El nom de Francesc Cambó (1876-1947) es troba íntimament lligat al d’Alessandro Filipepi di Mariano di Vanni, més conegut com Sandro Botticelli (1445-1510). Qualsevol que hagi pouat en la vida i trajectòria del polític català coneix el profund vincle emocional que Cambó va establir amb la producció d’aquest insigne artista i, sobretot, amb les obres que va poder adquirir d’ell, que van ser quatre.

Tres d’elles les va donar el 1941 al Museo del Prado. Es tracta dels panneaux —com a ell li agradava anomenar-los— amb la història de Nastaglio degli Onesti, extreta del Decameró de Boccaccio. La quarta és el Retrat de Michele Marullo Tarcaniota (cap a 1490), poeta i humanista grec nascut a Constantinoble que va viure bona part de la seva vida exiliat a Itàlia a causa de la conquesta dels turcs.

Sandro Botticelli, La història de Nastaglio degli Onesti. Detall, 1483. Museo del Prado, Madrid.

Aquest quart Botticelli, no es compta entre la cinquantena de pintures de la col·lecció Cambó ingressades a l’antic Museu d’Art de Catalunya després del traspàs del polític català. El llegat incloïa capolavoros de Sebastiano del Piombo, Tiziano, Cranach el Vell, Tintoretto, Veronese, el Greco, Rubens, Tiepolo, Gainsborough o Goya. El retrat de Marullo pintat per Botticelli no va arribar al museu català perquè va ser escollit per Helena Cambó, filla del polític, per incorporar-lo al seu patrimoni personal. Aquesta era una de les clàusules del testament de Cambó, un document de darreres voluntats que va arribar a publicar-se a la revista Destino. Helena explica en l’hagiogràfic llibre sobre Cambó publicat per Jesús Pabón el 1952, que va triar el Marullo per tot allò que significava per al seu pare. Podia haver triat un Sant Joan Baptista llavors també considerat de Botticelli, però va triar el Marullo. I la va encertar, ja que el Sant Joan Baptista ha deixat de ser un Botticelli no fa gaires anys, per convertir-se en un Raffaellino del Garbo.

Helena Cambó.

L’origen de la col·lecció el coneixem perfectament. Un bon dia Cambó va cridar al seu despatx Joaquim Folch i Torres, director dels Museus de Barcelona, i li va preguntar què podia fer ell en benefici del museu d’art de la ciutat. Folch li va recomanar comprar obres dels grans mestres de la pintura universal, un àmbit on la institució tenia un autèntic buit. Es van acomiadar encaixant fortament les mans i al dia següent el pla de la col·lecció ja estava redactat. Plis plas. A partir d’aquell moment, Folch va viatjar per tota Europa comprant obres i recavant l’opinió al voltant de les mateixes dels màxims especialistes mundials, un tema que preocupava especialment Cambó, que volia tenir les pintures perfectament certificades i documentades. Una col·lecció feta en deu anys. Amb molts, molts, diners. La irrupció de Cambó com a comprador va sacsejar el mercat internacional, cosa que va fer que grans antiquaris com Duveen, acostumats a tractar amb els grans banquers i milionaris nord-americans, el consideressin l’opció número 1 a l’hora d’oferir les obres dels grans mestres que arribaven a les seves mans. Segurament, aquest ha estat l’únic cop en què un col·leccionista català ha competit en aquesta divisió.

Li van demanar una xifra desorbitada de diners.

Pel que fa al retrat de Marullo pintat per Botticelli, amb la fruïció del col·leccionista apassionat, Cambó explica als seus dietaris de 1941-1947 com va adquirir-lo. Va ser l’any 1929 a Berlín, a la col·lecció d’Eduard Georg Simon, un dels filadors més importants de cotó a Alemanya que no passava per un bon moment econòmic. L’obra es trobava des d’inicis segle XIX a Alemanya i havia estat atribuïda, primer, a Massaccio i, després, a Filippino Lippi. Des del 1896, emperò, ja era reconegut com un Botticelli. Cambó havia vist la pintura a casa de Simon el 1928 i, un bon dia, va rebre un telegrama dient-li que, si el volia, tenia un dia per decidir-se. Li van demanar una xifra desorbitada de diners. Cambó no devia dormir aquella nit. “I començà llavors en mi aquella lluita entre el sí i el no; entre el desig i el cost; entre el plaer i el dolor; entre l’impuls i la reflexió. Aquella lluita, plena de voluptuositats, que és el turment i el goig dels col·leccionistes”. Cambó, finalment, va acceptar l’oferiment, però va posar com a condició que l’obra es traslladés a la seu de Crédit Suisse a Zuric, on es va formalitzar l’operació. Simon va enviar la seva esposa amb el Botticelli sota el braç. Cambó a Folch i Torres, que va ser la persona encarregada de recollir-lo. “Quan vaig rebre el telegrama dient-me que el quadro ja era meu, vaig tenir una de les grans satisfaccions de la meva vida”, va escriure anys després.

