El proper diumenge 24 de maig se celebrarà la festivitat de Santa Sara Kali (Sara de Marsella o Sara la Negra, Sara e Kali en llengua romaní), la patrona del poble gitano. El protagonista d’aquest article és el guitarrista gitano Manitas de Plata (Seta, 1921 – Montpeller, 2014), que durant tota la seva vida va fer la peregrinació a Les Santes Maries de la Mar (Lei Santas Marias de la Mar, en occità), com a gran devot que era de la seva patrona.

Però, a més, es dona la circumstància que enguany fa seixanta-cinc anys d’una peregrinació que resultà rellevant per a la seva biografia. La història d’aquest text ve de fa quatre anys, quan va sortir en subhasta un retrat que Picasso va fer de Manitas de Plata el mes de maig de 1968. L’aparició d’aquest retrat va significar l’entrada al meu arxiu picassià i l’anotació apressada de quatre notes esparses, res més. Però l’actual confinament m’ha permès ordenar els papers i desenvolupar aquesta història.

Picasso i Manitas. Foto: Lucien Clergue.

El retrat és un oli i pastel sobre cartró on el representa amb els clàssics grafismes del darrer Picasso i a partir d’uns cromatismes vibrants. Sabem que es va subhastar a Xangai el dia 22 de desembre de l’any 2016, i el preu de sortida era de més de 700.000 €. Per tant, l’obra sortia a subhasta poc més de dos anys després de la mort del guitarrista. Si als que treballem amb obres d’art ja ens interessa la traçabilitat d’aquestes, el cas d’un retrat de Manitas realitzat a la Costa Blava i subhastat a Xangai és d’allò més suggerent. Què va fer Manitas amb l’obra? Com arribà a la Xina? En definitiva, quina intrahistòria amaga? Val a dir que no es tracta d’una obra rellevant ni passarà a la història de l’art, però és el símbol d’una relació personal que ens servirà com a subterfugi per parlar d’història de l’art, del món gitano, de música, de literatura, de fotografia i, sobretot, de la vida mateixa.

Pablo R. Picasso, Retrat de Manitas de Plata, maig del 1968. Pastel i oli sobre cartró, 49 x 39 cm.

Quan Manitas va morir l’any 2014 amb 93 anys estava completament arruïnat, fet que sobta en qui havia estat tota una celebritat a França –i arreu del món— a partir dels anys seixanta. En el conjunt de la seva carrera va vendre al voltant d’un centenar de milions de discos i va publicar una vuitantena d’àlbums. Per tant, una carrera prou exitosa que, en circumstàncies normals, l’hauria hagut de protegir de les penalitats que ens pot dispensar el futur. El seu nom real era Ricard Baliardo, natural de Seta, la ciutat natal de personalitats com Paul Valery i Georges Brassens; però ell va néixer en una rulot de circ. Manitas era completament analfabet i mai en la vida trepitjà una acadèmia de música. Amb sis anys, el seu pare, Auguste Gustave Baliardo, li va regalar una guitarra, que va aprendre a tocar amb el seu oncle Joseph. Abans d’arribar a la fama es dedicava a tocar la guitarra fent bolos per tot el sud de França, aquí caic aquí m’aixeco. Un dels seus referents fou el també guitarrista gitano francès Django Reinhardt, que morí l’any 1953, aproximadament quan Manitas començava la seva carrera artística.

Vincent van Gogh, Campament gitano a les afores d’Arles, 1888. Musée d’Orsay, Paris (RF 3670).

Una de les persones més importants de la vida de Manitas fou el fotògraf francès Lucien Clergue. Clergue va nèixer a Arles i fou un dels fundadors l’any 1970 dels Rencontres d’Arles, el prestigiós esdeveniment internacional de fotografia que se celebra en aquesta localitat del Sud de França. Clergue va conèixer Manitas fa tot just seixanta-cinc anys: va ser el 1955, durant la peregrinació anual dels gitanos de tot el món a Les Santes Maries de la Mar (la Camarga). Durant aquell primer contacte el va poder veure tocar la guitarra amb els seus companys, i allà mateix Clergue li va fer les primeres fotos, convertint-se des d’aleshores en el millor publicista mundial de Manitas. De fet, Clergue va obtenir fama, entre d’altres coses, per les seves espectaculars sèries fotogràfiques dels gitanos del sud de França. En el context d’aquest article, ressona de fons el fantàstic carro de gitanos que pintà Van Gogh precisament a la rodalia d’Arlés, actualment al Museu d’Orsay de París.

