El Museu del Disseny de Barcelona exposa, fins al 2 de febrer, la primera monogràfica del dissenyador i teòric del disseny Victor Papanek. L’exposició ha estat coproduïda pel Vitra Design Museum de Weil am Rhein (Alemanya), i la Fundació Victor Papanek, vinculada a la Universitat d’Arts Aplicades de Viena.

Es tracta d’una exposició important per diversos motius. D’una banda, mostra material inèdit de Papanek. Després d’una amplia recerca als arxius de la Fundació Papanek les dues comissaries, Alison J. Clarke i Amelie Klein, han tret a la llum documents, imatges i projectes mai exposats anteriorment. De l’altra, es posa a l’abast del públic un autor que, malgrat ser citat sovint, és força desconegut. Per últim, ofereix una mirada contemporània dels conceptes que va difondre Papanek, a traves d’obres d’artistes actuals, connectant el seu pensament amb l’art.

Victor J. Papanek, Estructura de jocs mòbils tetradecaèdrica (1973-1975). © Universitat d’Arts Aplicades de Viena, Fundació Victor J. Papanek.

Papanek, d’origen austríac, va desenvolupar gairebé tota la seva carrera als E.E.U.U. Després que els nazis s’annexionessin Àustria, va abandonar Viena i se’n va anar cap a Nova York el 1939, on va estudiar disseny i arquitectura. El 1946 hi havia obert el seu primer negoci, centrat en la creació de mobles moderns a preus assequibles per als consumidors de la postguerra. Al llarg de la dècada de 1960, molts dissenyadors van començar a qüestionar la seva pròpia professió, i l’obra de Papanek es va tornar cada vegada més política. Finalment, el 1970, es va publicar el llibre que és considerat com una obra pionera en el discurs del disseny Design for the Real World: Human Ecology and Social Change (Disseny per al món real: Ecologia humana i canvi social); el més traduït i venut de la historia del disseny.

El que em sembla més rellevant de l’exposició, és la recuperació d’un teòric del disseny que va plantejar, potser per primera vegada de forma sistemàtica, quin hauria de ser el paper del disseny i dels dissenyadors dins de la societat. No podria ser un moment més oportú per fer-ho. Segons Papanek, el disseny ha de complir quatre condicions, i potser mai com ara es dona un escenari on siguin tant necessàries aquestes quatre premisses.

Victor J. Papanek, Tots som discapacitats, detall del pòster núm. 1 de Big Character: Gràfic de treball per a dissenyadors (1973, esborrany del 1969). © Universitat d’Arts Aplicades de Viena, Fundació Victor J. Papanek.

Que sigui per a tothom. El que s’anomena Design for all apareix com a disciplina als E.E.U.U., després de la Segona Guerra Mundial, quan una part important de la població (tots els soldats ferits, amputats, amb una amplia varietat de minusvàlides) pateix alguna discapacitat. Tanmateix, sempre s’ha considerat que el Design for all era un disseny per a minories. Papanek desmenteix aquesta hipòtesi, argumentant que si sumem tots els aquest grups socials, en realitat estem parlant d’una majoria. I a més inclou col·lectius per als quals sembla que no està pensat el disseny, ja sigui per capacitat econòmica, per origen cultural, per viure en un país amb economies precàries, per edat, etc. De fet, el seu discurs nega la idea d’un usuari estàndard que és global. Justament, situa la diversitat funcional, cultural, ètnica, econòmica, etc. com a nou estàndard. A més dels seus propis dissenys, l’exposició presenta moltes de les obres creades per alumnes sota la seva direcció. Amb la inclusió social com a centre d’atenció, aquests projectes d’estudiants internacionals es dirigien a aquestes “minories”, és a dir, a les persones poc representades i rutinàriament excloses del procés de disseny, com els infants, les dones, les persones de l’hemisferi sud del planeta, la gent gran o les persones amb discapacitat.

Victor J. Papanek, Disseny per al món real. Ecologia humana i canvi social, 1a edició dels EUA, Nova York: Pantheon (1971). Fotografia de la coberta de Georg Oddner /TIO. Disseny de la coberta de Helen Kirkpatrick. © Pantheon Random House, cortesia de la Universitat d’Arts Aplicades de Viena, Fundació Victor J. Papanek.

