“Quina mandra”, em va dir fa un any. “Sense haver-ho vist, ja sé el que hi veuré”, em diu avui.

Un any més, li demano al mateix fotògraf un favor d’amic: que m’acompanyi al World Press Photo (WPPh). Però aquesta vegada el noto amb un punt menys de mandra. Ja sap el que hi veurà. Però, sobretot, ja sap el que em dirà, i el veig amb ganes de dir-ho. Estima massa la fotografia com per a no deixar anar el que sent.

Mulugeta Ayene, Relative Mourns Flight ET 302 Crash Victim.

–Escolta, el que anem a veure és art? –li pregunto mentre baixem per l’Eixample cap al CCCB.

–Què cony ha de ser art!

–Llavors què és?

–És el món. El món és art? El món l’explica l’estètica? En el fotoperiodisme hi ha una addicció a l’estètica i la millor estètica és no tenir-ne.

–Però necessitem l’estètica per a transmetre el dolor –li contesto–. Res ha difós més el que va ser l’Holocaust que La llista de Schindler, una pel·lícula que és pura estètica, no?

–No. És una pel·lícula i nosaltres no fem pel·lícules.

Entrem en el World Press Photo i el meu amic comença disparant –els fotògrafs disparen– enfront del treball de Muguleta Ayene, finalista en el story de l’any: familiars dels passatgers del vol ET302 de Ethiopian Airlines en l’indret on es va estavellar el Boeing.

–Mira el plany d’aquesta gent. Ha disparat amb teleobjectiu, probablement en pool. Els familiars no saben que els estan fotografiant. Aquestes notícies s’han de cobrir i hi ha arguments per a què es publiquin aquestes fotos, encara que a les persones fotografiades no els agradi.

Quin sentit té penjar aquestes fotos a la paret un any després?

–Llavors, quin problema hi ha?

–Entenc que es publiquin durant els dies de la notícia, però quin sentit té penjar aquestes fotos a la paret un any després? Aquí i ara ja no mana la notícia. Mana la bellesa. No es pot fer un story amb teleobjectiu! És el negoci del fotoperiodisme.

És el mateix una fotografia publicada en un diari que penjada en un museu? Canvien el context i el pas del temps el significat de la imatge?, em pregunto davant aquestes belles fotografies de gent patint.

I ens apareix una imatge del fotògraf Mark Blinch, primer premi en singles d’esports: tothom observant una canastra de Kawhi Leonard en un partit de basket entre els Toronto Raptors i el Philadelphia 76ers.

–Blinch ha fotografiat EL MOMENT –diu el meu amic–. En aquesta imatge hi passa tot. És el que em van ensenyar quan vaig estudiar fotografia. La lectura de la imatge, el seu recorregut, com si la llegissis: comences per dalt a l’esquerra, portes la teva mirada a la dreta i després a baix a l’esquerra i cap a la dreta. I, quan la foto és bona, tornes a fer el cercle. Una vegada i una altra.

Mark Blinch, Kawhi Leonard’s Game 7 Buzzer Beater.

Aplico la lliçó del meu amic, amb la mirada vaig donant voltes a la canastra de Leonard i constato el que ja sabia: les bones fotografies són les que tenen més d’una fotografia a dins. Les que atrapen més d’un moment.

Al costat d’aquesta brodada imatge de Basket penja el segon premi en stories d’esports: el treball d’Olivier Papegnies sobre un equip de futbol femení de Benín.

–Les stories d’esports sempre premien components extra fotogràfics, històries de superació africanes. Com si a Suècia no hi hagués gent deprimida –diu el meu amic.

M’atreu una foto de talibans en blanc i negre, m’acosto i és com si em sentís a casa. És el treball de Lorenzo Tugnoli, primer premi en storiescontemporary issues.

–No sé. Nosaltres som notaris. I aquest no és un blanc i negre notarial –sentencia.

Lorenzo Tugnoli, The Longest War.

–Quina és la millor foto que has vist fins ara? –li pregunto a la meitat de l’exposició.

–No me’n recordo.

Ens aturem davant de les fotografies de Romain Laurendeau, la revolta de la joventut algeriana, primer premi en long term stories.

–Potser és un blanc i negre massa carregat, però és una història exemplar. És molt sòlida. No ho ha fet en dos dies. Mirant el seu treball no sento que m’estiguin fotent un gol.

Romain Laurendeau, Kho, the Genesis of a Revolt.

I arribats a aquest punt, el punt dels gols que ens colen, apareix el virus.

–Apunta-ho bé amb el boli –diu–: a Espanya el que impera és que jo tingui els meus cromets, cromets, cromets. Tots en un paquetet. Però tots inconnexos. Doncs no! Primer cal pensar i després fer clic. Aquí primer fem la foto i després pensem.

Ni metges ni empleats de funeràries tenen l’ansietat del fotògraf. Entenen la seva feina.

–Ho dius per la Covid?

–Ho dic per la Covid com a carrera. A veure qui fotografia el primer mort. A veure qui fotografia el primer taüt. La paraula és ansietat. Ni metges ni empleats de funeràries tenen aquesta ansietat. Entenen la seva feina. I nosaltres hauríem de treballar com ells.

