L’exposició Picasso Picabia. La pintura en qüestió és una de les millors propostes artístiques d’enguany. Una exposició de visita obligada, amb 150 obres de primer nivell de Pablo Ruiz Picasso (1881-1973) i François Marie Martínez Picabia (1879-1953).

Dit això… en realitat som davant de dues exposicions paral·leles que comparteixen espai a la Casa Garriga Nogués, seu barcelonesa de la Fundación Mapfre. Una de Picasso i una altra de Picabia. La proposta de la comissària, Aurélie Verdier, consisteix en abordar les històries encreuades d’aquests dos artistes contemporanis. Però no hi ha gaires afinitats, en la vida, el tarannà o l’obra d’aquests dos creadors.

Pablo Picasso, Bouteille et violon sur une table, 1912. New Orleans Museum of Art, The Muriel Bultman Francis Collection, New Orleans. © Sucesión Pablo Picasso, VEGAP, Madrid, 2018.

Un dels punts en comú és, per exemple, la temàtica espanyola –o espagnolade–. I sí, toreros i manolas formen part, en alguns períodes, de la iconografia de Picasso i de Picabia. Si a França encara triomfa Almodóvar és perquè els nostres veïns del nord no han deixat d’aplaudir cert exotisme banyat en oli d’oliva. L’espanyolada artística no passa de ser una concessió o un divertiment.

Picasso i Picabia foren companys de viatge vital; i com a artistes compartiren amb molts dels seus coetanis dos fenòmens revolucionaris: la mort de l’estil i l’abolició del progrés artístic com a camí d’una sola direcció.

Tant Picasso com Picabia se serveixen dels estils, no a l’inrevés. I canvien de “manera” cada vegada que els convé.

Francis Picabia, Portrait d’Apollinaire (irritable poète), 1918-1919. Collection Natalie et Léon Seroussi. © Francis Picabia, VEGAP, Madrid, 2018.

Alhora, tots dos desfan el camí que havien marcat els clàssics grecs i romans, els humanistes del Renaixement, la Il·lustració, el racionalisme i el pensament científic. Picasso s’inspira en l’art africà, l’escultura dels ibers, el romànic més primitiu… Picabia en les postals kitsch, la iconografia cinematogràfica, els catàlegs de màquines i fins i tot el romànic català. Alerta al títol d’aquest quadre de 1928: Dona que fuma (Verge de Montserrat).

“Barcelona està plena de lladelles i intel·lectuals, que aquí són de sang freda i prefereixen l’onanisme a la violació”

El pensament racional i la ciència, en lloc de dur la humanitat a un estadi superior de benestar i fraternitat, va desembocar en la Primera Guerra Mundial. Per primera vegada la indústria serveix per a assassinar en massa. És en el context d’aquesta catàstrofe que neix el moviment dadaista, del qual Picabia fou un dels actors fonamentals.

Picabia va venir a Barcelona en diverses ocasions. La primera, el 1907, en el marc de la Cinquena Exposició Internacional d’Art. El seu estil bevia encara de l’impressionisme. El 1916 hi tornà, procedent de Nova York, i retrobà tots els seus amics de París, refugiats a causa de la guerra. Fou aleshores quan edità, gràcies al galerista Josep Dalmau, la revista 391.

Francis Picabia, Espagnole, 1922. Col·leccions Fundación MAPFRE. © Francis Picabia, VEGAP, Madrid, 2018.

També pintà un retrat de l’artista Marie Laurencin, on hi podem llegir la cèlebre frase: “Il n’est pas donné à tout le monde d’aller à Barcelone” (no és a l’abast de tothom d’anar a Barcelona). De tornada a Nova York, escriví un article titulat Barcelona, amb perles d’aquest estil: “Com tota ciutat de mala vida, Barcelona està plena de lladelles i intel·lectuals, que aquí són de sang freda i prefereixen l’onanisme a la violació, la brutícia al bany, el joc subtil de les insinuacions contradictòries a l’afirmació perillosa”.

El 1922 Picabia va tornar a Barcelona amb motiu d’una exposició de les seves pintures a les Galeries Dalmau. L’acompanyava André Breton. El dia de la inauguració, davant les obres, una dama de l’alta burgesia li confessà que no entenia res… L’artista li va preguntar: “li agrada, a vostè, la llonganissa?”. “I és clar que sí”, va respondre ella, estranyada. “I l’entén, vostè, la llonganissa?” va concloure Picabia.

Francis Picabia, Le Matador dans l’arène, 1941. Association des Amis du Petit Palais, Genève. © Francis Picabia, VEGAP, Madrid, 2018.

Picabia pertanyia a una bona família i gaudia de recursos. No tenia cap necessitat econòmica de vendre la seva obra, per bé que sentia enveja de l’èxit de Picasso. La seva estrella es va anar apagant lentament i, el 1951, va rebre la visita d’un jove artista que estava refent ponts amb les avantguardes històriques de Barcelona. Es tractava de Joan-Josep Tharrats, el qual li va dedicar un monogràfic de la seva revista, Dau al Set. Tharrats el recordava mut. La senyora Picabia li va explicar que feia uns mesos havien entrat lladres al seu apartament i que s’ho havien endut tot. Des d’aleshores, l’artista no havia badat boca. Va morir el 30 de novembre de 1953. El seu amic Duchamp, en assabentar-se, li va enviar un darrer telegrama. Deia “Estimat Francis, fins aviat”.

L’exposició Picasso Picabia. La pintura en qüestió es pot visitar a la Casa Garriga Nogués, de Barcelona, fins al 13 de gener de 2019.