Sovint he dit –i no sempre generant consensos- que si Pablo Picasso (Màlaga 1881 – Mogins, Provença 1973) hagués mort el maig del 1904, abans d’instal·lar-se definitivament a França, ara seria també a tots els manuals d’història de l’art mundial, sense necessitat d’haver encara fet la seva enormement creativa carrera posterior, durant la qual s’inventà el Cubisme, i liderà la pintura d’Avantguarda del segle XX, entre moltes altres coses.

El Picasso d’abans del 1901 havia creat ja un estil propi: una mena de Fauvisme incipient, molt vigorós (el 1901) i colorista, ben seu, i després recrearia un Simbolisme molt personal, en la seva època Blava (1901-1904), estil patètic i extraordinàriament sobri que, en endolcir-se, derivà cap a l’anomenada època Rosa (del 1904 al 1906), després de la qual, havent passat per la breu etapa de Gòsol, al Bergadà, ja esclataria el Cubisme.

Si a això hi afegim que abans del 1901 l’artista ja portava prop d’un parell d’anys essent un dels pintors joves amb més geni –encara competint amb altres- del Modernisme català, trobarem en ell un gruix de carrera d’uns set o vuit anys comparable –o superior-, en qualitat i en fecunditat, a la de molts dels seus coetanis d’aquí i de fora, que ja l’haurien fet creditor a un lloc excepcional en la pintura mundial dels inicis del segle XX.

Vista de l’exposició.

Ara, a París –al Musée d’Orsay-, hi ha la prova palpable de la meva afirmació, en l’exposició Picasso bleu & rose , inaugurada el 18 de setembre, i que es podrà veure fins el dia de Reis. És una exposició completíssima, d’unes dues-centes vuitanta peces, repartides en setze sales, cada una d’elles amb significat propi, on el visitant trobarà la gran majoria de les obres mítiques que apareixen reiteradament en les monografies d’aquell Picasso, i en molts llibres de síntesi de l’art del segle XX inicial. Per aquest motiu l’afluència de públic a aquesta exposició, que ben mirat només recull cinc o sis anys de la llarguíssima trajectòria de Picasso, el dia en que la vaig visitar era molt gran, arribant-se en moltes sales a una densitat gairebé excessiva de gent.

En realitat l’exposició abasta força més del que el seu títol proclama, ja que una setantena de peces son anteriors a l’època blava, de manera que pot dir-se que gran part de la seva època catalana hi és molt ben representada. Només hi mancarien obres de les etapes formatives de l’artista, aquelles en les que ell encara era només una promesa certa, però abans d’engegar la seva formidable màquina de crear amb originalitat total.

Les obres exposades majoritàriament són de l’artista, però també n’hi ha algunes d’artistes del seu entorn molt vinculades a aquell Picasso –Rusiñol, Casas, S. Junyent, Nonell, Max Jacob, Apollinaire-, així com documents fotogràfics, d’arxiu o impresos relatius a ell. Algunes d’aquests obres d’altres són sorprenents, com el magnífic retrat a l’oli que Sebastià Junyent –mecenes i conseller del jove pintor- va fer-li, posant davant de La Vie (1903, Cleveland Museum of Art), l’oli de gran format que Junyent li havia comprat. I he sabut cóm va costar que acceptessin incloure aquesta obra extraordinària –com a document, però també com a obra d’art-, pel fet que no apareix pràcticament reproduïda enlloc, i el seu autor no sonava a França. Les grans antològiques són sempre molt tòpiques: volen ensenyar al públic sobretot allò que el públic ja coneix, i ficar-se en descobertes els fa molta mandra.

A l’exposició, que és completíssima –els visitants tenen l’oportunitat de veure en directe una gran quantitat d’obres famosíssimes, es constata, si calia fer-ho, que Picasso era d’aquells creadors que no s’apuntava a les tendències de moda, sinó que era ell qui, en tot cas, creava les novetats que després  generarien –o no- gran nombre de seguidors.