Tanco els ulls i imagino als periodistes treballant amb la serietat dels empleats de funeràries: seria la veritat absoluta, definitiva. No ho veig malament.

–Però tu has fet fotos de la pandèmia i et presentaràs al concurs, no? –li pregunto.

–Sí. Estic molt orgullós d’alguna de les meves fotos, però no tinc un story de la pandèmia. No el tinc –insisteix–. I et juro que si quedo el primer ho criticaré, perquè jo sé que cap de les meves fotos és la millor que s’ha fet.

–Ningú no ho està fent bé?

–Els Estats Units, per exemple, van trigar a ficar-se en el tema de la Covid, però són molt potents. Tenen tradició, tenen cultura fotogràfica. Es documenten abans. Tenen coherència, coherència metodològica. I tenen editors. Aquí, no. Anem cames ajudeu-me. Anem a les manifestacions i fotografiem sense pensar en perquè es manifesten, interessant-nos més en com queda la foto que en què és el que transmetem.

–Quina és la solució?

–Menys drames i més currar el dia a dia. Intentant entendre.

–Menys òperes i més músics de carrer?

–Menys espectacle i menys plorar de plató en plató.

Les imatges d’aquesta edició del WPPh –ens diuen els seus responsables– ja ens anuncien d’alguna manera el món de la Covid, encara que les fotos són del 2019. Però, francament, l’única relació amb la pandèmia la veig en el segon premi categoria nature stories: la fotografia d’un pangolí, la simpàtica bestiola sospitosa de ser l’origen del virus, presa abans del virus per Brent Stirton.

Brent Stirton, Pangolins in Crisis.

I per fi arribem a la foto guanyadora, obra de Yasuyoshi Chiba: un noi, il·luminat de nit per mòbils, recitant un poema contra el govern militar de Sudan.

–Dispara –demano al meu amic.

–És una foto correcta. Però de veritat aquesta és LA FOTO de l’any?

Yasuyoshi Chiba, Straight Voice.

–Quan s’acosta la temporada de premis, tots nerviosos –deixa anar el meu amic–. L’ego, saps? Els premis marquen massa les agendes.

I les mirades, afegeixo en el meu pensament.

–I després estan els jutges dels premis –afegeix–. Tots fotògrafs. Fotògrafs que jutgen fotògrafs. Falten antropòlegs, historiadors, mestres, sociòlegs i, sobretot, els protagonistes. Els fotografiats. No tenen dret a opinar dels seus miralls?

El meu amic –“mira, et parlaré de jurats”– em porta directe a les fotografies de Maximilian Mann, finalista en la categoria de Medi Ambient. El desastre del llac Urmia, al nord-oest de l’Iran: el sisè llac d’aigua salada més gran del món s’està assecant.

Davant les imatges del no-llac, el meu amic busca alguna cosa en el mòbil i me l’ensenya. Mann ha estat acusat de plagiar el treball de la fotògrafa iraniana Solmaz Daryani, però el jurat del WPPh ha desestimat la denúncia. Tot molt sorprenent, veient les unes i les altres imatges.

–I després està la pandèmia d’etiquetes de marques de càmeres a l’Instagram dels fotoperiodistes –diu el meu amic.

–I això és dolent? –pregunto.

–Hi ha treballs de mines de sofre pagats amb etiquetes de càmeres. Cobren alguna cosa de l’etiqueta els que s’empassen el sofre picant mina? Et diran que algú ha de despertar consciències… Les despertem? Mira, fa ja cinc anys que Aylan es va ofegar, ha canviat alguna cosa? No sé. Cal refundar. Falla alguna cosa.

–Escolta, i tot això que m’expliques, ho parles amb d’altres fotògrafs? –li pregunto mentre caminem cap al mercat de la Boqueria.

–Amb qui cony vols que ho parli?

–Amb mi.

–Series capaç de dir-me què has vist en l’exposició? Què has entès? Què hi ha de nou? Jo he vist alguna cosa que s’està morint, quelcom que no ha entès cap a on va el món.

–Hauríem d’eliminar el World Press Photo?

–En absolut. És necessari. Però el fotoperiodisme en aquest format està en crisi, falla el format i l’edició. No és un problema exclusiu del WPPh. El format no comunica una merda, i no despertem consciències baixant a una habitació a veure fotos de 20×30.

La pietà com a rutina, penso.

–I per què continues presentant-te a la passarel·la? –li pregunto.

–Perquè és part del meu treball. I per ego.

Ens asseiem en el bar Pinotxo. Mentre piquem alguna cosa, parlem dels seus dos fills. M’explica que la petita està en aquesta edat, sis anys, en la qual els nens li donen voltes a què és la mort.

–Fa uns dies em va preguntar si jo seria el primer dels quatre a morir.

–Són conscients de què és la mort?

–Per a ells és estar radicalment sols.

És, sense dubte, la foto més profunda i inquietant que el dia ha col·locat davant dels meus ulls.

 

[World Press Photo 2020. Mostra internacional de fotoperiodisme, es pot visitar al CCCB de Barcelona fins al pròxim 20 de novembre.]