Banksy, l’enigmàtic artista urbà, ha publicat un vídeo on se’l veu realitzant la seva última creació sobre el mur de la presó de Reading, al sud-est d’Anglaterra.

S’hi veu un presidiari baixant per una corda de llençols que es transforma en una tira de paper, fixada en una màquina d’escriure.

Mural de Bansky a la presó de Reading.

Sembla una al·lusió clara al dramaturg irlandès Oscar Wilde que, entre 1895 i 1897, va complir una condemna en aquesta mateixa pressó per actes homosexuals; experiència que va inspirar La balada de la presó de Reading, una de les seves obres més representatives.

Penso en Wilde i en Banksy, o a l’inrevés, mentre miro la minisèrie Pretend It’s a City (Netflix), unes converses entre l’escriptora Fran Lebowitz i el cineasta Martin Scorsese. Des de les primeres escenes, Lebowitz em recorda Wilde, la mitja melena lleonina, la manera com vesteix amb abrics foscos. I, quan parla, la seva clarividència de jueva de Brooklyn s’empelta amb la mordacitat del geni irlandès.

Fran Lebowitz s’ha fet mundialment coneguda a través d’aquestes xerrades amb el seu amic Scorsese, però fa molts anys que és una icona novaiorquesa. Andy Warhol va ser dels primers en descobrir-la, i la va contractar com a columnista de la famosa revista Interview. La seva secció I Cover the Waterfront va tenir gran èxit, juntament amb el seu primer llibre Metropolitan life (1978).

Fran Lebowitz.

Amiga de l’escriptora Susan Sontag i del fotògraf Mapplerthorpe, addicta a la vida nocturna i a la discoteca Studio 54, la vida de Lebowitz és una versió postmoderna del somni americà. Va abandonar la seva família jueva practicant per a traslladar-se a Manhattan, on va treballar de xofer, taxista i netejadora fins que va entrar en el showbusiness. Ha escrit poc, però ha utilitzat bé els mitjans audiovisuals, essent habitual col·laboradora del Late Night de David Letterman. Es una conferenciant habitual a Nova York i arreu del país, on les seves intervencions son sempre esperades i celebradíssimes.

Em sagna la llengua quan em reuneixo amb el meu cercle familiar o d’amistats.

M’encanta el què diu i com ho diu. En sis episodis de mitja hora, dissecciona la ciutat de Nova York amb una llengua afilada com un ganivet acabat d’esmolar i un cervell estructurat com la millor de les computadores. Em fascina la llibertat amb la que parla de la seva ciutat i del que li vaga sense aplicar l’arnés d’allò políticament correcte (avui em sagna la llengua quan em reuneixo amb el meu cercle familiar o d’amistats).

Cada sentencia és una lliçó de vida. Demana a les noves generacions que mirin mentre passegen, que deixin els dispositius tecnològics i llegeixin i, sobretot, que no donin res per sabut, que s’ho replantegin tot. No trobo ningú del nostre panorama cultural que li arribi a la sola de la sabata.

Una dona meravellosa plena de sentit comú que és el menys comú dels sentits. Scorsese li ha donat llum a través d’aquest documental i de Public Speaking (HBO), i fins i tot li ha donat el paper de jutge al film El lobo de Wall Street. No he pogut deixar de mirar els sis capítols en una sola tarda. Llàstima que Scorsese riu de manera exagerada i moltes vegades quan no toca, però als genis els hi podem perdonar el riure ximple quan ens ofereixen regals com aquest. Fran Lebowitz ha ressuscitat Oscar Wilde, i va ser ell qui va dir “el riure no és un mal començament per a l’amistat”.