Sandro Botticelli, Retrat de Michele Marullo Tarcaniota, c. 1490.

Gràcies a les recerques de Borja de Riquer avui sabem que Cambó va pagar la important xifra d’1.200.000 pessetes de l’època pel retrat de Marullo. Perquè tinguem un referent, el mateix any, Cambó va comprar els tres Botticellis del Prado per gairebé tres milions de pessetes. I un encara altre referent, tot i que diferent. El 1932 l’Ajuntament de Barcelona va adquirir per 7.000.000 milions de pessetes —gràcies a un polèmic crèdit signat amb La Caixa— la col·lecció de l’industrial Lluís Plandiura. Aquesta col·lecció, avui, és un dels pilars de la col·lecció d’art romànic i gòtic del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

Quan Cambó va adquirir el Botticelli es desconeixia qui era el retratat. Va ser el 1932 quan Bernard Berenson, consumat especialista en pintura italiana, va publicar la identificació del personatge al seu llibre Italian Pictures of the Renaissance. La descoberta devia suposar quelcom intens en el fur de l’ànima de Cambó. Imaginem-lo davant el quadre el dia que va assabentar-se de la identitat del personatge. Tots dos mirant-se, coneixent-se. Després de llegir els estudis que havia dedicat Benedetto Croce al poeta Marullo, el mecenes català sempre es va sentir molt identificat amb la vida d’aquell grec que va viure tants anys allunyat de la seva pàtria, exiliat.

Cambó va gaudir i va patir molt amb la seva col·lecció, sobretot arran de la Guerra Civil espanyola, quan va lluitar des de l’exili perquè les seves grans pintures conservades a Barcelona no fossin destruïdes o espoliades, tal com ha demostrat una recerca recent d’Immaculada Socias, amb documentació inèdita. Entre altres documents, ha sortit a la llum una valoració de les pintures de la col·lecció efectuada a efectes de la contractació d’una assegurança, en la qual el retrat de Marullo es va taxar en 50.000 francs suïssos, la xifra més alta de tota la col·lecció.

Un Botticelli no és cotxe de segona mà ni un pis al Putxet.

I aquesta és la història de Marullo i Cambó. Un cop mort el polític, l’obra ha anat incorporant episodis al seu pedigrí privatiu. Des de 1935, s’ha cedit a exposicions a París, Madrid, Barcelona, Berlín, Roma, Londres, Frankfurt am Main i Nova York. Marullo va residir més de cinquanta anys a la casa dels Cambó a Barcelona, fins el 2004, quan se’n va anar a Madrid.  Allò del pont aeri, sí. El MNAC va intentar, sense èxit, que s’incorporés a la seva col·lecció en forma de dipòsit perquè lluïs al costat de la resta de la col·lecció. Però els Guardans-Cambó van cedir el retrat al Museo del Prado per un any, préstec que es va anar prorrogant fins el passat 2016, quan van aixecar-lo. I ahir vàrem descobrir perquè ho van fer. La família vol vendre l’obra. I hi té tot el dret. Ara bé, un Botticelli no és cotxe de segona mà ni un pis al Putxet. Un Botticelli és una responsabilitat amb la humanitat, i el seu propietari legal, per molt que ho sigui, no en pot disposar lliurement, com així marquen totes les directrius patrimonials internacionals i la legislació de nombrosos estats.

Francesc Cambó, 1918.

En aquest sentit, el Ministerio de Cultura el 1988 va declarar l’obra Bé d’Interès Cultural (BIC) i això fa que no pugui desvincular-se del Patrimoni Històric Espanyol. La seva gran transcendència historicoartística, la innegable qualitat i el fet que sigui l’únic retrat de Botticelli conservat a l’estat espanyol ho justifiquen. Des d’aquell moment, el Botticelli de Cambó pot sortir d’Espanya per ser exhibit, però no pot ser venut fora de les fronteres de l’estat. Sí pot ser venut, en canvi, dins el territori espanyol si s’informa degudament a l’administració i se segueixen els tràmits pertinents, com ja ha passat en data recent amb altres obres d’art declarades BIC.