Diuen que Picasso va afirmar “Il vaut plus cher que moi!”

Sense ser el seu mànager en sentit estricte, Clergue fou una de les persones que més va ajudar Manitas a projectar-se com a artista –el seu Pigmalió, segons Le Figaro—, una relació que explica al seu llibre de memòries vinculades a Picasso, Picasso, mon ami (Éditions Plume, 1993). Clergue també li facilità contactes amb l’elit intel.lectual de França, que rebé Manitas amb els braços oberts, entusiasmada pel seu talent i per la força de la seva proposta artística, tot i que segons els experts no estava entre els millors guitarristes del seu temps. Clergue havia conegut Picasso un parell d’anys enrere, l’any 1953, amb motiu d’unes fotografies que realitzà durant una corrida a Arles –tenia només divuit anys–, i de seguida es guanyà la confiança de l’artista. Segons Clergue, l’any 1964 va organitzar una festa gitana amb Manitas i els seus companys, a la qual hi va convidar Picasso. Però l’artista els va dir que millor anessin ells a casa seva, on van fer la festa i sembla que la connexió amb Manitas va ser evident des d’un principi. Diuen que Picasso va afirmar “Il vaut plus cher que moi!”. No es pot confirmar aquesta frase, com tantes apòcrifes atribuïdes a Picasso però, d’acord als seus patrons de comportament, és més que possible que hagués anat així. Ho hauria fet en part per afalagar-lo, però amb un fons d’admiració real que Picasso tenia per la gent amb talent.

Fotomuntatge amb imatges de Lucien Clergue per a l’àlbum Hommages, de Manitas de Plata. A dalt, amb Dalí, al centre, amb Picasso, i a sota, amb Cocteau.

Val a dir que Picasso mai fou un melònam, tot i haver treballat amb músics com Falla, Satie o Stravinsky durant l’època dels Ballets Russos. Ell mateix reconeixia que la música que li agradava de veritat era la d’extracció popular, com les coples antigues, i aquí entrava el flamenc i les rumbes de Manitas. El guitarrista visità Picasso en diverses ocasions i Clergue en deixà testimoni a través de les seves fotografies. Algunes foren exposades l’any 2017 amb motiu de l’exposició que el Museu Picasso de Barcelona dedicà a Clergue, comisariada per Sílvia Domènech (Lucien Clergue: Vint-i-set encontres amb Picasso).

“Manitas abraça Picasso i se li adreça tranquil·lament en català, amb una certa sorpresa per part meva. Picasso li respon també en català”.

L’escriptor i gran expert picassià Josep Palau i Fabre relata al seu llibre Estimat Picasso el dia que va coincidir amb Manitas de Plata en una visita al domicili de l’artista, concretament el 31 de maig de 1968. El retrat citat de Manitas està datat a la part superior esquerra amb la inscripció MAI (maig, en francès), això significaria que fou realitzat durant aquells mateixos dies. Palau ha deixat un testimoni molt detallat d’aquella trobada entre Manitas i Picasso: Mentre Palau ja estava amb Picasso, Manitas entrà a l’habitació acompanyat de Clergue i es dirigí directament a l’artista. “[Manitas] abraça Picasso i se li adreça tranquil·lament en català, amb una certa sorpresa per part meva. Picasso li respon també en català”, escriu Palau. En realitat, la comunitat gitana del sud de França que parla català no és només la de la zona de Perpinyà, com es pensa tot sovint, sinó que abasta moltes altres ciutats fora del seu àmbit lingüístic. Eugeni Casanova ho explica amb tot detall, després d’un notable treball empíric, al seu documentat llibre Els gitanos catalans de França (Pagès Editors, 2016), on cita precisament com a gitano catalanoparlant el cas de Manitas de Plata.

Picasso observa Manitas de Plata. Foto: Lucien Clergue.

Tornant a la narració de Palau, la vetllada va tenir trets surrealistes des del començament. Després de l’abraçada, Picasso li diu a Manitas:

On has deixat la guitarra?

La tinc al cotxe.

Ja estàs anant-la a buscar.

