Pierrette Gargallo era molt més que la filla del gran escultor Pau Gargallo. Tot i que va complir, amb escreix, amb la seva “obligació” de vetllar per la memòria del seu pare, Pierrette tenia personalitat pròpia i va ser també escultora i dibuixant, a part d’una de les persones més simpàtiques que he conegut.

Va ser molt amiga del meu pare, quan jo encara no era al món, però no la vaig conèixer pas a través d’ell. Quan jo li parlava del meu pare deia no recordar-lo, però a un amic francès, que també ho era meu, li va comentar que era molt guapo. Coses de la vida.

Pierrette Gargallo a la platja de Tossa el 1945, amb el meu pare, Francesc Fontbona Vázquez, ajagut, i el meu oncle Josep. Foto Jaume Pla.

Nascuda a Barcelona el 1922 –poc abans que els seus pares s’instal·lessin a França després de ser destituït Gargallo com a professor de l’Escola Superior de Bells Oficis, per la Dictadura de Primo de Rivera-, Pierrette ha mort aquest mes de març a Issy-les-Moulineaux, prop de Paris, la seva casa de molts anys. Ella va ser sempre una persona a cavall entre diversos països. El seu pare mateix havia estat –entre moltes altres coses- un dels puntals del Noucentisme català, i en canvi oficialment era aragonès, bé que de Maella, vila de la franja catalanoparlant d’Aragó. De la mateixa manera Pau Gargallo, radicat a París, seria un escultor de l’Avantguarda internacional –potser el primer-, i ho seria com a “francès”. A més, el seu matrimoni perpetu amb Magali Tartanson el vinculava per sempre, igual que a Pierrette, la filla de tots dos, vitalment amb França.

Pierrette passà uns anys de la immediata postguerra a Catalunya, ja que a França es vivia l’ocupació alemanya en la Segona Guerra Mundial, i al Sud, l’incòmode règim titella de Vichy. Passà estius, amb la seva mare, a Tossa, on es relacionà amb diversos artistes que havien reprès en el possible el caliu d’aquella esplèndida escola de Tossa dels anys vint i trenta.

Catàleg de la primera individual de Pierrette Gargallo.

Formada amb Josep Llorens Artigas, a Barcelona exposà individualment a la Sala Argos, el 1943. Hi mostrà unes figulines de gres, que varen tenir molt d’èxit, tot i que la mateixa Pierrette en les seves vellúries les recordava com cursis. De fet eren despreocupadament delicades. Feia també uns dibuixos finíssims, una mica en la línia de Grau Sala, i il·lustrà algunes obres literàries, com les Faules que escriví l’historiador Ferran Soldevila (Barcelona 1948), un d’aquells llibres que aleshores eren mig clandestins, pel sol fet d’estar publicats en català sota el franquisme. Després, a les galeries Pictoria, exposaria amb J. Fin, Javier Vilató –els dos nebots de Picasso, un altre gran amic de Gargallo- i Alberto Fabra, el 1945, una monogràfica de gravats, presentada per E.-C. Ricart, que ha quedat com una fita en el retrobament d’una certa modernitat de l’art català de la postguerra.

Coberta de les Faules de Ferran Soldevila,il·lustrades per Pierrette Gargallo (Barcelona 1948).

El 1947 s’havia instal·lat de nou a París, i tot seguit es dedicà a ordenar i difondre l’obra del seu pare. Hi va fer-ne una retrospectiva al Petit Palais el mateix 1947, i amb els anys publicaria el llibre Pablo Gargallo (París, Société Internationale d’Art XXe Siècle, 1973), amb text de Pierre Courthion, on ella va fer-hi la primera versió del catàleg raonat de l’obra del seu pare. L’edició definitiva d’aquell llibre havia de ser Pablo Gargallo. Catalogue raisonné (París, Éditions de l’Amateur, 1998), la millor obra de referència existent sobre el gran artista, amb un catàleg completíssim i molt acurat de l’obra de l’escultor. També faria una tasca semblant amb els dibuixos: Pablo Gargallo (1881-1934). Dibujos (Santander, Fundación Marcelino Botín, 2010), amb text de María José Salazar.

El 1985 impulsà l’obertura d’un museu monogràfic dedicat al seu pare a Saragossa.

Va fer moltes altres accions destacades sobre la figura del seu pare, com el llibre, en col·laboració amb el seu fill també escultor Jean Anguera, Gargallo (París, C. Martinez, 1979 ), i que prologà Jean Cassou. El 1985 impulsà l’obertura d’un museu monogràfic dedicat al seu pare a Saragossa, una iniciativa molt interessant.

Amb l’Associació de Bibliòfils de Barcelona preparà, en format de llibre de bibliòfil, una selecció d’Escrits d’art del seu pare, partint de manuscrits inèdits de l’artista, el 2010, amb text introductori i selecció d’Eliseu Trenc.

Pierrette Gargallo amb el seu pare, al taller del ceramista José Ugarte. Salvatierra, 1929.

Tenia molt clara l’especificitat de l’obra escultòrica, tan diferent de la pictòrica: l’escultor no sol fer peces úniques sinó que les que elabora en fang o guix estant destinades a ser foses en bronze o passades a pedra o marbre, i per això hi cap un curt tiratge per situar-les en més museus i col·leccions que les obres úniques. És el que va fer amb les peces del seu pare que no havien estat foses en vida: ella es preocupà de seriar-les de manera controlada, i així donar més visibilitat a l’obra de Gargallo. Em va animar a fer el mateix amb les figures d’argila del meu oncle avi Emili Fontbona, que havia estat amic de Gargallo també els primers anys del segle XX. Deia que era la manera que aquelles argiles crues, si algun dia es deterioraven o es destruïen fortuïtament, circulessin també en bronze. Me la vaig creure, però no vaig trobar el moment de posar-hi fil a l’agulla, fins que Joan Sabaté i Núria Gil Duran no em proposaren el mateix que m’havia recomanat la Pierrette, però en aquest cas tirant ells del carro.