Que sigui sostenible. La crisi climàtica, que arrossegarà una crisi sistèmica i alimentària, no és una ficció distòpica per fer-ne una pel·lícula catastrofista, és una possibilitat real i cada vegada més propera. És bastant incontestable que l’impacte humà sobre el medi ambient és el culpable d’aquesta crisi. Abans de que el Club de Roma al 1972, digués, per primera vegada des del món científic, que el creixement tenia un límit, Papanek ja ho expressava de forma clara en el seu llibre de referencia Disseny per al món real. Després ho va desenvolupar en Design for Human Scale (Disseny a escala Humana) i The Green Imperative: Natural Design for the Real World (L’imperatiu Verd: Disseny natural per al món real). Al mateix temps, la seva mirada sobre la sostenibilitat inclou la justícia social. Per a ell tot està connectat: el consum  excessiu, la contaminació mediambiental i la injustícia social. Aquesta visió del món, que en la seva complexitat és més urgent avui que mai, il·lustra la profunda influència que el principal mentor de Papanek, Richard Buckminster Fuller, va tenir en ell. Igual que Fuller, Papanek també creia en la funcionalitat dels principis intel·ligents de la construcció que trobem a la natura. Tanmateix, a diferència de Fuller, Papanek no creia que la tecnologia fos la solució per als problemes del món, de manera que fins i tot va publicar un llibre anomenat How Things Don’t Work (Com no funcionen les coses), amb James Hennessey, el 1977. L’exposició presenta obres històriques i contemporànies que responen a aquests reptes que avui dia són encara més rellevants.

Victor J. Papanek i James Hennessey, Cub de treball (1973). © James Hennessy i Universitat d’Arts Aplicades de Viena, Fundació Victor J. Papanek.

Que sigui col·laboratiu. Papanek és dels primers que renuncia al “talent” del creador com a únic motor per desenvolupar projectes. En canvi, proposa equips multidisciplinaris on el dissenyador és una part més d’un equip amb psicòlegs, enginyers, sociòlegs, antropòlegs, físics, etc. El disseny, efectivament, es avui dia una disciplina coral, però a diferencia del que proposa Papanek, els equips tendeixen a incorporar experts en màrqueting i vendes per seduir al comprador. La seva proposta posa l’usuari en el centre del procés de creació, no com a consumidor final sinó com a inici, i com a finalitat ultima del sentit del projecte. Disseny per al món real comença així: “Hi ha professions que són més perjudicials que el disseny industrial, però molt poques. I possiblement només hi hagi una professió que sigui més insincera. El disseny publicitari, dedicat a convèncer la gent perquè compri coses que no necessita, amb diners que no té per impressionar persones a qui no els importa, és potser l’especialitat més falsa que existeix avui dia. El disseny industrial, en confeccionar les cursis estupideses pregonades pels publicistes, assoleix un merescut segon lloc”. L’enrenou va ser considerable i li va costar l’expulsió de l’associació norteamericana de dissenyadors. Mai com ara s’havia parlat tant del disseny col·laboratiu o co-disseny. Teòrics i dissenyadors com Ezio Manzinni hi treballen des de fa temps, i a les escoles s’ha establert com a metodologia protagonista.

Victor J. Papanek filmant el programa Design dimensions del canal 17 de la cadena de televisió WNED, a Buffalo, Nova York (1961- 1963). © Universitat d’Arts Aplicades de Viena, Fundació Victor J. Papanek.

Que sigui obert. Potser aquest és un dels aspectes més interessants i que mostren com Papanek era deutor d’un moment; però alhora transcendeix la seva conjuntura per seguir vigent. A finals dels seixanta, el que coneixem per Do it yourself, era tot una declaració d’intencions. Hi havien publicacions diverses com The Whole Earth Catalog, que exploraven les possibilitats de l’autogestió i l’autosuficiència a tots els nivells, per anar contra una societat de consum que no els agradava. Papanek recull aquest corrent d’acció pràctica i artística que promou la concepció, fabricació, adaptació, millora, reparació o reutilització (reciclatge) fet a casa, amb recursos a l’abast i per mitjà de la cooperació, col·laboració i autoaprenentatge. Per tant, ja no es tracta de crear productes tancats sinó sistemes oberts, que l’usuari pugui fer-se i adaptar a les seves necessitats. En aquest sentit, els dos volums del seu llibre Nomadic Furniture: How to Build and Where to Buy Lightweight Furniture That Folds, Collapses, Stacks, Knocks-Down, Inflates or Can be Thrown Away and Re-Cycled, escrits juntament amb James Hennessey, son un brillant exemple de manual per a un disseny obert. No era un catàleg de productes sinó un llibre de receptes per al bricolatge militant. A l’exposició podem veure alguns exemples dels mobles que es proposen i alhora revisar les publicacions originals. En l’actualitat i a partir de la cultura digital, la idea del disseny de codi obert ha pres una altre dimensió. El codi obert és una forma revolucionària de dissenyar, desenvolupar i distribuir qualsevol cosa. Si bé l’origen històric d’aquest terme està relacionat amb el desenvolupament de programari, actualment s’aplica en altres àmbits d’activitat. Sentim parlar, així, de maquinari lliure, de biotecnologia, de cultura lliure, de democràcia directa, tot propiciant un canvi cap a un model de societat oberta.

Papanek va donar a conèixer la importància del disseny com a eina política.