Mentre Manitas anava a buscar la guitarra, Clergue explicà a Picasso els èxits professionals del guitarrista arreu del món, però també l’assabentà de les seves conquestes amoroses, concretament en un vaixell i a Anglaterra. Això ens quadra amb la fama de faldiller de Manitas, de qui sabem que va tenir fins a tretze fills reconeguts i, segons la llegenda, una trentena encara pendents de reconeixement. Segons Palau, durant aquella vetllada Manitas tocà una rumba catalana en honor seu, i unes malaguenyes dedicades a l’artista. Picasso, que no havia tingut un bon dia, s’anava animant i va sortir a buscar una botella de Tio Pepe que personalment va servir a tots els que estaven al domicili.

Al marge dels citats, hi era també la seva esposa Jacqueline, el gravador Aldo Crommelinck i l’arquitecte nord-americà William Hartmann, entre d’altres. El relat de Palau es completa documentalment amb el reportatge fotogràfic que féu Clergue d’aquell dia. Algunes d’aquestes fotografies han estat reproduïdes a la nova i magnífica edició de l’Estimat Picasso de Palau i Fabre, a càrrec de Julià Guillamon (Galàxia Gutenberg i Fundació Palau, 2019). És una edició feta amb una gran cura, de manera que completa les elisions textuals de Palau i documenta gràficament –ja sigui amb obres i documents diversos— aquells episodis que Palau narra al llibre, com és el cas de la visita de Manitas. Si aquest dietari ja era bona literatura –que aparentment parla de Picasso, però sobretot ens revela un Palau obssessiu—, aquesta edició el situa en una nova dimensió.

Picasso signant la guitarra de Manitas, mentre el guitarrista s’ho mira. 1968. Foto: Lucien Clergue.

Entre les fotografies que realitzà Clergue aquell dia, destaca la sèrie on es veu Picasso signant la guitarra a Manitas. Mentre el pintor signa la guitarra, Manitas observa atentament com es revaloritza el seu instrument. Amb una mena de gúbia fa un solc per eliminar el vernís que dificultava la fixació de la signatura. Sobre aquest solc Picasso aplicaria la tinta que, d’aquesta manera, va quedar perfectament fixada.

Si aquesta anècdota festiva podria donar a entendre que un Picasso ja vell havia baixat el seu ritme de treball, era tot al contrari. Si ens fixem en només un dia, el de la visita de Palau i Fabre (31 de maig de 1968), la vetllada de les malaguenyes, les rumbes i el Tio Pepe, resulta que Picasso va realitzar, ni més ni menys, que un mínim de tres gravats per a La Celestina. Es tracta d’una sèrie de 66 il·lustracions lliures de la novel·la de Fernando de Rojas que integren la penúltima gran sèrie de gravats que realitzà Picasso, la Suite 347. De fet, es titula Suite 347 perque aquest és el nombre de gravats que integra la sèrie, una autèntica barbaritat si tenim en compte que els va fer en menys de set mesos (entre el 16 de març i el 5 d’octubre de 1968), alhora que realitzava moltes altres obres, entre elles pintures de gran format. Potser aquell dia feu alguna obra més —el confinament no em permet una documentació més estricta—, però si només fos això ja seria extraordinari per a un home d’uns 86 anys. A més cal tenir en compte que, com era costum en ell, hauria rebut la visita cap a les cinc de la tarda, hora taurina com li agradava recordar.

Portada del disc Hommages de Manitas de Plata, protagonitzada pel guitarrista i per Brigitte Bardot. Foto: Lucien Clergue.

La carrera de Manitas fou meteòrica, però tot començà amb una gravació de l’any 1955 que li feu el polifacètic productor bengalès Deben Bhattacharya a Les Santes Maries de la Mar. Al seu llibre, Eugeni Casanova detalla els primers discos de Manitas, vinculats a les trobades de músics gitanos de Les Santes Maries de la Mar, que aviat van atreure les empreses discogràfiques. Però la seva consagració definitiva arribà quan actuà al Carnegie Hall de Nova York l’any 1965, on tornà en diverses ocasions. Segons Clergue, ell fou l’intermediari entre Manitas i el productor nord-americà Alan Silver, que li obriria les portes dels escenaris nord-americans. A partir d’aquells recitals a Nova York, Manitas començà a actuar en alguns dels escenaris més importants del món i va esdevenir un dels gitanos més coneguts del planeta.

