La Galeria Marc Domènech acull l’exposició Óscar Domínguez. El “triple traç”. 1948–1952, amb voluntat de posar llum a una de les darreres etapes del pintor canari.

Óscar Domínguez (San Cristóbal de La Laguna, 1906–París, 1957) ràpidament s’adherí als postulats artístics del grup surrealista, als quals restà fidel entre el 1929 i el 1938. Amb el temps, però, aniria depurant aquest estil tot reduint-lo a expressions geomètriques.

Óscar Domínguez, El arquero, c. 1950.

En la penúltima etapa de la seva vida, Domínguez juga amb la pintura i configura realitats estranyes, en les quals l’espai sobrer esdevé abisme cromàtic. Igualment, es fa palesa una comoditat formal que troba en l’esquematisme de la línia l’assoliment d’una senzillesa conceptual sense pretensions estilístiques.

Abandonat el surrealisme dels anys 30, Domínguez sembla que balli amb el pinzell sobre el llenç, i traci una coreografia pròpia de ritmes elegants expressament descompassats. En aquestes obres hi bombeja, per una banda, una figuració geomètrica hereva d’una tradició picassiana que ha assumit sense màscares i, per l’altra, una sàvia de fluïts sensibles, hermètics a voltes innocents, que encobreixen, sempre, un vertigen interior. Amb tot, aquest període fou un parèntesi de calma poc habitual en la seva tumultuosa trajectòria vital i artística.

Óscar Domínguez, Le révolver, 1952.

Així doncs, Domínguez desenvolupa la tècnica del triple trait o triple traç, a través de la qual omple de color els marges del dibuix, sotmès als dictàmens de la línia negra; un camí intern però independent que va obrint dreceres. Amb aquest procediment, l’artista canari planteja un estar fora estant dins, és a dir, ofereix un no-lloc habitable que permet observar l’interior de l’obra des d’un exterior instaurat dins de la mateixa obra. Aquesta tècnica actua com un marc irregular, un espai de transició o una illa deliberada que dóna aire i delimita les múltiples profunditats subjectives que es van succeint.

L’obra de Domínguez és el reflex d’una personalitat dual que es mou entre la lucidesa i el desconcert, el sentiment i la ironia.

L’obra de Domínguez és el reflex d’una personalitat dual que es mou entre la lucidesa i el desconcert, el sentiment i la ironia. Per això, en moltes pintures sembla que l’artista canari es rendeixi a la problemàtica de la seva pròpia persona i elabori una obra, a manera de cuirassa, en la qual s’hi submergeix mogut per una pulsió i una incomoditat profundes amb la vida.

Óscar Domínguez, Femmes, 1949.

En aquesta penúltima etapa, Domínguez tendeix a objectivar les coses, tot fent-les convergir amb una iconografia personal que aposta pel secret i el joc simbòlic. D’aquesta manera, se situa magistralment a l’altra banda del riu des d’on, malgrat tot, no construeix mai un pont directe al seu patiment interior però el deixa, això sí, subtilment desdibuixat.

Óscar Domínguez, Composición con toro y animales, c. 1950.

En definitiva, Óscar Domínguez, tot vivint en un estat poètic continu, convertí la seva obra en aixopluc i recull de diatribes. L’art seria, doncs, el seu major confident i el ring on combatria cos a cos amb el pes d’una vida que l’acabaria engolint.

L’exposició Óscar Domínguez. El “triple traç”. 1948-1952 es pot visitar a la Galeria Marc Domènech, a Barcelona, fins al 30 d’octubre.