Quan aquests dies s’ha fet públic que el Marullo serà exhibit a principis d’octubre a Londres en el marc de la fira d’art Frieze Masters, un lloc on es compra i es ven art al màxim nivell, van disparar-se totes les alarmes. La galeria londinenca que la presentava, Trinity Fine Art, ha anunciat a través del seu web que la peça s’oferirà a la venda “al mercat internacional”. Fins i tot, han editat un catàleg monogràfic sobre l’obra signat per Carl Brandon Strehlke, una de les màximes autoritats mundials en el Quattrocento florentí, comissari de l’exposició sobre Fra Angelico que es pot veure actualment al Prado. Les escasses informacions de les quals es disposava feien presagiar el pitjor dels escenaris: que el Ministerio podia haver revocat la condició de BIC de l’obra i que s’havia concedit el permís d’exportació temporal amb possibilitat de venda. Hauria estat inaudit, però no el primer cop que passava quelcom per l’estil. El passat 2013 la casa d’Alba va vendre uns fastuosos mobles de lavabo d’estil Art-Déco procedents del Palau de Liria, realitzats per Armand Albert Rateau. Es van subhastar a París i els Alba van obtenir sis milions d’euros per la venda. El Palau de Liria havia estat declarat BIC el 1974, i a la declaració s’hi va incloure un annex en què figuraven tota una sèrie de béns mobles que quedaven afectats per la declaració, entre ells, els mobles de Rateau. Aquest fet, emperò, no va impedir que sortissin cap a París per ser venuts.

Sortosament, en el cas del Botticelli no ha estat així. Davant l’allau de comentaris precipitats que va suscitar la qüestió a Twitter —m’incloc—, juntament amb la pressió dels periodistes, el Ministerio s’ha vist obligat a sortir al pas explicant que l’obra solament s’exportava amb un permís temporal, el mateix que es concedeix quan una obra viatja a l’estranger per participar en una exposició. És a dir, que el Botticelli dels Guardans-Cambó haurà de tornar quan finalitzi el permís. Es vengui, o no. O el que és el mateix, a la fira de Londres el podrà comprar algun magnat rus del petroli o algun xeic del Qatar, però mai el podran treure d’Espanya.

A tot això, la Generalitat de Catalunya hi pot fer quelcom?

Preguntes. En quins termes ha sol·licitat la família propietària el permís d’exportació? Han declarat que era per ser exhibida en una fira d’art i antiguitats i que intentaven cercar un comprador internacional? Per què la galeria que oferirà el Botticelli a la venda no esmenta que qui compri la pintura no la podrà treure d’Espanya? Per què una galeria contracta a un historiador reputat per redactar un catàleg sobre l’obra quan sap que l’operació té aquest handicap tan important? Hi ha hagut negociacions prèvies entre els Guardans-Cambó i el Museo del Prado? Aquestes negociacions han quedat estroncades, i d’aquí la retirada del dipòsit del Prado? És evident que tot plegat forma part d’un pla perfectament ordit pels Guardans que no té cap altre objectiu que fer pujar la valoració de l’obra i pressionar al Ministerio de Cultura perquè l’adquireixi al preu més elevat possible, com molta gent faria si tingués un Botticelli a casa. Bé, no tothom. Francesc Cambó en va regalar tres al Prado. Ara, els catorze fills d’Helena, els catorze nets de Cambó, en volen vendre el quart.

A tot això, la Generalitat de Catalunya hi pot fer quelcom? En condicions de normalitat política i econòmica s’hauria d’interessar per l’obra, atès que al MNAC es conserva el gruix de la col·lecció Cambó. De fet, si el Marullo hagués d’anar a algun museu, aquest hauria de ser el MNAC. El problema és que la situació del país és la que és, i les partides que es destinen a Cultura i, en concret, a l’adquisició d’obres d’art, són les que són. Sigui com sigui, Catalunya hauria de poder comprar un Botticelli. Perquè comprar el Botticelli de Cambó seria fer país i suposaria actuar com un estat. Com quan es va adquirir la col·lecció Plandiura el 1932, malgrat les furibundes crítiques que van llençar-se des de determinats sectors de l’esquerra, que van esgrimir l’argument de les necessitats reals i les prioritats. Perquè sí, perquè un Botticelli hauria de ser una prioritat. I no un objecte de plany.