Per tot plegat, diria que estem en una situació privilegiada per copsar la força i la importància de les idees de Victor Papanek. Fins hi tot, podem intuir algunes mancances i algunes renuncies en el seu treball, fruit d’un moment, la Guerra Freda, durant el qual la politització de la societat era mal vista i perillosa, si tendia a l’esquerra. El govern dels E.E.U.U. va invertir força diners en projectes que, bé podien ser per a un us humanitari, bé per a un us militar i Papanek, com d’altres dissenyadors, hi va participar. En algunes imatges i documents s’entreveu aquesta dicotomia entre finançament i objectius, que es veu inclús en alguns programes acadèmics en els quals hi va participar. Victor Papanek va impartir classes a l’Ontario College of Art, a la Rhode Island School of Design, a la Universitat Purdue, a l’Institut de les Arts de Califòrnia (del qual fou degà), i era cap del Departament de Disseny de Productes de l’Escola de Disseny del Col·legi Estatal de Carolina del Nord. Va dirigir el departament de disseny al Kansas City Art Institute del 1976 al 1981. El 1981 va assolir la plaça de J.L. Constant Professor d’Arquitectura i Disseny a la Universitat de Kansas. També va treballar, va ensenyar i va ser consultor en disseny a Suècia, Anglaterra, Iugoslàvia, Suïssa, Finlàndia i Austràlia.

Tanmateix, Papanek no va renunciar mai a donar a conèixer la importància del disseny com a eina política. Bona prova d’això és quan ataca la tot-poderosa industria nord-americana de l’automòbil, i ho fa no només en els seus llibres sinó en un programa de televisió que ell mateix dirigeix i presenta, on es diuen coses com aquesta: “Abans, en ‘aquells temps’, si a una persona li donava per matar la gent, havia d’arribar a ser general, comprar-se una mina de carbó, o bé estudiar física nuclear. Avui el disseny industrial ha permès la producció en cadena de l’assassinat. En dissenyar automòbils criminalment insegurs que tots els anys maten o mutilen prop d’un milió de persones a tot el món, en crear tipologies totalment noves d’escombraries indestructibles que omplen desordenadament el paisatge, en seleccionar materials i procediments de fabricació que contaminen l’aire que respirem, els dissenyadors han passat a convertir-se en una espècie perillosa. I als joves se’ls ensenya acuradament la competència requerida en aquestes activitats”.

Victor J. Papanek, cadires de menjador de la sèrie Samisen (1960-1970). © Universitat d’Arts Aplicades de Viena, Fundació Victor J. Papanek.

Aquesta militància el portà a conferir als seus objectes una imatge de precarietat poc atractiva, certament. Es diria que hi ha una certa complaença en aquesta estètica povera.  Ja autors d’aquell moment van criticar aquesta austeritat extrema. El propi Buckminster Fuller entenia que l’estètica podia ser una eina per poder inserir els seus projectes. Papanek, malgrat que en els seus inicis va dissenyar mobles de baix cost, amb una carrega estètica molt present, es mostra inflexible i els seus pocs projectes dels seixanta i setanta que esdevenen objectes, pateixen d’una nuesa que els fa llunyans. Possiblement, l’exposició pateix del mateix. Tot i que el muntatge és àgil i divers, el contingut ens pot resultar aspre. Les instal·lacions artístiques que esquitxen el recorregut aporten una visualitat que s’agraeix i que defuig de la típica exposició d’arxiu. L’exposició es complementa amb unes vint obres contemporànies que transporten les idees de Papanek al segle XXI mitjançant dissenyadors com Catherine Sarah Young, Arquitectura Forense, Jim Chuchu, Tomás Saraceno, Gabriel Ann Maher o el col·lectiu brasiler Flui Coletivo i Questtonó. També aborda temes tan complexos com el canvi climàtic global, les identitats de gènere fluides, el comportament del consumidor o les realitats econòmiques de la migració, que reflecteixen la contínua ressonància de les preguntes que Papanek ja abordava als anys seixanta.

Fingermajig, joguines tàctils de plàstic per a infants, de l’exalumna de Victor J. Papanek Jorma Vennola, Finlàndia (1965- 1970). © Universitat d’Arts Aplicades de Viena, Fundació Victor J. Papanek.

Barcelona aportarà la seva pròpia mirada a Victor Papanek amb un seguit d’activitats paral·leles que generaran una relectura actualitzada dels seus conceptes. Amb un cinefòrum, conferencies, tallers i taules rodones, es generarà un coneixement que serà recollit en una publicació pròpia. Podeu seguir el calendari d’activitats a la web del Museu del Disseny i aprofitar-ne algunes per visitar l’exposició.

Al mateix temps, i per primer vegada, el Museu del Disseny ha encarregat a escoles de disseny de Barcelona la relectura de les col·leccions permanents del Museu en clau Papanek, per intentar despertar la mirada crítica en els estudiants. Alhora, els estudiants faran propostes per a la innovació en els parcs infantils, coincidint amb el programa Barcelona Dóna Molt de Joc, de renovació d’aquests parcs que està endegant l’Ajuntament de la ciutat. El resultat d’aquest doble encàrrec als estudiants de disseny es podrà veure a la perifèria de la mateixa exposició a partir del mes de gener.