Els anys seixantes del segle XX varen ser molt importants per a la publicitat. Els estils que havien caracteritzat fins aleshores aquesta tasca, que podia ser alhora un art, donaven pas ràpidament a uns de nous, entrevistos ja a les acaballes dels cinquantes, molt més influïts per les avantguardes.

Es vivia una etapa econòmicament més pròspera, i tot i que el nostre país estava encara en ple franquisme, hi havia una certa voluntat del Règim per acostar-se formalment als estàndards del món occidental per no acabar de donar a l’exterior la imatge de país endarrerit i polsós –a part d’autocràtic i injust-, que ja prou que tenia.

Pla-Narbona, Incomunicació, 1980.

Aquesta escletxa l’aprofitaren molts artistes per sortir de camins rutinaris, i anunciar productes amb una creativitat impensable abans. Però el fet és que aleshores no sols la publicitat comercial passava per un gran moment, sinó també la publicitat cultural.

Un dels protagonistes d’aquest canvi aquí va ser Josep Pla-Narbona, dibuixant d’un traç puríssim i segur, que havia begut en les fonts de la tradició consolidada –Hieronymus Bosch, la Itàlia del Quattrocento, els manieristes, Goya, Picasso, el Surrealisme del que ell confessava haver-ne viscut les escorrialles a París–, però també en d’altres que trobà pel seu compte en viatges formatius, com ara el suís Hans Erni.

Fill del Clot, orfe des de molt nen, format amb Lluís Muntané a la sucursal de Llotja del carrer Sardenya de Barcelona, i prop de grans noms del cartellisme publicitari d’aleshores, com Amand Domènech, Josep Artigas o Ricard Fàbregas, de tots els quals va ser ajudant en la seva joventut, Pla-Narbona adquirí un domini del dibuix enorme, constantment exercitat, a consciència, i aviat l’aplicà al disseny publicitari.

Pla-Narbona, cartell Cosmo, 1973.

Bé que mai volgué abandonar el cultiu de l’art pur, les circumstàncies portaren Pla-Narbona a l’art aplicat, i molt especialment, doncs, al grafisme. Era un compromís assolit sense amargor: el grafisme li donava la possibilitat d’expressar la seva personalitat i alhora no desatendre la seva subsistència. La seva voluntat era la de ser artista, pintor, dibuixant, gravador, però es trobà immers en el mon del grafisme en una època en la que costava molt separar-se’n, perquè n’hi havia molta demanda, i en conseqüència se’n podia viure molt bé, si hi havia talent, d’aquesta mena d’encàrrecs.

Pla-Narbona, Retrat de Francesc Fontbona, 1974.

Visqué a París (1956-58), on treballà en una bona agència, Publicité R. L. Dupuy, i s’hi airejà convenientment. De nou a casa, continuà practicant el dibuix del natural, al Cercle de Sant Lluc de Barcelona. Treballà ja per a empreses importants –Uriach des de molt abans, Carlo Erba, Comercial Ebro, Burés, Nestlé, Jorigu, Cosmo, Sandoz, Hogarotel–, féu cartells institucionals –España, 1958; Zoo de Barcelona, 1959–, i també prengué contacte a Suïssa (1962) amb el grafisme mundial més nou. En tornar es va fer amb Cela, Espriu i Rof Carballo, i potser aquests contactes desvetllaren en ell les ganes de fer una bona galeria de retrats dibuixats de contemporanis que pot fer pensar, conceptualment, amb les que Casas, Callicó, Santsalvador o Santos Torroella havien fet prèviament. Com a artista plàstic no s’apuntà a cap tendència de moda sino que en bastí una de “fabricació” pròpia, en la que intervenien a part del dibuix, el modelat, la fotografia i sobretot la conceptualitat.

Pla-Narbona, cartell Semana Santa Sevilla (1965), inèdit. 1r Premio Internacional de Carteles, 1965.

Fou el primer president de Grafistas Agrupación FAD (1961), i ho tornaria a ser. El logotip famós del diari Tele/eXpres (1963), cartells com els de Sonimag (1964), Ronda de mort a Sinera –drama d’Espriu-Salvat–, i Semana Santa Sevilla (1966) –cartell premiat internacionalment i molt celebrat, que el Ministeri de Cultura que l’havia convocat, en canvi no edità mai-, o Les mosques de Sartre (1968) –obra teatral de la qual va fer també l’escenografia– fan època, amb la seva intensitat plàstica aconseguida sovint només amb formes negres sobre blanc: la majoria amb paper negre retallat i estripat. Treballà per diverses editorials, especialment Llibres de Sinera, empresa de la qual formà part i que econòmicament no reeixí, malgrat obtenir una notable presència social.

Pla-Narbona, Paisatge antropomòrfic, 1972. Aiguafort.

Va ser a més un dels grans aiguafortistes del país, i no deixà, però, d’exposar com artista tout-court arreu: a part de a Barcelona o a Manresa, ho va fer a Varsòvia, Nova York, Frankfurt, Los Angeles, l’Haia, Chicago, i a molts altres indrets del món, alhora que obra seva ingressava al MoMA de Nova York el 1973.

Vàrem sotmetre les seves realitzacions a l’anàlisi d’un psiquiatra especialitzat.

La presència pública dels seus anuncis, cartells i dissenys tan personals era abassegadora. Però aquell Pla-Narbona era un home mentalment molt complex, i quan amb Francesc Miralles vàrem fer un llibre sobre ell –Crònica i treballs del dibuixant, gravador i escultor Pla-Narbona…, Curial, Barcelona 1974–, vàrem sotmetre les seves realitzacions a l’anàlisi d’un psiquiatra especialitzat, i hi detectà el reflex d’un món pre-psicòtic. I en aquest brou de cultiu es desenvolupà un gran daltabaix vital, en el que hi intervingueren factors personals, professionals i socials. L’època de les vaques grasses s’estava esvaint, i el boom de la publicitat fulgurant es redimensionava a la baixa.

Pla-Narbona, cartell de Les mosques, 1968.

Des d’aleshores, el Pla-Narbona grafista estel·lar s’acabà, però quan es va refer anímicament del terrabastall inicià una nova vida, centrada en la creació artística pura. No deixà el grafisme aplicat, però la seva pràctica disminuí molt. Tot aquell món que havia aflorat en els seus anuncis, ara es desenvolupava en pintures a l’oli i dibuixos sense dimensió utilitària, basats en el seu rerefons surrealista i sovint d’un lirisme personal, però més sovint encara molt crítics amb la condició humana (hipocresia, incomunicació, repressió de la catalanitat), en plasmacions on tanmateix un humorisme subtil hi sol ser present, com hi són referències freqüents a l’erotisme, el circ i un perfum de Commedia dell’Arte que travessa la seva obra al llarg de totes les seves èpoques. Va ser premi de dibuix Ynglada-Guillot, el 1976. Vegeu http://www.pla-narbona.com/.

Els reconeixements varen arribar en aquella segona època de la seva carrera: el Laus d’Honor de l’ADG-FAD (2000), el Premi de Disseny  de la Asociación Española de Profesionales del Diseño (2001), el Premio Nacional de Diseño d’Espanya (2004), el premi Ilustrad’Or de l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya (2011), la Medalla d’Or del Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona (2012), i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2019). El millor dels premis, però, va ser segurament l’haver pogut passar la segona meitat de la seva vida, fins depassar els noranta anys, en pau i harmonia amb el seu entorn més immediat.