No hi ha situació més decebedora que la d’observar els arguments que s’esgrimeixen a continuació de les eleccions per dur a terme els corresponents pactes de governabilitat. No obstant això, hi ha pactes més desil·lusionants encara, són els que no es produeixen mai.

Des de l’inici de la “democràcia”, una gran part de la societat reclama el que podríem anomenar “pactes de mínims”, és a dir, els acords que reflectirien les bases d’una societat veritablement democràtica que garanteixi aspectes relacionats amb la igualtat, els drets i les condicions en què s’haurien de sustentar.

More culture, les cheekies. May 19, 2011. Foto: Pepe Font CC BY 2.0.

Dins d’aquests acords bàsics, els pactes per una sanitat universal i digna, una educació per a tots i totes, i la garantia del bon desenvolupament relacional de la ciutadania hauria de ser la prioritat. I què és aquest desenvolupament relacional, sinó el resultat de l’atenció per la cultura?

Un acord per la cultura

Quan parlem de cultura alguns creuen que ens trobem en el terreny d’allò utòpic o el que és pitjor, del luxe i el prescindible. Ideologies oposades abandonen, d’una manera oposada però semblant, la cultura a la iniciativa privada, deixant als treballadors i treballadores de la cultura en la més absoluta precarietat.

S’ha escrit prou sobre la importància i l’espai fonamental que les accions de la cultura generen com articuladores de la societat, com a base del pensament crític, i com a germen de les transformacions necessàries en una societat que pretén ser part d’un món “vivible”.

From the CED MACBA. Foto: Nora Ancarola.

No obstant això, sembla difícil un “pacte per la cultura”. Tan difícil com preservar de manera clara les hores de debat i reflexió d’assignatures humanístiques a l’ensenyament públic. Però ¿tan difícil és incentivar les plataformes de lectura, incloent de manera permanent creadors i creadores en espais educatius? ¿I generar un codi de bones pràctiques aplicable per l’administració pública, amb incentius al sector privat?

Barcelona student protest. February 29, 2012. Foto: Oatsy 40 CC BY 2.0.

No, no estic parlant de mercat, estic parlant de cultura i, tot i que la cultura ha de ser part del funcionament econòmic, no hauria de deixar els seus agents a l’estacada i permetre que només siguin les empreses subsidiàries les que s’enduguin els beneficis, ni que siguin els polítics els que tinguin la seva rendibilitat a costa de la invisibilització dels veritables creadors de contingut.

Les Arts Visuals

En relació amb les Arts Visuals –probablement el sector més precaritzat de la cultura a Catalunya–, és urgent una anàlisi dels equipaments existents, i un estudi profund de les necessitats d’aquests. La majoria de les ciutats estan tenint problemes per mantenir els seus equipaments amb els continguts que els correspondria. Pressupostos inversemblants, equips humans menys que mínims (normalment en qualitat de falsos autònoms) i cap criteri base que pugui coordinar i interrelacionar els diferents espais, fa que tot depengui de la bona voluntat dels responsables de torn. Les diferents administracions no acaben d’entendre que el seu deure polític (encara que siguin de signes diferents) és col·laborar per crear una xarxa articulada i complementària.

Salvem Santa Mònica. Foto: Nora Ancarola.

Estudis realitzats per professionals que, des de fa anys, esperen en calaixos o arxivadors, de vegades encarregats a professionals, d’altres realitzats per les mateixes administracions, només serveixen per justificar alguns departaments sense acabar de tenir cap incidència. Mentrestant, s’obliden les bones pràctiques; s’apliquen models educatius, com l’educació dual, que només beneficien les empreses privades a costa de comprometre la formació humanística i, en la majoria dels casos, els mínims requisits formatius tècnics; i es van realitzant accions amb un esperit exclusivament electoralista amb l’ajuda d’uns mitjans de comunicació sempre còmplices.

La nova esquerra ha demostrat que no hi havia ni tan sols pensat en la importància de la cultura.

D’altra banda hem comprovat en aquestes dècades que a la dreta no li importa en absolut la cultura i només n’entén el seu aspecte patrimonial i conservador. Una suposada esquerra venuda a les empreses privades va acabar de destrossar el teixit associatiu i professional a Barcelona i a gran part del país, i com la nova esquerra, provinent de l’activisme social, ha demostrat en aquests pocs anys que no hi havia ni tan sols pensat en la importància de la cultura, gestionant amb molt poca habilitat les connexions necessàries entre art, cultura i ciutadania.

Pacte de mínims?

Només un gran pacte de mínims per la cultura entre administracions, professionals i ciutadania pot generar algun resultat. Però hem de tenir en compte que qualsevol estratègia de millora és una inversió a mig i llarg termini, per la qual cosa és molt important la seva continuïtat en el temps.

R! Reclam_Accions per la Cultura. Foto: Nora Ancarola.

Fa pocs mesos es va crear una plataforma –ParlaMent ciutadà de la Cultura de Barcelona– entesa com un observatori i un espai de debat. En pocs dies hi haurà una nova convocatòria de trobada. Tot el meu suport a aquesta iniciativa, sempre que no hi hagi al darrere ambicions polítiques partidistes, que tantes vegades enrareixen els objectius. Veurem què passa. Potser sigui un camí a transitar, però hem de tenir en compte que no podem abandonar les lluites necessàries per avançar en les reivindicacions que, des de fa tants anys, portem reclamant des de les associacions, les plataformes professionals i les agrupacions que coneixen molt de prop i en profunditat la importància que pot tenir la cultura com a eix estratègic per a una societat més justa i humanista.