La seva figura assolí caràcter simbòlic quan va convèncer el secretari general de les Nacions Unides –el birmà U Thant–, de crear una representació permanent del món gitano. La fama el portà a contactar amb personalitats rellevants del seu temps com Charles Chaplin o Brigitte Bardot, entre moltes d’altres. Bardot fins i tot protagonitzaria la portada del seu disc Hommages on, de nou Clergue, la retrata embadalida mentre observa com Manitas toca la guitarra. Picasso no fou l’única personalitat que tunejà la guitarra de Manitas, també ho feren d’altres artistes com Salvador Dalí, amb qui també es relacionà.

 

No és el motiu d’aquest text, però la relació de Manitas amb Dalí donaria per a un altre article com aquest. Entre els moments més interessants de la seva relació, almenys des de l’òptica artística, sobresurt la performance que van protagonitzar tots dos l’any 1965. Ens ha arribat la gravació de l’espectacle, que es desenvolupa a la Gallery of Modern Art de Nova York, on es pot veure Manitas tocant la guitarra i el seu cosí José Reyes cantant mentre Dalí va pintant sobre un llenç al ritme de la música. Es dona la circumstància que Manitas i Reyes són pares dels fundadors dels mundialment coneguts Gipsy Kings, el grup francès de flamenc fusió que també ha venut milions de discos a tot el món, amb èxits com Bamboleo, Djobi Djoba o Volare. Tot i que el grup ha anat variant i ha tingut escissions, sempre ha estat integrat per fills de Manitas (els Baliardo) i fills del seu cosí José Reyes (els Reyes). Els líders actuals dels originals Gispsy Kings són Nicolás Reyes i Tonino Baliardo.

Acte d’inauguració del monument a Manitas de Plata a Montpeller, 2017.

Després d’haver tastat la glòria, Manitas visqué els darrers anys arruïnat i malalt. Per a ell ja havia estat un gran cop la mort del seu germà Hippolyte l’any 2009 i poc després d’un dels seus fills. En una entrevista al diari La Depeche du Midi, als 92 anys, explicava que “els diners que guanyava me’ls gastava divertint-me i n’he donat molts a persones del meu entorn, a gitanos com jo que eren pobres. Gràcies a mi vivien moltes famílies i de vegades arribava a pagar casaments o un enterrament de cosins llunyans o de gitanos que amb prou feina coneixia”. El maig de 2014 Manitas tornà a Les Santes Maries del Mar, tal i com feia cada any des de feia dècades, on ja era rebut gairebé amb tanta devoció com si fos una més de les Santes del mar. Però la seva salut ja no donava per a més i el novembre d’aquell mateix any moria a un hospital de Montpeller. Tot just deu dies després, com una mena d’atzar, moria a Nimes Lucien Clergue. Amic de Picasso, amant dels toros, nascut a Arles i mort a Nimes, és del tot impossible tenir millor currículum taurí que Clergue. Tres anys més tard, el 2017, es va erigir a Montpeller una estàtua en honor a Manitas, i la inauguració va resultar d’allò més lluïda, amb gran presència de la comunitat gitana.

 

Tornant a la subhasta de la Xina, finalment el lot del retrat de Manitas no es va vendre. En realitat el preu de sortida era exagerat per a una obra d’aquella naturalesa, més aviat caricaturitzant, però sens dubte valia molt més que la misèria per la qual l’hauria venut Manitas, si és que fou ell qui la va vendre. Atesa la seva actitud vital, més que el valor econòmic de l’obra, ell hauria valorat que el pintor la li hagués dedicat com a amic: “Per a Manitas de Plata. El seu amic Picasso”. A la mateixa entrevista li van preguntar què havia fet amb les obres que li havien regalat Picasso i Dalí: “No ho sé. Mai les he trobat. Potser me les van robar o les vaig perdre? A mi m’agradaven però jo mai he considerat l’art com un valor de mercat. Hauria d’haver-ho fet”. I és que Manitas fou un bohemi en tots els sentits, des que va nèixer en una rulot de circ. I de fet va viure com a tal, fent honor a la cançó que popularitzaren els fills Baliardo i el nebots Reyes: “Bamboleo bambolea, porque mi vida yo la prefiero vivir así…”