Museum of the City of New York.

Un dels artistes catalans més presents a Nova York va ser el gironí Sebastià Cruset, nascut el 1859. Un pintor interessantíssim i home d’interessos molt variats, del que no se’n sabia res entre nosaltres abans que Imma Socias desenterrés el seu nom d’entre la correspondència d’Archer M. Huntington, i que Marta Camps Triay no estudiés les exposicions d’artistes catalans a Nova York en el seu treball de màster del 2012. Cruset és autor de diversos paisatges urbans de la ciutat, tres dels quals són al Museum of the City of New York. Li agradaven les grans perspectives, i els seus quadres més característics són molt apaïsats, i centrats en visions molt àmplies de la ciutat, que mostren a vista d’ocell tant la seva estètica urbana com la suburbial, tan peculiars d’ella, que no pot respondre per res al paisatgisme urbà tradicional d’arrel europea.

Sebastià Cruset,  Painted From Queensboro Bridge During Snow Storm on St. Patrick’s Day 1910. Museum of the City of New York.

Se sap que pintava des del Queensborough Bridge, aleshores acabat d’inaugurar, i que renovava anualment, per pintar des d’allà, el permís que expedia la comissaria del pont. Sembla que l’etapa principal en que aquestes magnífiques vistes a l’oli de Nova York varen ser fetes, fou entre els anys 1910 i 1914. Diversos altres d’aquests olis han anat apareixent en subhastes importants americanes. Més endavant Cruset marxà, però s’instal·là a prop d’allà, a New Rochelle, on moriria el 1943. Malgrat ser tan poc conegut és un dels paisatgistes urbans més personals de l’art català.

Lluís Graner, The new and old New York, oli. c. 1912.

Lluís Graner també anà als Estats Units. Quan fracassà el seu magnífic projecte dels Espectacles i Audicions que muntava paral·lelament en dos coliseus de la Rambla de Barcelona, marxà a Amèrica. El març-abril del 1910 ja estava fent una exposició individual a Nova York, a la galeria Edward Brandus, de la 5ª avinguda, on almenys quatre de les trenta-nou obres presentades eren de tema novaiorquès. I faria més exposicions en anys posteriors, a la mateixa galeria i a d’altres. Si bé les obres que mostrà allà d’entrada eren de l’estil habitual en ell fins aleshores, el nou context li inspirà vistes del Hudson, quatre de les quals ja exposà a la seva nova individual de 1912, a The Ralston Galleries, a la mateixa 5ª avinguda, on portà seixanta pintures, entre les quals també una del metro de New York i altres de més indrets dels Estats Units; i ja ens són conegudes obres molt interessants, com l’oli The new and old New York, subhastat no fa molt temps a Artnet, on el gust de sempre pels clarobscurs contrastats de Graner es posa ara al servei de la, insòlita per ell, visió de gratacels cap al tard, donant origen a una pintura magnífica, d’una modernitat molt personal.

Eliseu Meifren, autocaricatura davant de Nova York, carta a Alexandre de Riquer (maig 1917). Barcelona col·lecció privada.

Mateu Balasch, un paisatgista més aviat formulari, però molt viatger, s’estigué a Nova York, sembla que amb un cert èxit, vora el 1913. Del que hi va fer no se’n coneix gran cosa. A la mateixa època vivia allà, també, deixeble del gran Robert Henri, el pintor Guillem Bergnes, de qui tanmateix tampoc no es coneix encara gaire obra inspirada en la ciutat. Un dels pintors catalans més viatgers, el modernista Eliseu Meifrèn, també passà per Nova York, on arribà a tenir taller obert el 1916-1917. Tanmateix, no sembla que s’hagués sentit gaire impulsat a pintar la ciutat, que segurament veia molt allunyada del tipus de vistes rurals que el seu públic estava acostumat a demanar-li. Segurament, per això els olis d’allà que li conec són de parcs o del Hudson, amb núvols vistosos i amb el skyline de Manhattan ben distant per evitar el protagonisme d’uns motius massa “moderns”. Però algun dibuix informal amb gratacels sí que se li coneix.

Enric Pascual Monturiol, un pintor excel·lent en certa manera a l’estela de Nonell i del grup d’Els Negres, s’establiria a Nova York el 1914, i sense deixar de venir de tant en tant a Catalunya, tingué el seu taller allà fins que hi morí el 1934. D’ell, però, no en conec obres inspirades en la morfologia de la ciutat.

Joaquim Torres-Garcia, Port of New York, 1923, oli. Subhastat a Christie’s, Nova York el 2016.

Anà a Nova York també algun altre artista ja molt conegut, com Joaquim Torres-Garcia, fastiguejat pel final abrupte del seu encàrrec de pintar el Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, que la nova Mancomunitat de Puig i Cadafalch s’entestà en avortar, quan estava a mig pintar per encàrrec de l’anterior president, Prat de la Riba.

Joaquim Torres-Garcia, dibuix de la coberta del número únic de la revista Catalonia. Nova York, 1921.

Torres s’estigué a Nova York des del juny del 1920 al 1922. L’experiència urbana de la gran ciutat, amb les seves aglomeracions de blocs d’habitatges, insòlits a Europa, no va fer altra cosa que alimentar en ell un constructivisme rectilini, però que no desterra les formes circulars quan vol, tendència que ja apuntava en la seva obra en la darrera època catalana del pintor. L’impacte del nou entorn va fer que fins i tot en retornar d’allà continués pintant temes novaiorquesos.

Ismael Smith, Riverside Drive 98 Street (Nova York), 1933, oli. MNAC, Barcelona.

