El fonament de tot coneixement (el que els catalans diuen: m’entens, oi?), que sempre  és i serà humà, només sorgeix i només es troba a la trama  (la xarxa, la web) de les intencionalitats.

El que s’ha fet gairebé sempre és anar a cercar-lo en els procediments, en les fórmules prescrites, en els convencionalismes socials, a les Gestalts que, diuen, ara modernament, són les estructures per les quals ens apropem al que puguin ser les coses que ens interessa desenvolupar. I no és així.

Pablo Picasso, Massacre a Corea, 1951. Musée national Picasso-Paris. Dation Pablo Picasso, 1979. MP203. RMN-Grand Palais (Musée national Picasso-Paris) / Mathieu Rabeau. © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019.

A l’exposició Pablo Picasso, Paul Éluard. Una amistat sublim, mostra presentada al Museu Picasso, de Barcelona, per, entre d’altres organismes i especialistes, el seu director Emmanuel Guigon, hi ha un immens cabal de petites indicacions, indicis, anunciaments de com el cubisme, sense deixar de ser una preocupació dels mestres de la plàstica, té, a més, els seus orígens i gestació en el més pregon de l’essència de cada persona, de cada individu que crea el món que l’entorna des de les seves reaccions davant del que li ofereix la societat i la pròpia naturalesa.

Per l’ocasió se’ns mostren la trajectòria i lligam entre dues personalitats ben concretes i a bastament demostrades que, servint-se de les llibertats conquerides i reconegudes aportades pel surrealisme d’André Breton, totes dues, cadascuna seguint el seu camí i tarannà, desenvoluparan els condicionants creatius, mostrats en les noves expressions tangibles, visuals i orals o poètiques que, ara, esdevenen capdavanteres de la modernitat.

Pablo Picasso, Retrat de Paul Éluard. 1936. Saint-Denis – musée d ́art et d ́histoire Paul Éluard. Saint-Denis. Foto: Irène Andréani. © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019.

Picasso i Éluard són dos autèntics surrealistes: accepten el que ve directament del que hom, com ser vital, viu, sent, experimenta, pensa i recorda; tot plegat embolcallat d’emocions, impulsos, afectes i tot el rebombori que es pugui produir dins d’un complex que podem denominar personalitat, consciència o unitat indivisible que cadascú és en ell mateix; el que abans, sempre, i ara, en diem “jo”, que, fent una mica de filosofia clàssica, és el contrari del “no-jo”, essent aquest el món i la objectivitat dura natural i social que ens entorna.

Dora Maar, Picasso i Éluard a l’entrada al Palau Ideal del carter Cheval, Hauterives,
1937. Saint-Denis – musée d’art et d’histoire Paul Éluard. © Dora Maar VEGAP, Barcelona 2019. © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019.

¿On trobaríem les coincidències íntimes, internes, creatives d’aquestes dues personalitats tan fortes que, tanmateix treballen, en aparença en dues àrees ben diferents de la creativitat: el món concret, tàctil, visual de la plàstica, que necessita, que exigeix, formes precises; mentre que l’altre, Éluard, es mou en el món dels alens, dels mots, dels sobreentesos, del que el màxim de tangible que es pot desitjar és una escriptura, uns trets lineals convencionals, la lectura cerebral dels quals ens remet a un sentit íntim de la persona, a una sensació emocional experimentada però irrepresentable, només sentida. En tot cas, aquí trobaríem la coincidència intangible per l’un i per l’altre en els quefers diferenciats als que es dediquen com éssers emocionals creatius d’expressions socialment no funcionals.

Pablo Picasso, La dona que plora,1937. Musée national Picasso-Paris. Dation Pablo Picasso, 1979. RMN-Grand Palais (Musée national Picasso-Paris). Jean- Gilles Berizzi. © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019.

Picasso diu, en un moment donat, que si en lloc de ser culturalment occidental fos d’arrel  oriental –xinès diu expressament–, amb els mateixos impulsos que el mouen ara, el que faria seria dedicar-se a la poesia perquè, en un àmbit de sensibilitat hàptica (els sentits immediats, directes, sense conceptualitzar), l’impuls, el pensament, el gest i la intenció coincidirien en una forma estrictament i només expressiva, com la paraula: pura emissió (flatus, en varen dir a l’occident medieval). Picasso és plàstic segurament per un excés d’exuberància física natural (no debades s’ha accentuat a la seva vida i trajectòria personal el fet de les seves múltiples dones que, tanmateix, com s’ha anat sabent posteriorment, a totes va estimar com a persones espirituals i que mai, en les eventualitats socials, va abandonar manifestament ni negligentment, si el refús no venia, també, de la part contrària).

El poeta ja no parla, des del surrealisme, segons els preceptes socials, sinó que escriu segons la seva actitud davant del món.

Però l’oportunitat d’aquesta ocasió és trobar en quins moments de la relació creativa  coincideixen, per gust manifest i afinitat selectivitat, Picasso i Éluard. I és que Picasso pinta d’una manera insòlita, que Éluard capta tot seguit en els textos i comentaris que fa de l’obra plàstica del pintor. Així, al poema Novembre del 1936 (ja en plena guerra civil espanyola), que li dedica, escriu, al darrer vers: Et donne à la raison des ailes vagabondes. Amb aquesta captació de les formes plàstiques de Picasso, Éluard s’hi sent plenament identificat perquè a ell també els mots ja no li ragen racionalment sinó emotivament, compromesos amb la seva intimitat, amb les persones i els esdeveniments brutals que colpegen la societat occidental i, ben aviat, tota la societat mundial; i el poeta ja no parla, des del surrealisme, segons els preceptes socials sinó que escriu segons la seva actitud davant del món. [Un incís oportú, que cal remarcar, és que Bill Viola, artista audio-visual contemporani que treballa amb mitjans electrònics, als seus experiments expressius ens ofereix imatges que vibren amb la intensitat que Picasso i Éluard mostraven les seves noves propostes representatives.]

Pablo Picasso, Bust de dona amb brusa groga, 1943. Fundació Suñol, Barcelona. © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019.

El 1942, en una revista clandestina i ultra minoritària –el nazisme ho ocupava tot–, publicació titulada La conquête du monde par l’image (amb il·lustració del cèlebre Cap de Toro, de Picasso), Éluard escrivia:

Qu’est-ce que le sujet dans la peinture de Picasso? Un tableau noir où s’inscrivent ses désirs.

Qu’est-ce que la douleur picassienne? Une épée dont le pommeau est un poignard.

Le désespoir change en courant d’air

I una mica abans Éluard es preguntava: –Què és la pintura de Picasso?: La venjança de Guernica. –Què és l’heroisme de Picasso?: La cigarreta del condemnat. –Què és el realisme de Picasso?: El procés que porta de la guspira a la llum.

Pablo Picasso, Retrat d’Emilie Marguerite Walter, 1939. Col·lecció privada. © Béatrice Hatala. © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019.

Simultàniament, Éluard –concretant, cosificant el mot– escrivia el seu poema LLIBERTAT, als quaderns d’escola, als murs, a l’escorça dels arbres, a totes les pàgines dels llibres, a la jungla i el desert, a les armes dels guerrers, als vidres, a les carreteres, en el front dels amics…

Mentre Picasso volatilitzava Éluard solidificava. Però els mots i les coses eren ensems denúncia, dolor, combat i joia.

L’exposició Pablo Picasso, Paul Éluard. Una amistat sublim es pot visitar al Museu Picasso de Barcelona fins al 15 de març de 2020.