Als humans ens agrada compartimentar, per això de vegades els grisos i els camins del mig acaben passant més desapercebuts que els extrems.

En la història de l’art català de la primera part del segle XX se sol contraposar el Noucentisme amb les avantguardes. Però la realitat és molt més complexa, i sense negar que existeixen estils i moviments, amb bases ideològiques i estilístiques divergents, cada cop més la història de l’art es percep com un flux de convivències, que encara resulta més enriquidor i fascinant que un relat, ja obsolet, amb etiquetes fixes.

Feliu Elias, La galeria, 1928. MNAC, Barcelona.

Mostrar tota aquesta complexitat a través d’una cinquantena d’obres és el que fa l’exposició Realisme(s) a Catalunya 1917-1936, una iniciativa impulsada per la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya, i que ha iniciat  la seva itinerància al Museu de Maricel de Sitges i continuarà més endavant al Museu de Valls i al Museu de la Garrotxa d’Olot. La seva comissària, Mariona Seguranyes, ha explorat diligentment com alguns artistes van optar per la renovació del seu llenguatge plàstic però sense renunciar a la figuració, una manera de fer que connectava directament amb el que estava passant a Europa amb moviments com la Nova Objectivitat alemanya o el Novecento italià.

Pablo Picasso, Arlequí, 1917. Museu Picasso, Barcelona.

Picasso, precisament el primer que tenia clar que la successió d’estils a la seva obra no suposava una “evolució”, és el referent més clar dels artistes catalans inclosos a l’exposició. Per tant és d’una gran coherència que a l’exposició sigui present L’Arlequí, obra pintada per Picasso durant la seva estada a Barcelona el 1917, i que en certa manera simbolitza l’anomenat “retorn a l’ordre” del pintor malagueny, després de l’esclat del cubisme. És tot un luxe que la cèlebre pintura hagi viatjat a Sitges des del Museu Picasso ja que és una de les seves obres més emblemàtiques i  després que fa poc es va celebrar el centenari de la donació de l’obra a Barcelona per part del pintor.

Salvador Dalí, Estudi per a “Figures ajagudes a la sorra”, 1926. Museu de Montserrat, Abadia de Montserrat.

L’ombra del malagueny plana per tota l’exposició ja que ell va ser inspiració de molts dels artistes representats. Un cas és Dalí, que en l’estudi de Figures ajagudes a la sorra, dibuixa unes dones de formes ben picassianes; o un artista que evolucionarà de manera ben diferent com Pere Pruna, amb un retrat de la seva esposa que recorda els que Picasso feia de la seva dona, Olga.

Francesc Vayreda, Palco d’envelat, 1921. Col·lecció particular. En dipòsit al Museu de la Garrotxa, Olot.

Però més enllà de l’influx picassià, l’exposició descobreix joies dels museus de la Xarxa catalans i també de col·leccions particulars que potser en un altre context passarien més desapercebudes. El 1928 una jove Ángeles Santos va executar un retrat de la seva cosina, fosc i melangiós, una obra molt madura que mai s’havia exposat abans. També és un autèntic gust descobrir la riquesa compositiva i els colors d’un quadre com Palco d’envelat (1921), de Francesc Vayreda o d’Els jugadors (1920) de Francesc Domingo.

Josep de Togores, Les joueurs de billard, 1920. Col·lecció Casacuberta Marsans.

Uns altres jugadors, en aquest cas de billar, protagonitzen una de les obres mestres de Josep de Togores, també del 1920, que acusa la influència de la Nova Objectivitat. La figuració aparentment inofensiva i clàssica del retrat del germà infant de Feliu Elias, amaga figures inquietants al seu voltant. Res és el que sembla. No és una figuració gens innocent com la de La galeria, també d’Elias, virtuosa, un xic “vermeriana” que apunta a un tema que a Mariona Seguranyes li interessa especialment: la malenconia d’aquest moment d’entreguerres. Un període, melangiós, cert, però absolutament esplendorós, que malauradament es va truncar amb dues guerres més i una derrota d’allò més destructiva per a l’art català.

L’exposició Realisme(s) a Catalunya 1917-1936 es pot visitar al Museu de Maricel, a Sitges, fins al 13 d’octubre.