Encara que alguns artistes catalans també anessin a Nova York, aquest era encara un destí molt poc triat. Ismael Smith –que malgrat el seu cognom era de família catalana només llunyanament anglosaxona– s’hi instal·là definitivament el 1919, però l’aspecte urbà de la ciutat no sol aparèixer en les seves composicions d’aquella època, més centrades en dibuixos i gravats. Sí apareix en algunes pintures posteriors, que sovint són vistes fetes des de la seva casa de Riverside Drive, a l’alçada del carrer 98, a la vora mateixa del Hudson, no lluny de l’enorme taca verda del Central Park.


Frank Alpresa, New York, 1923, dibuix color. Barcelona, col. privada.

Un jove artista amic seu que encara s’estava obrint camí, Frank Alpresa, també era a Nova York als primers anys vint, per bé que el 1924 en retornaria. Allà també va ser impactat per la volumetria dels edificis, si bé aquell va ser un camí estètic episòdic en la seva trajectòria, que s’encarrilaria cap al cartellisme, la il·lustració o l’exlibrisme.

Un dibuixant molt reconegut, però més com a il·lustrador de premsa que com a assidu de les galeries d’art, Josep Simont, visqué onze anys a la ciutat des del 1921, procedent de París, amb un contracte molt sucós amb la revista Collier’s. Passà per allà també el caricaturista Bon (Romà Bonet), el 1927, però la seva estada no tingué continuïtat.

La visió arquetípica de Nova York només apareix en algunes obres menors de Dalí.

Josep Maria Sert va fer allà algunes de les seves decoracions murals més conegudes: pel menjador del Waldorf Astoria en 1930-31 (conjunt adquirit per un grup barceloní el 1973, ara propietat del Grupo Santander), i per al Rockefeller Center de Nova York (1933 i 1940). No es va fer ressò del context urbà de la ciutat, però abans en canvi ja havia ambientat amb gratacels i una gran pista de gel un dels plafons –L’hivern o Amèrica– del menjador dels barons de Rothschild, a Laversine (Chantilly) el 1917-1920, que passà al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid. Era una evocació que no responia a cap perfil concret del skyline de Manhattan, com també faria Feliu Elias, sense haver anat a Amèrica, al plafó principal de can Masferrer de Vic (1935), intitulat El gran mural del profeta.

Salvador Dalí, dibuix al·lusiu a Nova York, 1938. Publicat dins Secret Life of Salvador Dalí (1942).

Salvador Dalí entrà en contacte amb Nova York el 1934, i glossà a la seva manera aspectes de la ciutat en articles il·lustrats a The American Weekly, però són visions marcades per la seva subjectivitat. Fins i tot quan s’establí allà entre el 1940 i el 1948, la visió arquetípica de Nova York només apareix en algunes obres menors d’ell.

Salvador Dalí, Manhattan, 1964. Punta seca.

Altres avantguardistes catalans arribaren a la ciutat: l’independent Josep De Creeft, escultor, s’hi instal·là el 1936, i encara que no reflectí massa l’entorn urbà de la ciutat, sí que hi deixaria un veritable emblema: el famós grup escultòric d’Alícia en terra de meravelles, ubicat al Central Park, popularíssim, i val a dir que estèticament ben diferent de l’estil cantellut de l’obra habitual de l’artista. Joan Junyer, que arribà a la ciutat el 1941, avalat per Hemingway, no retornaria a casa fins el 1976, havent mort Franco.

Josep de Creeft, Alícia en terra de meravelles.

Joan Miró, que hi tenia el marxant –Pierre Matisse– passà per Nova York el 1947 per fer-hi un mural per al Terrace Plaza Hotel de Cincinnati i endinsar-se en el món del gravat, sense deixar-se impressionar pels aspectes més vistosos del seu entorn urbà.

Jaume Muxart, cartell de l’exposició sobre Nova York (Barcelona, 1992).

A mida que s’anava entrant en el segle XX, poc a poc Nova York es feia més habitual en l’horitzó dels pintors catalans, i per tant la representació del seus carrers i els seus gratacels cada vegada era menys rara. S’hi establiren un temps exiliats, com el dibuixant Josep Bartolí, el 1945 –i amb algunes intermitències hi viuria fins la seva mort el 1995–, que va fer-hi molts dibuixos de Manhattan i Brooklyn exposats amb èxit allà mateix aleshores. Un altre exiliat, el cartellista Carles Fontserè, en la seva també excel·lent faceta de fotògraf deixà grans sèries d’imatges de la ciutat, on visqué del 1950 al 1973. Al marge del món de l’exili, el tortosí Josep Benet Espuny va fer-hi notables olis i aiguaforts dels seus carrers i ponts el 1956, i més endavant Jaume Muxart, en un viatge a la ciutat dels gratacels, va fer una àmplia sèrie de pintures de format considerable on treia un gran partit de la volumetria contundent d’aquells edificis singulars.

Aleshores, Nova York ja havia deixat de ser una raresa en els ambients artístics mundials. Ben al contrari, esdevingué el nou centre mundial de l’art nou, fent el mateix paper que havia jugat París anteriorment. Per això l’anomenada Gran Poma passà a ser el gran destí de molts pintors i escultors catalans, l’objectiu que molts d’ells es posaven en la seva carrera. Per això, Nova York com a tema va deixar de ser la raresa que havia estat en els temps que s’han evocat en aquest article, començant per aquell dibuix d’un Broadway encara embrionari, però ja baladrer, que va traçar l’encara incògnit artista Felip Cusachs tan aviat com el 1875.