El passat 15 de maig, a Christie’s de Nova York, es va adjudicar l’obra Rabbit (1986), de Jeff Koons, per 91 milions de dòlars.

Es tracta d’una escultura d’acer inoxidable d’un metre d’alçada, el segon exemplar d’un tiratge de quatre. I la notícia no és tant la xifra com que es tracta, de moment, del preu més car pagat per l’obra d’un artista viu. Supera el rècord establert per la pintura Portrait of an Artist (Pool with Two Figures) (1972), de David Hockney: 90.300.000 dòlars.

Tota aquesta dèria per l’artista viu més cotitzat en subhasta va néixer la tarda del 18 d’octubre del 1973, a la sala Parke-Bernet de Nova York (propietat de Sotheby’s). Aquell dia va tenir lloc la primera subhasta de la història dedicada a una sola col·lecció d’art contemporani: 50 obres del magnat dels taxis Robert C. Skull.

En aquella època, una subhasta d’art estava motivada per una de les tres “d”: defunció, divorci o desastre. Es tractava del segon cas.

Obres d’estil pop adquirides entre finals de la dècada de 1950 i mitjans de la de 1960 van multiplicar entre cinc i deu vegades el preu. De sobte, una de les dianes –Targets– de Jasper Johns, adquirida per 5.000 dòlars, assolia els 125.000. Thaw (Desgel), de Robert Rauschenberg, adquirit per 900 dòlars, arribava als 85.000.

Double White Maps, de Jasper Johns, que havia estat adquirit per 10.200 dòlars, va assolir els 240.000 dòlars, la xifra més alta mai pagada per una obra d’un artista nord-americà viu: Johns tenia aleshores 44 anys.

 

Es van recaptar 2.242.900 dòlars. Però el més important va ser el missatge que va arribar als col·leccionistes i que va canviar per sempre el mercat: comprar art contemporani és un excel·lent negoci. Feia tot just sis mesos que Picasso havia mort.

El 1986, Jeff Koons triomfava amb la seva segona individual a Nova York. Paradoxalment, a l’exposició Equilibrium l’artista va perdre-hi molts diners. Les seves obres eren molt cares de produir, però havia aconseguit el més difícil: ser famós. A partir d’aleshores ja no tindria problemes de finançament i actualment és un dels artistes més rics del món.

I com va aconseguir Koons els diners per produir les seves obres? No oblidem que va treballar frec a frec amb el Premi Nobel de física Richard Feynman, i que fondre en bronze no és barat… Koons era un grandíssim venedor. S’havia passat anys venent gravats de Dalí, fons d’inversió immobiliària i matèries primeres com el cotó. I no li importava si havia de vendre per a empreses acusades d’haver inflat el mercat borsari.

L’exemple de Dalí, a qui coneixia personalment, la seva habilitat comercial i el seu coneixement del mercat financer van ser la clau d’un èxit que ja dura trenta-cinc anys. I no m’estranyaria que Koons mateix formés part d’un fons d’inversió que hagués adquirit Rabbit amb l’objectiu de mantenir el preu de les seves obres. Damien Hirst ha fet diverses vegades aquesta jugada, i ningú li ho retreu.

Ara bé, què vol dir ser “un Jeff Koons”? Bàsicament, tres coses: ser , a nivell econòmic, el primer del teu sector. Gaudir de gran popularitat a nivell global. I haver introduït algun mecanisme disruptiu.

I Miquel Barceló? I Jaume Plensa?

Per exemple, Pablo Picasso encaixaria en aquesta definició. I Dalí, en certa manera, també.

Només hi va haver un artista català una mica famós a nivell internacional, abans del 1900: Marià Fortuny. Gaudí és immensament famós i cent per cent disruptiu, però la seva obra no es ven ni se subhasta. A principi del segle XX, Casas, Rusiñol, Anglada Camarasa, Mir… gaudien de mercat a Espanya i a Sud-Amèrica. Curiosament, els preus de Dalí sempre han estat molt més baixos que els de Picasso. Miró tenia un immens prestigi però no era popular com Picasso o Dalí. El caràcter hi ajuda, també. Tàpies va irrompre en un mal moment per a ser europeu.

I Miquel Barceló? I Jaume Plensa? Si oblidem per un instant que Barceló és balear –de la mateixa manera que Picasso era malagueny–, les seves obres en subhasta no depassen els 400.000 euros. Es tracta de xifres respectables, d’obres magnífiques i populars, però als rankings mundials de cotitzacions seria com comparar la Unió Esportiva Sant Andreu amb el Futbol Club Barcelona.

Jeff Koons, 2014. Foto: Bengt Oberger. CC BY-SA 4.0.

Que les elits locals creguin i ajudin els artistes del país sempre és útil, però no imprescindible. Ni Picasso ni Dalí van viure dels col·leccionistes catalans… tampoc dels francesos. A nivell de mercat són el que són gràcies als col·leccionistes alemanys, suïssos i, sobre tot, nord-americans.

En un món globalitzat, però, on el capitalisme financer ha entrat en un procés d’autofàgia demencial, el mercat de l’art és més mercat que mai. I el veritable artista és el col·leccionista.