Aquell Picasso quasi fauve tornava a mig 1901 al Simbolisme. Però no era el Simbolisme dels pre-rafaelites, o entre nosaltres el de Riquer o el d’Adrià Gual, sinó a un llenguatge d’elaboració pròpia, que denota que l’autor tenia al cap Puvis de Chavannes –com el tenia també Torres-Garcia ja aleshores mateix-, i que passava per l’experiència d’haver conegut l’obra dels Nabís, i d’haver deixat lliure la mà per a desfermar aleshores la seva creativitat. I tot això ho feu sense plantejar-s’ho, perquè un artista autèntic les obres les ha de fer directament des de la seva experiència, pura expressió, i no pas passant pels esquemes de cap teoria apresa o preconcebuda. Ara bé, la tristesa que en aquella època afectava Picasso –filla en bona part de la patacada del suïcidi de Casagemas- feia que els temes a través dels quals ell expressava aleshores la seva pintura fossin greus, meditatius, ombrívols.

Personalment, retrobar-me amb La Flor del Mal (Hakone, Japó, Pola Museum of Art) d’aquesta època mateixa (1902), que de nen jo veia presidint el menjador de casa els avis, o amb la figureta Femme assise (París, Musée National Picasso) de fang cru, el primer assaig escultòric de Picasso, que el va fer a la desapareguda torre familiar del carrer de Pàdua, a Sant Gervasi de Cassoles, de la ma del meu oncle-avi escultor Emili Fontbona, ja em justificava –ben subjectivament, és clar- l’escapada a París.

Just després, ben mirat, l’època rosa no serà altra cosa que l’optimització de l’època blava. Estèticament seran molt semblants una i altra, només que en la rosa –igualment simbolista de base- els colors perdien foscor, de nit es passava a alba, i els temes –pretextes per pintar abans que res més- passaven a ser amables: ja no eren figures en meditació, afectades de possibles traumes, sinó gent de la faràndula, nens plàcidament enjogassats, noies discretament prometedores, fins i tot abraçades amoroses, que no tenien la riallada esclatant o la crispació vitalista dels olis de l’exposició de can Vollard de 1901, però sí la proximitat novament d’un benestar imminent. I aquella delicadíssima sensibilitat de la figura que esclataria molt més endavant, a l’època “neoclàssica” dels volts del 1920, quan semblà descansar de la turbulència de l’Avantguardisme que ell mateix havia creat, aquí ja apareix una quinzena d’anys abans –al Retrat de la senyora Canals (Barcelona, Museu Picasso) o a la Femme à l’èventail (Washington, National Gallery of Art), ambdues del 1905, per exemple-, perquè a la plena i complexa motxilla de Picasso, aquest to d’extrema elegància del traç i del concepte sempre hi va ser, i aflorava quan les circumstàncies de tota mena li ho permetien, o quan el cos li ho demanava.

La ubiqüitat estètica de Picasso, sempre coherent tanmateix, la veiem constatada, per exemple, amb la puntaseca Le bain (París, Musée Nationale Picasso) de 1905, inequívocament d’època “rosa” tot i que no és obra en color, la mateixa que es publicava de Picasso al més de juny de l’Almanach dels noucentistes (1911), en un tiratge, de 1913, posterior doncs a la proba recollida en aquella publicació emblemàtica del Noucentisme aleshores naixent.

Una de les setze sales de l’exposició –la número 10- és monogràfica dedicada al Picasso eròtic. Un encert, ja que Picasso és, entre moltes altres coses, hedonisme. I en aquesta secció hi tenen un paper estel·lar la sèrie de dibuixos de sexe explícit, del 1902-1903, conservats al Museu Picasso de Barcelona provinents de la col·lecció Garriga i Roig.

L’exposició té tot un equip de conservadors, personal de la casa i del museu Picasso de París, però al seu costat hi ha de conseller científic Eduard Vallès –difícilment trobaríem algú que conegués millor arreu la figura i l’art de de Picasso-, al costat d’una de les primeres persones que internacionalitzà l’art català del Modernisme, l’americana Marilyn Mc Cully.

I després vindria el Cubisme, del que, a París mateix, ben a prop d’allà –al Centre Pompidou-, una altra exposició monumental en dóna també ara una amplíssima antologia (del 17 d’octubre el 25 de febrer), en la que Picasso també hi és, naturalment, però al costat de Braque, Gris, Gleizes, Metzinger, Léger, els Delaunay, els Duchamp, Chagall i tots els altres, a més d’escultures de Brancusi, Laurens o Modigliani.